dilluns, 20 de març de 2017

Històries del TBO



El TBO ha fet cent anys. Jo a poc a poc m'atanso a la cinquantena. L'efemèride em porta records boirosos: la família Ulises --que era una mica com la família de tothom--, el noble però rude Josechu el Vasco i els fabulosos invents del professor Franz de Copenhague (que ara que hi penso tenia una prodigiosa semblança amb l'exconseller Mas-Colell), entre altres personatges memorables. Jo devia ser un marrec de 6 o 7 anys quan vaig començar a llegir el TBO, una mica abans que em sentís atret pels colors virolats i els superpoders dels herois de la Marvel i la DC. Així, vaig passar d'admirar don Eustaqui Morcillón a venerar Spiderman, amb qui m'identificava perquè el seu alter ego, Peter Parker, era un noi tímid i retret les acrobàcies del qual no li impedien de fer sempre el paperina amb la seva eterna enamorada.

Al contrari de molts escriptors amb pedigrí acreditat, jo no puc dir que comencés a llegir amb Jules Verne, Robert L. Stevenson o Emilio Salgari. Tampoc amb Tintín. La meva iniciació com a lector van ser, com he dit, les historietes del Tebeo i sobretot les de Mortadelo i Filemón i els altres personatges de Bruguera (Zipi i Zape, Carpanta, Rompetechos, 13 Rue del Percebe), sense oblidar els quaderns de Don Miki amb l'inefable Tío Gilito. Això sí, llegia com un possés tot allò que em queia a les mans. Cada cap de setmana esperava amb ànsia el moment que el meu pare arribaria del quiosc i em duria alguna d'aquestes bagatel·les insubstancials. Aviat em vaig abonar a la producció èpico-nacional: El Jabato i especialment El Capitán Trueno, del gran Víctor Alba.

La meva mare solia explicar que amb cinc anyets ja era capaç de llegir el diari de forma inusualment prematura. Aquesta precocitat, afegida a la posterior voracitat amb què devorava les vinyetes d'Ibáñez o de Benejam, van fer escamnar el meu oncle, que no se n'acabava de refiar. De manera que em va plantejar un repte monumental: si aconseguia llegir-me una novel·la sencera de Salgari de la seva biblioteca (crec recordar que es tractava de "La cimitarra de Buda") i en acabat fer-li'n un resum coherent, acceptaria sense objeccions la llegenda de la meva insòlita competència lectora. Aleshores jo ja devia tenir nou o deu anys. El desafiament em va fer mandra, però finalment el vaig acceptar i en menys d'una setmana vaig guanyar l'aposta.

Aquella primera incursió en la novel·la de lletra menuda em va animar a rosegar els volums de literatura juvenil que llavors estaven de moda: Los cinco i Los siete secretos d'Enid Blyton, Alfred Hitchcock y los tres investigadores o Les aventures de Tom Sawyer de Mark Twain, a més de les versions adaptades --en lletra, però plenes d'il·lustracions-- de Moby Dick, Robinson Crusoe o l'Antic Testament.

Això sí: res del Patufet, El zoo d'en Pitus o La casa sota la sorra. El català escrit, a casa meva, simplement no existia. Els meus progenitors no havien format mai part de la fornada sorgida de les aules de Rosa Sensat. No obstant, gràcies a unes veïnes que em portaven els seus còmics usats, vaig iniciar-me al bell catalanesc de la mà de la revista Cavall Fort.

El primer autor seriós que vaig gosar endrapar va ser Stephen King. Coses de la tèrbola adolescència. De King ho vaig llegir absolutament tot, fascinat pels seus personatges tocats per poders sobrenaturals que en realitat eren una maledicció. M'enduia els llibres a classe i llegia d'amagat, per sota la taula del pupitre, mentre els mestres Salesians recitaven les seves llistes insulses de categories gramaticals o s'exaltaven amb les gestes del Cid. Jo per la meva banda havia decidit que de gran no volia ser Cervantes sinó Stephen King. Com que a aquelles altures ja llegia l'Avui i començava a tenir vagues nocions del que significava el compromís polític, em vaig proposar traduir tota l'obra de King al català, per omplir un buit que em semblava injustificable. Per aquella època ja estava familiaritzat --ara sí-- amb els contes de Calders i les novel·les de Pedrolo. Per descomptat, no vaig començar mai a traduir King. En algun confús moment de la post-adolescència, vaig prendre consciència que hi havia autors molt més interessants. I tot i que llavors ja havia perpetrat els primers assajos literaris, aviat vaig constatar que a mi, el que m'agradava més del món era llegir. Molt més que escriure. I d'aquí no m'he mogut.

Celebrem com es mereixen, doncs, els primers cent anys del TBO, la primera escola de lectura que va nodrir una generació de lectors privats d'historietes escrites en la seva pròpia llengua.

diumenge, 15 de gener de 2017

Els Reis d'Orient



Devia tenir set o vuit anys. Feia poc (no podria precisar quan) encara creia en els Reis Mags. Però aquell any, un nen de la meva classe (no sabria precisar quin) havia escampat el rumor que els Reis no existien. Que eren els pares. A més, sustentava la seva afirmació --que al principi ens va semblar completament esbojarrada--amb un munt de dades empíriques: com podien només tres vellets, per molts patges que els ajudessin, distribuir regals per a tots els infants del món? Com podia ser que els Reis, que en principi només eren tres, participessin simultàniament a la Cavalcada de Barcelona però també --el mateix dia, a la mateixa hora-- a la de Sabadell o a la de Granollers? Com era possible que el matí del dia de Reis no només hi hagués regals a casa meva, sinó que també me n'haguessin deixat algun a casa la tieta Elvira o a casa els oncles Marta i Antoni? Per què el Zamir (que era musulmà) o la Ishita (que era hindú) no rebien la visita dels Reis com la resta de nosaltres? Al començament no vaig donar gaire crèdit a la hipòtesi, però a poc a poc l'evidència va caure pel seu propi pes. De manera que, passat festes, quan els pares em van confiar que tenien una cosa important a dir-me, jo ja estava preparat. Secretament, gaudia per anticipat del moment en què em confessarien el seu secret i jo, impertorbable, els respondria que ja el sabia. A la nit, imbuït d'aquell instint una mica cruel que m'hauria d'acompanyar tota la vida, vaig decidir que els deixaria començar, cercar la fórmula més adient per comunicar-me la notícia, patint per si em traumatitzaria en conèixer la primera Gran Estafa, conscients que les bufetades rebudes a una edat tan tendra poden fer mal durant tota la vida.

Refiat de la meva sapiència, vaig dormir perfectament. L'endemà, tal com havia previst, els pares em van convocar al seu dormitori després d'esmorzar. I, tal com havia previst, van començar titubejant i esforçant-se per trobar la fórmula més adient per comunicar-me la notícia. Jo callava i esperava. Fou aleshores quan el pare, amb la llengua de drap, va prendre la iniciativa:

-"Veuràs, fill, la teva mare i jo volem dir-te una cosa que segurament et farà mal, però..."

Jo callava i esperava, fruint en veure com el meu progenitor maldava per trobar la forma menys lesiva de confiar-me el seu secret.

-"... però estem segurs que ja ets prou gran per entendre-ho i que comprendràs que ho fem a fi de bé" -el va ajudar la mare, ja que el pare s'havia quedat encallat.

Guiat per aquell instint una mica pervers que m'ha acompanyat tota la vida, vaig fer el desentès, com si no sabés de què m'estaven parlant.

Els pares es van mirar, desorientats. Finalment, va ser el pare qui va tornar a parlar, inaugurant la primera decepció d'una llarga llista:

-"Fill meu, la teva mare i jo volem dir-te que ens separem".