diumenge, 6 d’octubre de 2013

De la invisibilitat


"Nosotros, cubanos errantes, hemos descubierto que en Barcelona las personas no se miran. Mucho menos a los ojos. Hemos descubierto que en Barcelona se mira al pavimento. Y ahora, cuando escribo que la madrugada de la calle Valencia, con los árboles artificiosamente iluminados y los edificios dormidos y también artificiosos, confería a la ciudad el aspecto de un decorado teatral, debo agregar un detalle: se trataba de un escenario abandonado, de un teatro cuyo espectáculo y toda su abundante y pomposa parafernalia habían sido temporalmente abandonados hasta la siguiente función. En unas horas amanecería en Barcelona y las calles se poblarían otra vez de actores y de actrices, el eterno ir y venir en el "gran teatro del  mundo". Por aquellos días, yo me suponía el descubridor de un grave error de actuación, de una importante negligencia en aquella puesta en escena barcelonesa: los actores no se miraban a los ojos. [...] Veía a los actores salir de sus casas, hacer sus compras, adquirir y leer el periódico, beber un café en las cafeterías atestadas, subir a los andamios, bajar al metro, viajar en el metro, andar por el Paseo de Gracia, cada actor dueño de su mirada, sin brindarla, sin ofrecerla a cambio de algo tan humano, es decir tan vulnerable y atractivo, como la curiosidad. Estos personajes creados por estos actores del día a día barcelonés (catalanes, españoles, europeos..., como quiera llamárseles), ¿pecan de civilidad? (¿y qué es, por Dios, la "civilidad"?), ¿o acaso pecan de desinterés? ¿o sucederá tal vez que la civilidad es el desinterés? ¿o puede que se evite reparar en el otro para que el otro no cometa la imprudencia de querer devolver la mirada y reparar en nosotros?, ¿y cómo se puede vivir en una ciudad sin atender al otro, sin descubrirlo, sin buscar los ojos de quien pasa a tu lado?"

Aquest és un paràgraf del llibre d'Abilio Estévez "Inventario secreto de La Habana", del 2004. Ja fa anys que Estévez va venir a viure a Barcelona, i m'afiguro que a hores d'ara ja es deu haver acostumat a la peculiar forma d'entendre la "civilitat" barcelonina. O tal vegada no. Jo, per exemple, sóc nascut a Barcelona i encara no m'hi he sabut acostumar.
Recordo que fa anys, coincidint amb els meus primers viatges a Cuba, comentàvem aquesta qüestió amb un amic valencià també afectat de cubanitis que solia acompanyar-me. El moment més dur, més atroç, solia tenir lloc els primers dies després del retorn. Aquella mala llet que irradiava pertot, aquella indiferència còsmica, aquella absoluta manca de curiositat. L'assumpció en tota la seva cruesa de la pròpia invisibilitat. Una autèntica depressió post-peregrinationem. Amb el pas del temps, t'hi anaves avesant. De fet, t'hi avesaves tant que, encabat, tu també acabaves per participar-hi, per mirar amb resignació el paviment, o les llambordes modernistes del Passeig de Gràcia. Fins al proper viatge.

Durant algun temps vaig estar convençut que era un afer exclusiu de Cuba. Que la particular situació geopolítica d'aquell petit país afavoria la interacció de les mirades, com si la curiositat fos una més de les conseqüències del bloqueo nordamericà. Però posteriors visites a altres països em van confirmar que m'equivocava. Que en altres llocs del món la gent també et mira als ulls i t'interpel·la amb la mirada. Potser no amb aquella expressiva vivacitat cubana, esclar. Però sí amb ganes de descobrir-te, com escriu Estévez. Un altre amic meu porta més de deu anys vivint a diferents països asiàtics, on diuen que la gent és tan hermètica i misteriosa. Cada cop que torna a Barcelona -tots els estius- el seu comentari és el mateix: "Aquí sóc invisible".

I això que l'any que Estévez va publicar el seu llibre encara no s'havien posat de moda els estris tecnològics que ens tenen tot el dia abocats a la pantalleta! Feu la prova: entreu al metro un dia qualsevol i fixeu-vos en què fa la gent. Vuit de cada deu persones es troben completament absorbides per la seva tauleta, smartphone, ebook o qualsevol altre artefacte per l'estil. Del tot impermeables a allò que passa al seu voltant.

Amb aquestes ratlles no pretenc fer una anàlisi sociològica. Només constato un fet. Al meu entendre, es tracta d'un fet lamentable. Però és molt possible que m'equivoqui. Perquè sembla que en això no estem sols i que no som tan rarets. He constatat el mateix fenomen en moltes altres ciutats del món; Londres, París, Brussel·les, New York, San Francisco, Àmsterdam, etc. etc. Totes elles ciutats fantàstiques (com Barcelona), plenes d'avingudes elegants, de museus i monuments admirables i plenes també d'éssers humans que passen pel teu costat com si fossis una estàtua de marbre. Totes, curiosament, situades a l'hemisferi nord.

Que no m'hi esperin. Personalment, fa anys que només viatjo a indrets on sigui possible practicar el turisme visual.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada