diumenge, 19 d’abril del 2015

Wagensberg i la lluna de Granada



En un dels seus Rum-rum a La Vanguardia (El xal i la lluna), Màrius Serra ens informa de la concessió dels premis Borni, dedicats als anacronismes i lapsus detectats pels lectors a l'interior d'obres literàries de renom. El tema és interessant. Serra explica com, per exemple, Mercè Rodoreda, a la seva obra Quanta, quanta guerra, ubicada als anys 30, fa que un personatge emboliqui una cosa amb paper d'alumni (o de plata), inexistent aleshores. O com Marguerite Yourcenar, al celebradíssim Mémoires d'Hadrien, vesteix l'emperador romà amb un "xal" (châle), una peça de roba que van portar a Europa els soldats colonials anglesos procedents de l'Índia a finals del segle XVII, 1500 anys després del regnat de l'emperador Adrià.

Però l'anècdota més suculenta de la columna de Serra és la que li va contar una vegada Jorge Wagensberg, l'exdirector del CosmoCaixa. Diu que trobant-se a la presentació d'un llibre d'Antonio Muñoz Molina, l'escriptor andalús hi rememorava un record molt poètic de la seva infància granadina: la fascinació que li provocava veure la lluna reflectida a l'aigua d'un pou. Wagensberg, que en feia la presentació, li va fer notar que aquest record només podia pertànyer al reialme de la imaginació poètica, ja que en la latitud i longitud de Granada la lluna mai no s'alça prou perpendicular al terra com perquè es pugui reflectir al fons del pou.

L'anècdota m'encanta, perquè posa de manifest com alguns suposats records poden ser tan fal·laços com els somnis de l'alba, i revela la infinita vanitat d'alguns literats, que pretenen convertir tot el que diuen (i escriuen) en matèria poètica, passant-se la versemblança per l'arc del triomf. Jo, que per formació i sensibilitat, hauria d'estar més aviat al costat de Muñoz Molina, en aquesta ocasió em sento en canvi totalment identificat amb l'esperit científic de Wagensberg, i trobo fantàstic que el pou granadí s'acabés convertint en una galleda d'aigua freda. Menos pozos, Molina.

dilluns, 6 d’abril del 2015

L'efecte Lubitz


Jo hagués volgut escriure un article sobre Andreas Lubitz sense parlar de malalties mentals. M'hagués agradat escriure sobre com l'ambició desmesurada, la megalomania i la frustració poden portar un individu aparentment normal a perpetrar una estossinada inconcebible. Jo volia parlar d'aquell veí del barri que corria maratons i que aspirava a pilotar un Boeing de Lufthansa. Ara això ja no és possible. 
Vaig començar a sentir que no era possible el diumenge 29 de març, quan vaig llegir el principal titular de La Vanguardia d'aquell dia (pàgina 3): "Lubitz es medicava per depressió". La gran sotragada informativa s'havia produït el dia 26, dos dies després del cataclisme: Brice Robin, el fiscal de Marsella que dirigeix la investigació, anunciava que el copilot havia fet estavellar deliberadament l'avió. La hipòtesi que semblava més plausible era la del suïcidi ampliat, una forma corregida i augmentada del tipus que abans de clavar-se un tret a la templa liquida la seva dona i els seus fills. "Per estalviar-los el patiment", especifiquen els suposats experts. Com si els experts poguessin saber què hi ha dins la ment d'un ésser humà abans de perpetrar un acte tan gratuït i monstruós.
Fins aquí em vaig contenir.
Però la gota que va fer vessar el got va ser la crònica de Rafael Poch a LV del dia 30, titulada "Pastilles en dubte". Aquest text és una poca-soltada en la seva integritat. Si el titular esmentat més amunt induïa a pensar que el fet de medicar-se per una depressió constitueix un factor de risc, aquest entrava directament com un elefant en una cristalleria en la controvertida qüestió dels medicaments i els seus efectes secundaris. En la seva ignorància del tema, Poch parla per persona interposada, que sempre surt de franc. Així, és el diputat francès Bernard Debré, "especialista en medicina aeronàutica i espacial" (?) qui s'encarrega d'informar-nos que la persona depressiva "es desinhibeix pels medicaments que pren i la voluntat suïcida que no arribava a expressar abans del seu tractament es pot desencadenar gràcies a aquesta desinhibició medicamentosa". Poch també esmenta Ann Blake-Tracy, directora de la International Coalition for Drugs Awareness, autora d'un informe que es fa ressò de "68 casos de conducta estranya, 48 incidents de tirotejos en escoles, 52 accidents viaris, més de 600 homicidis, més de 180 casos d'assassinats amb suïcidi i altres actes de violència, inclosos 12 incidents en avions, tots ells relacionats amb l'ús d'antidepressius" d'ençà de l'any 2000. Veges tu quina precisió: per començar, què vol dir "conducta estranya"? I quina mena de causalitat es pot inferir del fet que un homicidi estigui "relacionat" amb l'ús d'antidepressius?
La curiosa forma d'entendre la professionalitat de Rafael Poch el porta a esmentar noms comercials d'antidepressius, com és ara Zoloft o Lexapro, que són d'ús corrent als Estats Units, però que a Europa presenten noms diferents. Tant per tant, podria haver-ne esmentat els principis actius (sertralina, escitalopram) i s'hauria estalviat d'enganxar-se els dits. En realitat és millor així, perquè a un lector català el nom de Zoloft probablement li sonarà a una substància exòtica i perillosa, mentre que si Poch hagués parlat de sertralina (o Besitran, que és el nom amb què es comercialitza a Espanya), a més d'un potser se li hagués posat malament el sopar. Perquè una altra dada igualment estadística és que el consum d'antidepressius s'ha triplicat a Espanya en els últims anys: de 26 dosis per cada 1000 habitants a gairebé 80 aquest últim any. I quins són els més receptats a hores d'ara? Ho heu endevinat: la sertralina i l'escitalopram.
Què significa això? Doncs que cadascun de nosaltres, si no som consumidors directes d'alguna d'aquestes substàncies, és gairebé segur que coneixem alguna persona que en pren. Pot ser el nostre germà, o un dels nostres companys de feina, o aquell veí del replà que semblava tan amable i tal. Per això el titular "Lubitz es medicava per depressió" és una informació poc rellevant. Si demà haguessin de plegar tots els pilots, controladors aeris, conductors d'autobusos, d'autocars infantils o de camions que es mediquen pels seus trasbalsos anímics, el país es col·lapsaria.
A Lubitz, segons el que ha sortit publicat, li haurien diagnosticat tot de trastorns pintorescos amb els seus corresponents psicofàrmacs. Però, ¿com es pot fer compatible un Trastorn d'Ansietat Generalitzada amb aquella respiració normal que diu que va enregistrar la primera caixa negra de l'avió minuts abans d'estavellar-se? ¿Com ens podem creure que el jove pertorbat consultés informació a Internet sobre maneres i mètodes per suïcidar-se, i en acabat decidís que el millor mètode era estavellar un aparell amb 150 persones a dins? ¿Com podem atorgar cap credibilitat a uns mitjans que un dia ens asseguren que Lubitz patia de problemes de visió i que estava sent tractat per un possible despreniment de retina i que l'endemà desmenteixen la informació sense immutar-se?
Llegint i escoltant totes aquestes hipòtesis, se m'acut que estem provant de donar sentit a un acte que no en té cap. No sabrem mai el que li passava pel cap a Andreas Lubitz el dia 24 de març de 2015. Una cosa, però, sí que sabem: una depressió, per greu que sigui, no indueix ningú a l'assassinat en massa. Un trastorn d'ansietat tampoc. No ho dic jo. Ho diu Francisco Toledo, psiquiatra i professor de la Facultat de Medicina de l'Hospital Virgen de Arrixaca (Múrcia). Toledo afirma en aquesta entrevista: "Para que una persona estrelle un avión no tiene que ser un enfermo mental, tiene que ser una mala persona". Naturalment! És el primer que em va passar pel cap quan vaig llegir aquell titular de La Vanguardia. Una depressió, continua Toledo, comporta una idea de culpabilitat i fins i tot d'autoagressió, però mai contra els altres, sinó contra un mateix. "Lo del copiloto no tiene nada que ver con la depresión ni con enfermedades mentales", assevera el psiquiatra, contundent. Té a veure amb ser un narcisista maligne, diu ell, amb el seu llenguatge vagament freudià. Jo ho diria d'una altra manera, que més val que no reprodueixi aquí. Cap diagnòstic de cap psiquiatra del món no em podrà convèncer que Andreas Lubitz patia d'alguna malaltia que li va impedir adonar-se del que estava fent. Tampoc em convenç l'explicació psicologista de Walter Oppenheimer i el seu "efecte Lucifer": "Podía haberse quitado la vida sin molestar a nadie, pero tenía el inmenso poder de estrellar el avión de Germanwings contra los Alpes y llevarse consigo un centenar y medio de vidas. Y lo aprovechó".
Doncs no senyor. No crec en l'efecte Lucifer. No crec que tothom que es trobi situat en una posició de poder tendeixi a abusar-ne per fer mal als altres. I menys per matar-los. Només un psicòpata és capaç de cometre a sang freda un acte tan horrorós. Un psicòpata, que no vol dir el mateix que algú que pateix brots de psicosi. El psicòtic delira i té al·lucinacions. Un psicòpata, en canvi, és una persona incapaç de sentir empatia per la resta d'éssers humans. Una persona capaç de proclamar que "un dia faré alguna cosa que canviarà tot el sistema. Aleshores tothom coneixerà el meu nom i el recordarà". Com diu el doctor Toledo, una personalitat maligna.
Andreas Lubitz potser patia depressió, o la va patir en el passat. Potser sí. Però en qualsevol cas, el que va fer el dia 24 de març no ho va fer perquè estigués deprimit o perquè prengués antidepressius. Anem amb compte amb les etiquetes. Segons l'Organització Mundial de la Salut*, una de cada quatre persones experimentaran al llarg de la seva vida un episodi depressiu o ansiós de certa gravetat. S'espera que el 2020 la depressió sigui la causa de malaltia número u en el món desenvolupat. Els malalts mentals no mereixen que els assenyalem amb el dit acusador. A més, com apunta Manuel Castells, si la inestabilitat mental comporta un risc, estaríem en una societat de bojos en la qual hauríem d'estar tots vigilats.
Anem amb compte doncs, no fos cas que a causa de l'efecte Lubitz els assenyalats no acabin sent els nostres parents o els nostres amics més propers. Persones com nosaltres, que poden ser víctimes d'un mal pas en la vida o d'una suspensió transitòria de la capacitat de ser feliços. Culpabilitzar els qui no troben consol seria la victòria final d'Andreas Lubitz.

(*) Mental Health: facing the challenges, building solutions. 2005