divendres, 27 de setembre del 2013

L'error de Descartes

Què va abans? El sentiment o la raó? Pregunta incorrecta. No es poden deslligar.




L'error de Descartes
 és un llibre publicat el 1994 per Antonio Damasio, un neuròleg portuguès que dedicà 267 pàgines a demostrar una teoria (aleshores) insòlita: que els occidentals hem incorregut en un immens error quan hem volgut separar el "cervell" del cos o l'"ànima" del cos. Sí, ja sé que el nostre entranyable Eduard Punset també hi ha dedicat quatre o cinc llibres, però (em sap greu) el primer fou Damasio. La tesi de Damasio és que a l'hora de prendre una decisió no existeix una part "racional" desvinculada d'una part "emocional". Totes dues actuen coordinadament, de manera que, contràriament a l'opció científica tradicional, els sentiments són tan cognitius com les altres percepcions (Jesús C. Guillén).  

Dos anys més tard, el 1996, Joseph Ledoux, professor de neurociència a la Universitat de New York, publicava El cervell emocional, on també subratllava el paper clau de les emocions en la presa de decisions del cervell "racional". Ledoux explica de forma molt planera com aquelles parts del cervell que vehiculen les emocions, particularment el sistema límbic i el còrtex frontal lateral i medial, afecten profundament el nostre capteniment, el nostre pensament i les nostres vides. 

Tot plegat podria resumir-se en un simple axioma: primer sentim l'emoció, i és només a posteriori que elaborem una argumentació racional per tal d'explicar-nos-la. 
Tot això ve a tomb d'algunes decisions o posicions ideològiques que ens poden resultar xocants però que en realitat obeeixen a aquelles pulsions obscures que Freud anomenava "Id" (Allò) i que piloten les nostres vides més del que nosaltres voldríem. 

Quan, per exemple, alguns opinadors de casa nostra s'entesten a qualificar de "sentimentalitat catalana" allò que va moure tants milers de persones a organitzar i formar l'admirable Via per la Independència, no comprenen que:

1. Com escriu David González a LV, "Ment i cos són la mateixa cosa i emoció i sentiment s'ubiquen a la base de la racionalitat". 

2. Oposant una pretesa "sentimentalitat" a un suposat "seny" basat en la raó i no en els sentiments, l'únic que fan és donar carta de superioritat a les seves pròpies emocions per damunt de les dels altres.  

3. Tan sentimental o racional és defensar la independència de Catalunya com la unitat d'Espanya. O defensar una hipotètica tercera via (potser aquesta és l'opció més sentimental de totes). 

És per això que, quan Javier Cercas o Fernando Savater o Jaume Cabré, justament valorats per la seva enorme vàlua com a escriptors, entren en el debat polític i i defensen una determinada opció, hem d'agafar les seves opinions amb pinces. El fet que aquestes persones pensin de la manera que ho fan, ve determinat per la manera com senten. En l'origen de la defensa numantina de la legalitat constitucional per part d'un Cercas hi ha probablement un vincle emocional molt fort amb Espanya. I darrera les explanacions professorals d'un Junqueras, farcides de dades històriques i de xifres favorables a la independència dels catalans, hi ha també un vincle emocional molt potent, pilotant la nau de les argumentacions racionals. 

És perfectament lícit que així sigui. Però tinguem-ho clar i no ens deixem engalipar pels qui despatxen els moviments populars i socials com a febrades més o menys epidèrmiques i temporals. La rauxa és una de les múltiples formes del seny. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada