Philip Seymour Hoffman no només era el millor actor de la seva generació. També era heroïnòman, i addicte a allò que els cursis anomenen altres substàncies. Ja en sabeu la història. Va ser trobat diumenge 2 de gener mort al seu apartament de N. York, amb la xeringa encara clavada al braç. Així era com solien morir els heroïnòmans del nostre país allà pels anys vuitanta, primers dels noranta. "Apareixien morts, amb la xeringa clavada al braç, en carrerons, descampats i portals", recorda José Mesegué, inspector cap de la Policia Nacional. Sembla que després d'unes dècades de declivi, torna el cavall a galopar amb força. La mort de Hoffman ha propiciat que ens assabentéssim que hi ha un repunt del consum d'heroïna als Estats Units. Això vol dir que ben aviat podrem afirmar que hi ha un repunt del consum d'heroïna a tot Europa. Per què? Vés a saber. L'explicació més freudiana la proporciona Francesc Abella, doctor en Psicologia i dedicat durant molts anys a l'atenció de toxicòmans: "Aquest tipus de drogues solen prendre's més en moments grisos de la vida, en societats on predomina la tristesa. En canvi, altres substàncies més estimulants, com la cocaïna, es consumeixen amb més alegria quan les coses, a escala laboral i personal, van més bé". Segons es dedueix d'aquest comentari, la crisi econòmica seria la gran culpable del repunt en el consum d'heroïna.
Ara bé, de P. S. Hoffman no es pot pas afirmar, em sembla, que fos cap víctima de la crisi econòmica. Aquí hi han de concórrer altres factors. Mesegué, més pragmàtic, n'apunta algun de molt convincent: "Molts càrtels de la cocaïna han començat a produir heroïna en països com Veneçuela o Colòmbia i han de col·locar aquestes substàncies al mercat. El resultat és que l'heroïna és molt més fàcil i barata de trobar al carrer".
Hoffman havia estat heroïnòman durant la seva joventut (com Aaron Sorkin, el creador de "The West Wing", que li dedica aquest magnífic homenatge a Time Magazine). Va aconseguir allunyar-se de la droga durant 22 anys. La recaiguda ha estat fatal. Escriu Sorkin, "no va morir d'una sobredosi d'heroïna --va morir d'heroïna". Home, jo no seria tan puntillós amb el llenguatge. Escampats pel terra del seu apartament, diu que la policia hi va trobar més de 50 sobres amb la canyella a dintre. Molts d'aquests sobres eren oberts. Hoffman no va morir, com morien tants drogoaddictes dels 80s, perquè la matèria estigués adulterada. Ell es podia permetre comprar-ne la millor, la més pura. De manera que no cal que ens enganyem: se li'n va anar la mà.
Arran de la mort de l'actor, han proliferat els comentaris típics del cas: "S'ho va buscar ell mateix", "a mi no em fa cap pena", etc. Els imbècils de sempre. Caldria viatjar a la ment d'un addicte per poder-los explicar la diferència entre un cercador de plaer i un addicte. Els imbècils solen confondre els segons amb els primers. Cal armar-se de paciència i explicar-los que l'autèntic addicte no és el que es fot una ratlla de coca en una discoteca per tal de mantenir l'eufòria tota la nit. Aquest és el cercador de plaer. L'autèntic addicte és un malalt. Un malalt igual que ho és un senyor diabètic, un nen asmàtic o una noia anorèxica. Russell Brand, estrella de la tele britànica i ex-heroïnòman ell mateix, ho explica admirablement en un article a The Guardian: "There is a predominant voice in the mind of an addict that supersedes all reason and that voice wants you dead. This voice is the unrelenting echo of an unfulfillable void". Estic totalment d'acord amb la segona frase de Brand; molt menys amb la primera.
Jo no crec pas que la veu interior de l'addicte a les drogues vulgui la seva mort. En absolut. El vol ben viu; per això el fa continuar consumint. El que la veu li diu al drogoaddicte és: "Si no consumeixes això en aquest mateix moment, no te'n sortiràs". No te'n sortiràs. En el cas d'un actor com P. S. Hoffman, això pot voler dir no estar a l'altura en un rodatge especialment estressant. En un cantant com Michael Jackson, que no sobreviurà a les 50 actuacions que acaba de signar per contracte. En un camioner de Torredembarra, que no podrà resistir conduint tota la nit fins a Montpeller. La veueta és, en efecte, el ressò incessant d'un buit interior molt gran. El buit és la malaltia. "Drugs and alcohol are not my problem," escriu Brand, "reality is my problem. Drugs and alcohol are my solution". El que fa un drogoaddicte quan pren la seva dosi és, en realitat, automedicar-se. El cardiòleg francès Olivier Ameisen ho va deixar molt clar al seu llibre "Le dernier verre" ("L'últim got"). Ameisen, alcohòlic durant més de 30 anys, teoritzà que en el fons de la seva addicció al whisky hi havia, en realitat, un trastorn ansiós-depressiu impossible de tractar amb altres mitjans. L'alcohol, per cert, com l'heroïna o qualsevol altre opiaci, és un depressor del sistema nerviós. És a dir, segons F. Abella, una d'aquestes substàncies que consumeixen les societats --o els individus-- en els quals predomina la tristesa. Pregunteu als russos.
Després hi ha l'estructura genètica de cadascú, naturalment. No és fàcil esbrinar si el craving (l'impuls irrefrenable de consumir la droga) prové d'una deficiència congènita o bé és fruit dels canvis neuronals que es produeixen com a conseqüència del consum. En qualsevol cas, Ameisen va ser un precursor, perquè va aconseguir destriar el debat científic (sobre el consum de substàncies) del debat moral. Tip d'acudir a les reunions d'Alcohòlics Anònims, tip de fracassar un cop i un altre en el seguiment de les famoses Dotze Passes, fart i cuit de fer l'enze en les anomenades teràpies grupals, va concloure que el seu problema era una qüestió purament biològica i no de tipus conductual. I és per això que, ell que era científic, va ensopegar, de pura xamba, amb una solució bioquímica (el baclofè, un relaxant muscular agonista del receptor GABAb) i la va assajar amb ell mateix. Va tenir molta sort. Ara com ara, un consumidor d'heroïna pot recórrer, en tot cas, a la metadona. Però en el fons està substituint una addicció per una altra. Menys letal, sí. Però addicció al capdavall. El baclofè, en canvi, no és addictiu, en el sentit que no cal anar apujant les dosis per obtenir el mateix resultat. Arribes a la teva dosi-llindar i t'hi quedes per sempre. Segons Ameisen, un cop arribat a la dosi-llindar (la seva era de 270 mg), ja no tornes a sentir mai més la necessitat compulsiva de beure.
Actualment, a França hi ha més de 50.000 persones que segueixen aquest tractament. Es calcula que, en realitat, la xifra és molt més alta, tenint en compte que le baclo és sovint prescrit de forma "no autoritzada", és a dir, sense l'"Autorisation de mise sur le marché" (AMM). Per què de forma no autoritzada? Doncs perquè, fins ara, l'ús d'aquest medicament només està permès de manera oficial en cas de contractures musculars. Els metges francesos que el recepten a pacients alcohòlics ho fan jugant-s'hi la llicència. Però d'ençà de la publicació de "Le dernier verre" (2008), l'afer del baclofè ha aixecat una enorme polseguera al país veí. Hi ha estudis clínics en curs. I la taca s'estén ràpidament. A la Universitat d'Amsterdam, un magnat holandès ha signat un xec de 500.000 euros per fer-hi un estudi que serveixi de referència. A la Gran Bretanya, el fòrum My Way Out té un fil exclusivament reservat al baclofè, amb un llistat de metges que es mostren disposats a prescriure'l. Com per exemple el dr. Philip Thomas, un altre ex-alcohòlic també guarit per aquesta singular mol·lècula, que ha publicat un llibre d'instruccions sobre el seu ús i ha creat un lloc web, baclofen4alcoholism, que gestiona ell mateix.
Segons R. Brand, allò que en realitat va matar P. S. Hoffman van ser les nostres "extremely stupid laws" en relació a les drogues. "Som una cultura", afirma Brand, "que no sap com tractar els addictes. S'hagués pres una sobredosi l'actor si les drogues estiguessin regulades, controlades i administrades professionalment?" Bé, tot i no estar controlades i administrades professionalment, hi ha gent que és capaç de fer-ne un ús selectiu i no morir en l'intent, com l'escriptor W. S. Burroughs, que va consumir heroïna tota la vida i va arribar a viure 83 anys. També és interessant el que en diu Lucía Etxebarria a propòsit de la mort de Hoffman: "En mi juventud consumí muchas drogas, muchas. [...] Creo que lo he probado todo. Jamás me enganché a nada, excepto al alcohol. Y sin embargo, a mi alrededor caían como moscas. ¿Por qué yo no me enganchaba y otros sí? No se sabe".
I és que al voltant de les addiccions i el cervell humà, tot és misteri i confusió. Per què no ha tingut més difusió el baclofè, si tan eficaç és? Potser perquè, en tractar-se d'un medicament antic, cap laboratori no podria explotar-ne comercialment la patent? Potser perquè no és la panacea que ens va voler vendre Ameisen? I per què Russell Brand va quedar de seguida enganxat a l'heroïna i Lucía Etxebarria no? Per què Brand o Sorkin van poder escapar de la dinàmica letal de l'addicció i Philip Seymour Hoffman no? No se sabe.
En qualsevol cas, la demanda creixent d'una regulació legal de les substàncies addictives troba sempre l'oposició d'una opinió pública encara hostil a la idea. Som una cultura on a la majoria del ramat la fa feliç sentir-se superior a les ovelletes esgarriades. La condemna moral és sempre més fàcil que l'intent de comprensió. És la genètica, idiotes! Ameisen ho va descobrir, i encara és hora que en aquest país nostre li parlis a un metge (fins i tot a especialistes en addiccions) sobre el baclofè, i no et prenguin per boig. En realitat, és molt més còmode fer-te acudir a unes reunions on tothom té el mateix problema (però ningú la solució), i dir-te que per molt temps que passi sempre seràs un addicte. Malauradament, morts com la de Hoffman els donen la raó. On és, doncs, la veritat? No se sabe.
Però, ¿i si un altre Ameisen trobés el baclofè de l'heroïna, o de la coca? En la meva opinió, encara haurien de passar molts anys abans no fos acceptat, primer entre el gremi dels metges, i després socialment. Costaria molt desinfectar el tema de l'addicció de tota la crosta moral que se li ha encastat al damunt. "No pot ser tan fàcil", dirien els experts, probablement, a desgrat de l'evidència. I continuarien tan feliços amb les seves croades a favor de l'abstinència total i amb les seves --absolutament inútils-- teràpies grupals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada