Mia madre

Fa un parell de setmanes vàrem anar al Meliès a veure "Mia madre", l'última pel·lícula de Nanni Moretti. Feia molt de temps que no veia un film d'aquest director italià, que em va enlluernar amb "Caro diario" (1994). Hi ha en l'estil de Moretti certes ressonàncies de Woody Allen: el to autobiogràfic, la barreja entre comèdia i drama (a vegades tragèdia), els diàlegs brillants, i un o altre tic autoreferencial. Però Moretti, com Allen, pot arribar a fer-se pesat per reiteració, i per això fins ara havia evitat tornar al cine a veure una de les seves obres ("Abril" i "L'habitació del fill" les vaig veure a casa). En aquest cas, el que em va animar fou la crítica exorbitant de Gregorio Morán sobre "Mia madre" ("Un adiós a otra época") que vaig llegir a La Vanguardia. (Cal aclarir que per regla general no suporto les "Sabatines" de Morán, excepte quan fa de crític de cine o de llibres. Només aleshores me'l llegeixo amb atenció. Aquesta pràctica em va resultar reeixida amb l'extraordinària "Leviatan" d'Andrey Zvyagintsev, que si no és per Morán no l'hagués anat a veure). 

Als primers cinc minuts de pel·lícula em va semblar entendre per què el periodista la va enaltir de forma hiperbòlica a la seva ressenya: el personatge principal, interpretat magistralment per Margherita Buy, és una directora de cinema que es troba en ple rodatge d'un film sobre la vaga d'uns treballadors afectats per una de tantes reduccions de personal fruit de la crisi que estem vivint. "Ah", vaig pensar, "vet aquí la vena comunistoide de Morán. No podia fallar".

Tanmateix, la pel·lícula només toca de forma tangencial el tema de la vaga. El que a mi m'interessa recalcar és un aspecte que Morán també aborda en el seu article. Es tracta del tema del llatí. De la llengua llatina. La mare de la protagonista, que s'està en un hospital on li diagnostiquen una malaltia terminal, és una professora jubilada de llatí en un institut de secundària. En principi, aquest podria haver estat un detall absolutament superflu: professora de llatí o entrenadora de waterpolo, tant li fa. S'està morint i aquest és el gran tema de la pel·lícula. Però no ho és gens, de superflu. Quan Morán titula el seu text "Un adiós a otra época", el llatí hi té molt a veure, en aquest adéu:

"Estimo que en el filme de Moretti el latín ejerce una especie de valor simbólico que va más allá de la propia lengua. Es el principal hilo conductor de las historias que introduce en el filme: desde las relaciones padres-hijos hasta el papel de la abuela, la angustia y la incomprensión de la adolescente –“¿Para qué sirve el latín? Explícamelo, mamá”–. 

Crec que el periodista exagera quan afirma que el llatí és el principal fil conductor de les històries que s'expliquen al film. Però és veritat que la pregunta de la néta (per a què serveix el llatí?) apunta al pinyol del que Moretti ha volgut comunicar-nos: la ruptura generacional en la continuïtat del saber i de l'experiència que tradicionalment els avis havien representat. A mi, hi ha un altre fragment de la pel·lícula que em trasbalsa en gran manera: quan la directora-protagonista (al capdavall un alter ego del mateix Moretti) es troba davant la biblioteca de la seva mare, plena de volums de clàssics greco-llatins, i mentre n'acaricia els lloms es pregunta: "I tot aquest saber, on anirà a parar?". Una angoixa que es multiplica quan Margherita comença a entreveure els primers símptomes d'Alzheimer (o demència senil) en la seva mare. On va a parar el saber acumulat al llarg d'una vida quan aquesta s'apaga? De què serveixen la constància, la sensibilitat i la intel·ligència esmerçades en adquirir una petita part de l'herència cultural llegada pels nostres avantpassats? "Esa profesora y esos alumnos se podría decir también que ya no son de este mundo. Ya no existen, ni existirán más", escriu Morán.

En aquest sentit, "Mia madre" no seria, al meu parer, un "elogi de l'herència" tal com afirma Irene Crespo a Cinemanía, sinó tot el contrari: és la constatació del fracàs en la transmissió de l'herència. Un fracàs o ruptura que avui dia es veuen accentuats per la marginació de la cultura humanística a les aules dels instituts i universitats de tot Europa. Per a què serveix el llatí, mare? O la seva variació, com m'he sentit a dir sovint a les meves classes, Per a què serveix la literatura, profe? La literatura o el llatí (o la filosofia) són actualment sabers inútils en un món abocat a la cultura de la novetat, a la veneració de la tecnologia i a l'obsolescència programada de tot quant aparell ens arriba a les mans amb la il·lusió de ser l'últim, el més avençat, el més prodigiós... fins a l'arribada del proper, pocs mesos més tard. La modernitat líquida, que deia Bauman. Per contra, el llatí o la filosofia eren coneixements sòlids, que servien per a tota la vida, més encara, que donaven un sentit a la vida. "Mia madre" no és, doncs, un elogi de l'herència. És una elegia a l'herència. "El retrato de la despedida de una época", per dir-ho com Morán.

Moretti ha fet una pel·lícula to the happy few, només comprensible en la seva profunda integritat per aquells que mostren alguna preocupació per aquests temes tan seriosos. La resta, des de la histriònica actuació de John Turturro fins a la peripècia vital d'una dona immersa en la típica crisi dels cinquanta, és correcte i entretingut, però altres ho han explicat millor que ell.