dilluns, 29 de setembre de 2014

La nostra vida ansiosa



"Fear and I were born twins together" 
Thomas Hobbes (1588-1679)

Scott Stossel (Estats Units, 1969) ha escrit el llibre que jo sempre havia volgut escriure. Si alguna vegada, benvolgut lector, t'has despertat de sobte a les 3 de la matinada, suant, tremolós, amb un estrany formigueig a les mans i amb el cor bategant a mil per hora sense saber què diantre t'està passant, aleshores formes part del nostre club. El club d'Stossel, de fet, és encara més ampli que el meu; aquesta és la seva llista de convidats:

-Fòbia social
-Agorafòbia
-Emetofòbia (por de vomitar)
-Acrofòbia (por de les altures)
-Astenofòbia (por de desmaiar-se)
-Bacilofòbia (por dels gèrmens i microbis)
-Urofòbia (por de l'orina o d'orinar)
-Aerofòbia (por de volar)
-Turofòbia (por del formatge -sí, ho heu llegit bé!)

Fa patxoca, oi? I tanmateix cap d'aquestes pors no ha invalidat la carrera professional d'Scott Stossel, que és editor en cap de The Atlantic Magazine, columnista del New Yorker i comentarista de la BBC i la CNN. D'entrada sorprèn que, en un país tan purità i calvinista com els USA, algú amb càrrecs de responsabilitat gosi sortir de l'armari amb la determinació i la prolixitat amb què ho ha fet Stossel. Perquè aquesta obra de 341 pàgines no és pas un tractat sobre l'ansietat, com n'hi ha tants, ni encara menys un llibre d'autoajuda. Tècnicament és una memoir, això és, un relat autobiogràfic. Comença amb l'hilarant episodi del dia de la seva boda --quan ja és dalt de l'altar, esperant la núvia--i es veu aclaparat per la por de vomitar i desmaiar-se en públic (o a la inversa), i els seus membres es posen a tremolar. A partir d'aquí els capítols se succeeixen i el lector no sap si esclafir a riure o a plorar: Stossel és un cas clínic però posseeix una vena còmica innegable, que recorda una mica la de dos jueus universals i altament neuròtics com Franz Kafka o Woody Allen. El nostre autor ressegueix la seva trajectòria ansiosa d'ençà dels 10 anys, l'edat que tenia quan li van fer la primera diagnosi, fins als nostres dies, en què, per poder impartir una conferència sobre el seu llibre, ha de proveir-se de dos o tres Trankimazins i empassar-se'ls gola avall amb un got d'Scotch.

L'obra d'Stossel, però, no és només una relació autobiogràfica més o menys extravagant. Constitueix també un estudi molt seriós de la malaltia, el més complet que jo hagi llegit mai (i creieu-me, els he llegit gairebé tots). No deixa res per verd: hi desfilen des d'Hipòcrates, Aristòtil i Plató fins als més moderns neurocientífics (Damásio, Ledoux), passant per clàssics del gènere ansiós com Hobbes, Kierkegaard o Freud. A l'autor li plauria que el consideréssim un modernitzador de la magna obra de Robert Burton, "The Anatomy of Melancholy" (1676), de qui Stossel es confessa deutor.

Recomanar un llibre com aquest resulta pertinent si tenim en compte que, com ell mateix indica, un de cada quatre adults pateix o patirà un trastorn d'ansietat al llarg de la seva vida. A mi, sense anar més lluny, "My Age of Anxiety" m'ha ajudat a acceptar conviure amb aquest molestíssim dimoni interior que m'afligeix, com al seu autor, des de la més tendra infància. Isabel Gómez Melenchón, que en féu la ressenya al suplement cultural de La Vanguardia, confessava que ella també pateix d'aerofòbia i és "capaç de posar-se a plorar en braços d'un veí de seient desconegut a la més mínima turbulència". La confidència de Gómez Melenchón ens mostra que el trastorn està molt més estès del que podria semblar. Jo no podia donar crèdit al que sentia quan la meva psicòloga, una dona jove i eficientíssima en la seva feina, que semblava saber totes les respostes, em va confiar un dia que patia d'aracnofòbia i que amb totes les tècniques que m'havia ensenyat, no seria capaç de romandre ni un minut en una habitació en companyia d'un aràcnid.

"Posar-se a viure és desenvolupar símptomes i síndromes", escriu Susana Quadrado en una columna de Tendències titulada "Ansietat". Alguns, malauradament, per tal de superar-los hem de recórrer sovint a la farmaciola, en una mena de fast food emocional que ens manté més o menys funcionals en el dia a dia familiar i laboral. No podem deixar de trobar fascinant com la majoria dels nostres parents, amics i companys de feina surfegen per les adversitats de la vida amb un aire de naturalitat que mai no sabem ben bé si és genuí o impostat. Vivim emboscats, mirant al cel amb aprensió i preguntant-nos quan caurà la propera falconada, parapetats rera una màscara d'aparent normalitat. Per això és important que persones rellevants com Scott Stossel hagin decidit no tenir pèls a la llengua i hagin donat a conèixer els seus ridículs i terribles combats amb ells mateixos o amb una part d'ells mateixos sense importar-los la repercussió que pugui tenir el fet d'esbombar el seu secret. Un secret que no hauria de comportar cap vergonya: anticipar el patiment causat per un fet percebut com una amenaça, encara que aquesta amenaça no sigui real, és allò que ens diferencia dels animals. L'ansietat és la malaltia humana per excel·lència.

Posats a recomanar. Avui dia, l'únic autor que pot competir amb Stossel a l'hora d'exposar-se a tomba oberta és el noruec Karl Ove Knausgârd, que amb la seva formidable sèrie de sis llibres titulada "La meva lluita" s'ha obert en canal per mostrar al públic les seves interioritats. L'objectiu és diferent: Knausgârd no té interès a divulgar res, sinó a construir un personatge literari. Però la publicació del segon d'aquests llibres, "Un home enamorat", va provocar en la seva dona un agudíssim atac d'ansietat. I és que ja ningú pot considerar-se a recer de la malaltia més prototípica de la modernitat. El llibre "My Age of Anxiety" ha estat traduït i publicat en castellà per l'editorial Seix Barral amb el títol d'"Ansiedad".

dijous, 28 d’agost de 2014

Tànger


Hem estat uns dies a Tànger. De sempre --o més aviat d'ençà que vaig saber que la Casablanca de Bogart era en realitat Tànger-- havia tingut ganes de visitar-la, tot i que amics de confiança m'havien previngut de la seva lletjor. Doncs bé, ni és pas tan lletja ni tampoc té res a veure amb la ciutat que van plasmar als seus llibres els Bowles, Burroughs, Genet, etc. Com altres ciutats amb fama llegendària de maleïdes (ara penso en Medellín), Tànger, la ciutat blanca de l'Estret, s'està reinventant. Quan Paul Bowles hi va arribar als anys trenta, va escriure: "No hi havia escullera ni moll. El transbordador de Gibraltar ancorava al port i els passatgers arribaven a terra en una llanxa pneumàtica, a rems". Ara, al port tradicional i els seus grans ferris del segle XX se li han afegit el Tànger Med, amb la seva zona franca, i l'Aeroport Internacional Ibn Batuta. Al seu port esportiu s'hi poden amarrar fins a 1.600 iots. Aviat serà possible arribar en un creuer de luxe i accedir a la medina gràcies a un telefèric.

Afirma Jorge Carrión que el gran símbol cultural d'aquest nou projecte de ciutat és la Cinématèque, ubicada a la gran Plaça del 9 d'Abril. Home, no ho sé. Quan el meu germà i jo hi vam fer cap, just a la sortida del Grand Socco, hi projectaven "Malèfica", la infecta pel·lícula nord-americana protagonitzada per Angelina Jolie. També és cert que al cartell hi havia altres films més o menys autòctons i internacionals, de títols laurencearabescos com "Zineb, la Rose d'Aghmat" o "Rock the Casbah". L'establiment està dirigit per Malika Chaghal, que abans havia treballat en un cinema d'art i assaig a París, i col·labora amb el nostre CCCB. Aquesta dimensió cosmopolita no impedeix, però, al Govern marroquí d'aplicar-hi mahometanament la censura amb les escenes de sexe explícit o amb les que li dóna la reial gana.

Segons Carrión, l'equivalent del Rick's Cafè de Casablanca a l'actual Tànger és el Morocco Club de la Kasbah. Casualment, el nostre hotelet (sensacional La Tangerina!) es trobava a dues passes de l'esmentat club. A partir de les deu de la nit hi feien jazz en directe, o una forma del jazz en directe que és la chanson française barrejada amb estàndards internacionals. En tornar de sopar, habitualment no gaire lluny, ens agradava d'enfilar les escales del Morocco i demanar-nos un parell de Glenfiddich mentre ens deixàvem gronxar per les melodies de Michel Polnareff o Ray Charles, interpretades per una parella, Marianne (vocal) i Philippe (vocal & piano), que anava incrementant el grau d'entusiasme a mesura que augmentaven els graus etílics de la clientela. El Morocco és un club selecte (la segona nit va anar d'un pèl que no ens hi deixen entrar) i és un club amb un marcat accent gay-friendly. Em temo que si algun dia els jovenets de l'ISIS comandats per Al-Baghdadi estenen els seus tentacles al Magreb (Al·là no ho permeti), els primers caps que rodaran seran els dels nostres estimats amics del Morocco Club.

Els turistes culturals anem a la recerca del Tànger de Paul Bowles i de William Burroughs, però, com ens recorda Carrión, Bowles només fou el traductor de la ciutat blanca; si voleu conèixer l'original heu de recórrer a Mohamed Chukri. A "Paul Bowles, el reclús de Tànger", Chukri discuteix la centralitat de l'americà en un escenari que ell (Chukri) considerava producte de la colonització: "Molts són els occidentals i els americans que opinen que, sense Paul Bowles, Tànger no seria el mateix. Però, de quin Tànger parlen? Sense cap mena de dubte, d'aquell Tànger que Bowles i els seus amics van estimar: l'elegant i distingit, el de la vida fàcil". Chukri és un maleït per partida doble: d'una banda, perquè va participar del clima transgressor que respirava la generació beat: de l'altra, perquè com a escriptor marroquí va ser censurat i relegat pel seu desvergonyiment. Avui, la seva tomba jeu oblidada de tothom al cementiri de Marshan.

En definitiva, que Tànger ja no és la metròpoli culta, canalla i cosmopolita (ni tampoc el centre d'espionatge, de contraban i d'evasió de capital) que un dia va ser. L'any 1960, quan l'exèrcit hi va entrar per incorporar-la al Marroc, la població d'origen estranger representava la meitat del total; actualment amb prou feines arriba a l'1%. Els bohemis, milionaris, escriptors i rodamons van abandonar-la fa temps, i avui Tànger és simplement la gran ciutat marroquina del nord del país, una ciutat que a poc a poc va consolidant la seva identitat en àrab i en francès, mirant a Espanya però a distància, cada cop més allunyada del seu passat contracultural i dels mites occidentals que van portar dos passavolants com el meu germà i jo a vagarejar uns quants dies d'agost pels seus carrers laberíntics.

divendres, 25 de juliol de 2014

Oh la maduresa!



Quan arribarà? Amb 46 anys fets i repicats, ja no sé si esperar-la gaire més estona. Semblo condemnat a acabar sent un jovenàs ficat o encabit dins un cos de vell. D'altra banda, cada cop que m'he topat amb una persona que s'autoconsiderava madura, vull dir madura en un sentit moral, sempre he tingut la impressió d'estar davant d'un perfecte imbècil. Potser és per això que m'agrada tant la primera frase de la novel·la "Plateforme", de Michel Houellebecq:

"Mon père est mort il y a un an. Je ne crois pas à cette théorie selon laquelle on devient réellement adulte à la mort de ses parents; on ne devient jamais réellement adulte".

I potser és per això que em va agradar tant, també, aquest fragment de diàleg extret d'un personatge de l'obra "Shell", de Sarah Kane, que fa poc s'ha representat al Festival Grec:

"Que sàpigues que anomenem mostres de maduresa a allò que són simplement renúncies, i que ja no passen coses importants. Totes les coses importants van passar fa segles".

divendres, 18 de juliol de 2014

Livro do desassossego




“Tenho por mais minhas, com maior parentesco e intimidade, certas figuras que estâo escritas em livros, certas imagens que conheci de estampas, do que muitas pessoas, a que chamam reais, que sâo dessa inutilidade metafísica chamada carne e osso. E “carne e osso”, de facto, as descreve bem: parecem coisas cortadas postas no exterior marmóreo de um talho, mortes sangrando como vidas, pernas de costeletas do Destino”.

                                                                                     Bernardo Soares (F. Pessoa), 1888-1935

divendres, 13 de juny de 2014

Triar l'última vida



Catherine Millot, psicoanalista de l'escola de Lacan, acaba de publicar un llibre anomenat "¡Oh, soledad!" (NED Ediciones). Segons la ressenya, en aquest llibre la psicòloga "s'endinsa en experiències diferents de la solitud. Millot creu que la solitud no és només la malenconia que neix arran de l'absència d'algú. Que es presenta en formes diferents. Una trucada que esperes i no arriba, la carta no enviada, aquella pregunta sense resposta, un retard... percebre aquesta absència: això és solitud per a ella".

Molt bé. Però a mi el que més m'ha agradat de l'entrevista que li fa el suplement "Qui" de LV és quan explica què és per a ella el procés d'envellir (acaba de fer 70 anys): "Es tracta de triar la teva última vida, donant-te el luxe de trencar amb les coses inútils i les supèrflues. I si no fer taula rasa, almenys netejar el terreny, és a dir, viure segons el teu desig, perquè no hi ha temps per a cap altra cosa".

Magnífic. És el carpe diem perfecte: com que (a les velleses) ja no queda gaire temps, més val triar bé i no perdre'l amb coses --i jo afegiria: amb persones-- inútils. Un excel·lent programa, que per cert ja apareix en una escena memorable de "La Grande Bellezza", quan Jep Gambardella surt d'amagat de casa d'una amant pesada amb la següent reflexió: "El descobriment més consistent que he fet després de complir 65 anys és que no puc perdre temps fent coses que no vull fer".

dimarts, 27 de maig de 2014

La madona burleta


"Era molt bonica físicament --estil segle XIX, cara ovalada i trets delicats. Semblava una madona. Però amb un toc burleta i divertit. Si es pot imaginar una marededéu burleta, aquesta és la imatge que en tinc".

Així descrivia Lord David Cecil d'All Souls la bellesa irònica de Virginia Woolf. Un nom que primer ens suggereix tendra puresa i que després esdevé un ullal temible. D'Adeline Virginia Stephen es pot dir que tothom la cita per una raó o altra --com a puntal del moviment feminista, per exemple--i ben pocs l'han llegit. Qui ha llegit Virginia Woolf?, podríem dir, parafrasejant la pel·lícula de Mike Nichols. Jo sóc dels que sí que l'han llegit, però poc i malament. Quan era universitari va caure a les meves mans una traducció castellana de To the Lighthouse, una obra que em va semblar confusa però estranyament seductora. No sóc, en qualsevol cas, un fan de l'escriptora britànica.
En canvi, em plauen molt aquestes ratlles que li va dedicar E. M. Forster, un dels membres del cèlebre grup de Bloomsbury que més la van tractar: "Li agradava escriure amb una intensitat que pocs autors han aconseguit, ni tan sols desitjat. La major part escriuen amb mig ull en els drets, mig ull en els crítics i un tercer mig ull a millorar el món, la qual cosa els deixa amb tan sols mig ull per a la tasca en què ella concentrava tota la seva visió".

Aquest era potser el secret de la seva escriptura. Una rara i superlativa intensitat. La mateixa, potser, que en un moment de depressió la va dur a omplir-se les butxaques de pedres i endinsar-se per sempre a les aigües del riu Ouse, comtat de Sussex.

dijous, 15 de maig de 2014

Les dones del llop estepari

Dimecres passat, al suplement cultural de La Vanguardia, s'hi podia llegir una crònica de Laura Freixas titulada "A l'ombra (masculina) dels escriptors". Un altre dels titulars, que apareixia a la següent pàgina, feia així: "Les biografies dels "genis" (homes) reprodueixen sovint certes pautes: al seu costat hi ha una dona que dedica la vida a servir-lo i a donar-li suport". Tot plegat, tractant-se d'un treball d'aquesta autora, no és gens sorprenent: Freixas--com Isabel Clara-Simó, per exemple--milita en el feminisme old-style. Juntament amb l'anti-sobiranisme català, és el tema de la seva vida.

Partint d'aquest supòsit, la crònica era relativament fàcil de confegir. Jo mateix, per bastants menys calerons, la podria haver escrit amb més gràcia i molt menys sectarisme. Només calia triar els exemples adients. Els de Freixas són clàssics de tota la vida: Hermann Hesse, Scott Fitzgerald, André Gide, Miguel Delibes, Juan Ramón Jiménez, Dylan Thomas, José Donoso, Octavio Paz i els inevitables Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir. Llevat d'aquests dos últims, tots els altres són casos paradigmàtics i indiscutibles d'aquelles pautes masclistes de què es vantava el titular.

El primer a passar pel sedàs obsessiu de l'escriptora és Hermann Hesse. L'autora es basa en la lectura d'un llibre recentment publicat a Espanya: "Les dones de Hermann Hesse", de la investigadora alemanya Bärbel Reetz. Anomenar crònica a allò que surt del teclat de Freixas és una mera hipèrbole. El text sobre Hesse --i sobre tots els altres--és un pur judici d'intencions, on l'únic que fa és justificar la seva tesi inicial, i on els noms que maneja només serveixen per il·lustrar aquest judici sumaríssim. Sobre Hesse, l'acumulació de maldats és de tal magnitud que fan venir ganes de pujar-se'n a una màquina del temps i afusellar-lo abans no compleixi la majoria d'edat. En copio un fragment:

"Maria Bernouilli, la primera dona de Hesse, va deixar la feina perquè Hermann pogués escriure, tancat en el seu estudi, o buscar la inspiració viatjant. Ella s'ocupava de cuinar, passar a net els manuscrits, organitzar mudances, obres, reparacions [...] i, sens dubte, dels nens. Quan naixien, Hesse s'absentava durant mesos, i se n'anava per exemple "a la selva a caçar papallones" [...]. L'esgotada Maria --que un cop va demanar com a regal d'aniversari dos dies lliures per anar-se'n d'excursió--ho suportava tot estoicament i fins i tot enviava a Hesse mitjons nets per correu. El dia en què ell li va confessar que li havia estat infidel, es va enfonsar. Va haver de ser internada en un psiquiàtric".

El que Freixas no menciona --no sé pas si Reetz ho fa--és que el mateix Hesse va haver de ser ingressat diverses vegades en establiments psiquiàtrics al llarg de la seva vida. I el que Freixas no fa i no sé si ha fet mai són els deures abans d'escriure certes coses sobre un autor. Perquè abans de triar les víctimes de les teves invectives, quan es tracta d'autors literaris, el mínim que pots fer és llegir-te les seves obres. És allà on hi trobaràs l'autor, si el que de debò pretens és conèixer-lo.

A mi --precisament perquè de noi vaig ser un lector insaciable de les obres de Hesse--tot això que escriu Laura Freixas, o Bärbel Reetz, no m'estranya en absolut. De fet, és el més normal del món. Quan un, amb aquella set d'absolut que mostren els adolescents, s'ha embegut de "Siddhartha", "El llop estepari" o l'estratosfèrica "Demian", el que no pot esperar després és que el seu autor sigui un burgeset afeccionat a la pintura de paisatges i pare de família exemplar. L'autor d'aquests llibres havia de ser la bomba.

Hesse, com Thomas Mann, es va moure sempre entre l'aversió per l'ordre burgès i la impossibilitat d'esquivar-lo en la vida pràctica. Però així com Mann el va acceptar formalment en la seva vida per encabat poder dinamitar-lo des de dins a les seves obres, Hesse va ser més tastaolletes. Va anar fluctuant entre períodes d'aparent felicitat casolana amb altres (per exemple el viatge a Indonèsia de 1911) de profunda nostàlgia per la vida aventurera de l'home solter i lliure de càrregues: el llop estepari. Té raó Freixas quan censura l'escriptor germànic per, entre altres pocasoltades, marxar de casa unes setmanes cada cop que la seva dona es posava de part. Ara bé, tinc raons per demanar-me si aquest tipus de model patriarcal no era el que, en realitat, es reproduïa en la pràctica majoria de les famílies d'aquella època.

A Joan Maragall, per exemple (per citar una patum nostrada), no li va caldre mai tocar el dos quan la dona trencava aigües. Ja hi corrien les minyones. O és que ens pensem que l'autor del "Cant Espiritual" va canviar els bolquers dels 13 fills que va tenir amb Clara Noble? La biografia de Maurici Serrahima més aviat ens inclina a concloure que no. Maragall disposava d'un despatx situat a la planta superior de la casa de Sant Gervasi on residia la família, i en aquella casa estava absolutament prohibit interrompre o destorbar el poeta en les seves estones d'entotsolament. Un altre exemple. Quan jo estudiava Filologia a la Universitat, vaig coincidir amb un dels néts del gran Carles Riba. El que m'explicava de la figura del seu avi, a qui recordava com una mena de divinitat ebúrnia i sobretot llunyana, feia feredat. Suposo que, en aquest cas, si la Freixas hagués sabut mai un borrall sobre literatura catalana, hagués descrit amb adjectius sagnants el sacrifici que va haver de fer Clementina Arderiu per mantenir la intendència familiar i, a estones esparses, poder escriure alguns poemes a l'ombra del marit. I què dir de Picasso, aquell gran depredador femení que feia servir el seu fill Paulo de xofer, o del recentment traspassat García Márquez, que per escriure "Cien años de soledad" es va recloure en un estudi de 3 x 2,5 metres quadrats al qual anomenà La Cueva, li va fer a mans 5.000 dòlars a Mercedes Barcha, la seva dona, i bàsicament li va dir que s'hi espavilés mentre durés la redacció de la Gran Obra? (Sembla que no va complir amb els terminis previstos. Per poder subsistir, Mercedes va haver d'empenyorar totes les seves joies, el televisor, la ràdio, i les seves tres últimes pertinences: l'assecador de cabell, la batedora per preparar sucs als seus fills i l'escalfador d'aigua).

No cal continuar. La llista és infinita.

Però és que no cal anar a cercar grans figures literàries o artístiques. Pensem en els nostres propis avis, en la vida que portaven els nostres avis. En el 90% dels casos, si hi burxeu una mica, ensopegareu amb un matrimoni més o menys de conveniència regit per un masclisme irreductible. Eren els signes del temps. Quan la sra. Freixas escriu, citant Reetz, que la pobra Bernouilli enviava a Hesse els mitjons nets per correu, estic segur que podríem trobar milers d'anècdotes similars en parelles de la mateixa època. Recordo quan la meva àvia em va assenyalar un dia un vell portal del carrer de les Tàpies. "Aquí és on el teu avi anava de putes", em va dir. Ho va fer com qui et mostra, amb un sospir d'enyorança, el local on hi havia hagut la merceria on venien el fil de fer mitja. Són coses molt bèsties, o que avui ens semblen molt bèsties, però que potser en aquella època no ho eren tant.

Tornant a Hermann Hesse, probablement no passarà a la història com un marit exemplar (em temo que tampoc com un gran escriptor), però potser li devem altres coses més importants. Tot i que a la crònica Freixas l'anomeni "escriptor suís", en realitat Hesse va néixer a Calw (Suàbia, sud-oest d'Alemanya). És veritat que el 1923 adoptà la nacionalitat suïssa, però sabeu per què? Pel seu enfrontament amb les autoritats alemanyes. El 1931 dimití de l'Acadèmia prussiana de les Arts amb aquestes paraules profètiques: "Tinc el pressentiment que en la guerra futura aquesta Acadèmia contribuirà molt a formar aquell grup de noranta o cent personatges eminents que, per encàrrec de l'Estat, enganyaran el poble en totes les qüestions vitals, igual que el 1914". Quan escriptors de tots els països europeus s'embrancaven en una espiral d'odi que comportaria les conseqüències que tots sabem, Hesse publicà un assaig titulat "O Freunde, nicht diese Töne" (Oh amics, no en aquest to), on reivindicava l'herència cultural comuna de tots els europeus i cridava els intel·lectuals a no caure en el nacionalisme, l'anti-semitisme i les picabaralles estatals. La tercera esposa de l'escriptor era jueva. Quan Hitler assolí el poder, Hesse, des del seu refugi suís a prop de Lugano, ajudà molts alemanys, entre els quals hi havia Thomas Mann i Bertolt Brecht, a fugir del país. Naturalment, el règim nazi prohibí les reedicions de tots els seus llibres. Ah per cert, està força documentat el fet paradoxal que alguns dels oficials nazis més sanguinaris eren, en la seva vida privada, esposos amantíssims i uns bons pares de família. Un pèl autoritaris, m'afiguro, però vaja, en general gente muy maja.

Per acabar. Els escriptors i els artistes solen ser gent en qui les virtuts i els vicis de l'època s'hi reflecteixen multiplicats i grotescos, com a la galeria dels miralls del Tibidabo. Són tots egòlatres sense excepció, ja que sense el pic d'ambició que proporciona l'egotisme, a qui li vindria de gust passar-se la vida fent provatures febrils fins que en surt una pàgina o un esbós més o menys satisfactoris? És per això que ja fa temps que sostinc que, qualsevol persona que senti dins seu una forta vocació artística, hauria d'allunyar-se com de la pesta de la vida familiar convencional. Per no perjudicar-se ell (o ella), però sobretot per no amargar la vida als altres. És a dir, fer el camí invers que sembla que faran els capellans. Ser escriptor és, al capdavall, una forma secular de ser un monjo. Per sort, avui dia podem escollir. Fa un segle, amiga Freixas, no era tan fàcil.

dilluns, 21 d’abril de 2014

Diari d'un home desenganyat


No era un dandi, tot i que per moments podria recordar Lord Byron. No era un estilista, encara que de vegades podia fer pensar en Henry James. No va ser cap filòsof, per més que hi ha fragments seus que els podria haver escrit Nietzsche.

Journal of a Disappointed Man, o "Diari d'un home desenganyat", és l'obra més rellevant d'un autor que, més que desenganyat, entre nosaltres és pràcticament desconegut.

Wilhelm Nero Pilate Barbellion (d'ara endavant W. N. P. Barbellion) era el nom literari de Bruce Frederick Cummings. Nascut el 1889 a Barnstaple (Devon), Cummings va estudiar de manera autodidacta per ser biòleg --en aquella època se'n deia naturalista. La mala salut de les finances familiars el va privar d'acabar els estudis, però malgrat tot va aconseguir treballar com a entomòleg al Museu d'Història Natural de South Kensington. Als 13 anys va començar a escriure el seu dietari. Les primeres entrades són purament descriptives, anotacions del natural força puerils, pròpies d'un aprenent entusiasta armat amb caçapapallones:

1903
19 de gener

Anat al bosc d'A. amb S... i L... Vist una òliba (Strix Flamea) volant a plena llum del dia. En aquest bosc hi ha un cingle elevat on hem pujat per tal d'inspeccionar-lo i trobar-hi tots els llocs on els ocells hi poden fer niu de cara a la pròxima primavera.*

A mesura que el temps passa, però, el seu estil es va fent més i més personal, d'un gruix literari sorprenent per a un noi tan jove. Un noi que, com gairebé tots els nois, és impetuós i una mica fatxenda i que es deleix per assolir la glòria: com a naturalista, com a escriptor, o per les dues coses alhora. El noi vol destacar, vol transcendir. Tanmateix, aviat la vida --i l'obra--del jove Cummings havien de fer un tomb transcendental. A Europa havia començat la Gran Guerra, i ell era ferm candidat a incorporar-se a files amb l'exèrcit britànic. Havent consultat el seu doctor per tal de rebre'n el vistiplau, aquest li entrega una carta segellada a fi que la presenti a l'oficial mèdic del centre de reclutament. Cummings desconeixia què deia la carta. L'oficial mèdic, després de llegir-la, l'ausculta de manera superficial i li fa avinent que no pot allistar-se amb l'exèrcit de Sa Majestat. No gaire afectat, el jove biòleg es decideix a obrir la carta de camí de tornada a casa. El que hi troba a dins és una sentència de mort. El seu metge declara que pateix d'esclerosi múltiple i que li queden, com a molt, cinc anys de vida.

1915
27 de novembre

Finis

"Fa alguns mesos," deia la carta, "Mr. Barbellion mostrava ben visibles els símptomes de M.E., i tot i que aquest fet va ser immediatament comunicat als meus familiars, a mi em fou ocultat, i M [el meu doctor] va demanar a l'oficial mèdic que respectés aquesta confidència i que em rebutgés sense especificar el motiu".

Feia tot just un mes i mig que s'havia casat amb Eleanor Benger. El seu dietari adquireix, amb la notícia de la malaltia, un to més intens i més dramàtic. De tota manera, el que més colpeix el lector no és tant el dramatisme ocasional --del qual, com a bon romàntic, ja havia donat mostres abans--sinó ben al contrari, la fredor gairebé científica amb què és capaç d'enregistrar els canvis físics i psíquics que acompanyen la lenta i progressiva demolició de la seva salut. Condemnat a morir, es dedica en cos i ànima a l'única tasca científica que es podia permetre: presentar al món la seva pròpia dissecció. Tot d'un plegat, Barbellion passa a ser el seu propi objecte d'observació: la papallona es caça a ella mateixa.

1916
11 de juny

D'ençà d'aquell fatídic 27 de novembre, la meva vida ha esdevingut totalment pòstuma. Ara visc amb un peu a la tomba i estic tot enfeinat decorant-la amb alegries pòstumes. Accepto el meu destí amb gran satisfacció: la meva antiga i infatigable ambició és per fi adormida, la meva antiga i furiosa arrogància està anestesiada per l'esclat de la Gran Guerra; entre la guerra i el descobriment de la meva malaltia m'he alliberat d'aquell càncer de l'egocentrisme. 

L'octubre de 1916 el matrimoni té una filla, Penelope. Poc després, l'autor descobreix que Eleanor va saber el seu diagnòstic bastant abans que ell mateix, i que tot i saber-ho va acceptar tirar endavant amb el compromís. Aquest fet li produeix un gran estupor. Sobretot, perquè Cummings procedia d'una família ben humil. No hi havia cap raó material per la qual la seva nòvia hagués d'accedir a casar-se amb un futur jove cadàver.

1916
6 de novembre

Ella ho sabia tot des del principi! M [el meu doctor] va aconsellar-li que no es casés amb mi. Que valenta i que lleial ha sigut! I que estúpid he sigut jo. Ara em sento aclaparat per sentiments de vergonya i auto-odi i llàstima per ella. I tanmateix sembla ben alegre i m'és d'una enorme ajuda. 

El diari abasta fins a l'hivern de 1917. La malaltia segueix el seu curs de manera implacable. Aquell mateix any renuncia a la seva feina al Museu. De vegades, s'esplaia consignant-hi els símptomes, els dolors, els senyals que l'esclerosi deixa impresos al seu cos. Altres cops, el jove de 28 anys que en definitiva és, revifa i torna a reencarnar-se en gran naturalista o (sobretot) en escriptor de renom. Cada dia que passa hi veiem augmentar l'obsessió per l'Obra --el diari--, la preocupació pel ressò que obtindrà quan finalment es publiqui, per la vàlua real que algun dia pugui tenir. Els dubtes l'assetgen. Ja no és només una mera qüestió d'ambició literària. La seva dona i el seu fill, quan ell no hi sigui, no tindran mitjans per valdre's. De l'èxit del "Journal" en dependrà, també, en bona part, el seu futur.

1916
12 de novembre

Si només pogués tenir la certesa que després de la meva mort aquest Diari rebrà la cura necessària --la mateixa tendra cura que rep ara aquest beneït infant! Seria molt cruel que, fins i tot després d'haver complert l'última sentència, el meu esforç i patiment haguessin de continuar sumits en l'anonimat o negligits. Què no donaria per conèixer l'efecte que produirà quan sigui publicat! Em mortifiquen dos dubtes: si aquest manuscrit (la tasca i esperança de tants anys) sobreviurà a la meva mort i si tindrà realment cap valor. No confio en cap de les dues coses. 

El llibre, dèiem, s'acaba l'octubre de 1917. Ho fa amb aquesta demolidora frase: "Barbellion died on December 31". Probablement, a causa de les infinites sofrences que aleshores patia, no esperava pas excedir aquella data. No obstant, encara va viure dos anys més. I encara, durant aquells dos anys, va tenir esma d'escriure un altre llibre, "Enjoying Life and Other Literary Remains", i un últim dietari, sumàriament titulat "A Last Diary". Tots dos van ser publicats el 1920, després de la seva mort.

Amb tot, la gran obra de Barbellion és sens dubte "Journal of a Disappointed Man". El seu autor va tenir ocasió de veure'l publicat el 1919. El pròleg de la primera edició va anar a càrrec de H. G. Wells, el gran escriptor britànic de ciència ficció (de fet, molts van pensar que Barbellion era un pseudònim del propi Wells i que el llibre era una més de les seves obres). El "Journal" va tenir una gran acollida entre el públic, tot i els escarafalls dels puritans habituals (com la important editorial Collins, que es va negar a publicar-l'hi). Comentant el prefaci de Wells, el jove autor assegura que "Wells em defineix com a biòleg, tot i que jo m'estimo més imaginar-me pòstumament com un escriptor". També en això fou un visionari. Com a escriptor, se situa en aquella època nebulosa que els crítics anomenen Modernisme literari: Joyce publicava Dubliners el 1914, Kafka escrivia la seva famosa "Carta al pare" el mateix 1919 i la Recherche de Proust veié la llum entre 1913 i 1927. A "The Last Diary" (desembre de 1918), Cummings comenta amb infinita admiració ("James Joyce is my man!") la gran impressió que li ha produït la lectura del "Portrait of the Artist as a Young Man".

El "Journal" és un dels meus llibres més preuats. Ni que només fos per aquestes dues entrades que ara transcriuré, ja mereixeria passar per un dels grans clàssics del gènere epistolar, al costat del "Werther" de Goethe i les "Cartes a un jove poeta" de Rilke.

La primera és una mena de declaració exultant i panteista on l'autor constata la insignificança d'allò que som per comparació a un univers infinit:

1912
22 de desembre

Estic content de viure perillosament, indiferent al meu destí; he descobert que sóc una mosca, que tots nosaltres som mosques, que res no importa gaire. És un gran pes que m'he tret de sobre, perquè no em sap gens greu de ser un microorganisme. Per mi, és suficient honor de pertànyer a l'univers --un univers tan gran, i una tan extraordinària disposició de totes les coses. Ni tan sols la Mort pot llevar-me aquest honor. Perquè no hi ha res que pugui alterar el fet que he viscut; jo he estat jo, ni que sigui per un breu lapse de temps. I quan seré mort, la matèria que composa el meu cos serà indestructible --i eterna, de manera que ja pot esdevenir-li el que sigui a la meva "Ànima", que la meva pols continuarà el cicle, cada un dels meus àtoms fent via per separat --jo continuaré tenint sempre una carta en aquest joc. Quan seré mort, em podreu llençar al foc, tirar al mar, escampar les meves cendres, --però no em podreu destruir. Els meus petits àtoms se'n fotran de la vostra gran venjança. La mort no pot fer res més que matar-nos. 

És un dels fragments més impressionants de tota la literatura del s. XX. Qui no hi sent ressonar l'esperit que impregna els versos de Whitman?... "El més inofensiu insecte o animal, els sentits, la mirada, l'amor [...] / M'aturo i vagarejo tot el temps per cantar-los amb cants extasiats".

La segona entrada (la meva preferida) és una escopinada a la cara del lector, del bon i sofert lector que ha arribat al final del llibre ben arrepapat a la seva butaca, estremint-se amb aquesta història estremidora, elevant mil gràcies al cel per no haver hagut de patir mai els turments que va patir el pobre Barbellion, i malgrat tot, envejant-li el seu destí romàntic, la seva dignitat davant la Inconeguda, la seva voluntat d'ésser ell mateix fins al final. Hi ha alguna cosa de Baudelaire en aquesta traca final del llibre de Barbellion, de la mateixa manera que hi ha alguna cosa de Rimbaud en la seva prematura mort:

1917
12 d'octubre

Us dec fer llàstima, oi? Estic sol, sense un penic, paralític, i tot just acabo de fer-ne vint-i-vuit. Però faig petar els dits davant la vostra cara i amb la mateixa arrogància jo us tinc llàstima a vosaltres. Em fa llàstima la vostra llefiscosa bona fortuna i l'estantissa serenitat de la vostra ment. M'estimo més el meu turment. M'estic morint, però vosaltres ja sou un cadàver. No heu viscut mai. El vostre cos no ha estat mai fuetejat pel desesperançat desig de viure, d'estimar, de conèixer, d'actuar, de triomfar. No us envejo gens la vostra absorció en els petits quefers d'una existència mediocre. 
Us penseu que canviaria la comunió amb el meu propi cor per les bombolles juganeres de la vostra banal conversa? O la meva curiositat pels vostres interessos superficials? O la meva desesperació per la vostra confortable Esperança? O la meva actual vida innoble per la vostra, tan neta i polida com una moneda de tres penics? Doncs no. Em tapo amb el meu capot i agraeixo solemnement a Déu que no sóc com els altres homes. 

(*) Les traduccions de l'original anglès són meves. Actualment no hi ha cap traducció al català de l'obra de W.N.P. Barbellion. N'hi ha una al castellà, publicada a l'editorial Alba (2003). La meva edició (que vaig aconseguir via Amazon.com) és la de 1984, de The Hogarth Press. Si sabeu una mica d'anglès i us vaga de llegir-lo, podeu fer-ho en aquest weblog: The Complete Works of W.N.P. Barbellion

divendres, 4 d’abril de 2014

La utilitat de l'inútil



Llegint aquesta petita delícia del professor de la Universitat de Calàbria Nuccio Ordine. Simultaniejo l'original italià amb la traducció catalana de Jordi Bayod. Arriba un moment, però, que aturo la lectura i em poso a rumiar. Quanta gent, a part de mi, l'haurà llegit o l'estarà llegint en aquests instants? Provo d'imaginar-me'ls. No costa gaire: professors (com jo o com el mateix Ordine), escriptors, persones a qui el nom de Montaigne o el de Ionesco no els sonin a accidents geològics en llengües vagament properes. La idea del llibre és que en aquest món d'avui on sembla que només compti la rendibilitat, o com en diu ell "la dictadura del profit", els sabers inútils com la literatura, la filosofia o l'art són més necessaris que mai. Està entès. D'això ja se'n queixava amargament --com ens recorda el mateix autor-- Jean Jacques Rousseau al segle XVIII.

El llibre és una delícia, però el cert és que si només el llegim nosaltres, the happy few, professors, escriptors i altres éssers de similar pelatge, servirà de ben poc. Que, fet i fet, és el que precisament reivindica el seu autor. Potser és que cada cop som més a prop de la profecia de Joyce: la literatura, i les humanitats en general, aviat esdevindran un entreteniment tan minoritari i tan excèntric com ho són ara la filatèlia o la numismàtica.

divendres, 28 de febrer de 2014

Un poema de Thomas Krampf










GRACE

Speak not about it.
Describe neither the place nor the incident.
Silence.
Don't run the risk of poetry.
Never forget it.



dimarts, 11 de febrer de 2014

L'últim got de Philip Seymour Hoffman


Philip Seymour Hoffman no només era el millor actor de la seva generació. També era heroïnòman, i addicte a allò que els cursis anomenen altres substàncies. Ja en sabeu la història. Va ser trobat diumenge 2 de gener mort al seu apartament de N. York, amb la xeringa encara clavada al braç. Així era com solien morir els heroïnòmans del nostre país allà pels anys vuitanta, primers dels noranta. "Apareixien morts, amb la xeringa clavada al braç, en carrerons, descampats i portals", recorda José Mesegué, inspector cap de la Policia Nacional. Sembla que després d'unes dècades de declivi, torna el cavall a galopar amb força. La mort de Hoffman ha propiciat que ens assabentéssim que hi ha un repunt del consum d'heroïna als Estats Units. Això vol dir que ben aviat podrem afirmar que hi ha un repunt del consum d'heroïna a tot Europa. Per què? Vés a saber. L'explicació més freudiana la proporciona Francesc Abella, doctor en Psicologia i dedicat durant molts anys a l'atenció de toxicòmans: "Aquest tipus de drogues solen prendre's més en moments grisos de la vida, en societats on predomina la tristesa. En canvi, altres substàncies més estimulants, com la cocaïna, es consumeixen amb més alegria quan les coses, a escala laboral i personal, van més bé". Segons es dedueix d'aquest comentari, la crisi econòmica seria la gran culpable del repunt en el consum d'heroïna.

Ara bé, de P. S. Hoffman no es pot pas afirmar, em sembla, que fos cap víctima de la crisi econòmica. Aquí hi han de concórrer altres factors. Mesegué, més pragmàtic, n'apunta algun de molt convincent: "Molts càrtels de la cocaïna han començat a produir heroïna en països com Veneçuela o Colòmbia i han de col·locar aquestes substàncies al mercat. El resultat és que l'heroïna és molt més fàcil i barata de trobar al carrer".

Hoffman havia estat heroïnòman durant la seva joventut (com Aaron Sorkin, el creador de "The West Wing", que li dedica aquest magnífic homenatge a Time Magazine). Va aconseguir allunyar-se de la droga durant 22 anys. La recaiguda ha estat fatal. Escriu Sorkin, "no va morir d'una sobredosi d'heroïna --va morir d'heroïna". Home, jo no seria tan puntillós amb el llenguatge. Escampats pel terra del seu apartament, diu que la policia hi va trobar més de 50 sobres amb la canyella a dintre. Molts d'aquests sobres eren oberts. Hoffman no va morir, com morien tants drogoaddictes dels 80s, perquè la matèria estigués adulterada. Ell es podia permetre comprar-ne la millor, la més pura. De manera que no cal que ens enganyem: se li'n va anar la mà.

Arran de la mort de l'actor, han proliferat els comentaris típics del cas: "S'ho va buscar ell mateix", "a mi no em fa cap pena", etc. Els imbècils de sempre. Caldria viatjar a la ment d'un addicte per poder-los explicar la diferència entre un cercador de plaer i un addicte. Els imbècils solen confondre els segons amb els primers. Cal armar-se de paciència i explicar-los que l'autèntic addicte no és el que es fot una ratlla de coca en una discoteca per tal de mantenir l'eufòria tota la nit. Aquest és el cercador de plaer. L'autèntic addicte és un malalt. Un malalt igual que ho és un senyor diabètic, un nen asmàtic o una noia anorèxica. Russell Brand, estrella de la tele britànica i ex-heroïnòman ell mateix, ho explica admirablement en un article a The Guardian: "There is a predominant voice in the mind of an addict that supersedes all reason and that voice wants you dead. This voice is the unrelenting echo of an unfulfillable void". Estic totalment d'acord amb la segona frase de Brand; molt menys amb la primera.

Jo no crec pas que la veu interior de l'addicte a les drogues vulgui la seva mort. En absolut. El vol ben viu; per això el fa continuar consumint. El que la veu li diu al drogoaddicte és: "Si no consumeixes això en aquest mateix moment, no te'n sortiràs". No te'n sortiràs. En el cas d'un actor com P. S. Hoffman, això pot voler dir no estar a l'altura en un rodatge especialment estressant. En un cantant com Michael Jackson, que no sobreviurà a les 50 actuacions que acaba de signar per contracte. En un camioner de Torredembarra, que no podrà resistir conduint tota la nit fins a Montpeller. La veueta és, en efecte, el ressò incessant d'un buit interior molt gran. El buit és la malaltia. "Drugs and alcohol are not my problem," escriu Brand, "reality is my problem. Drugs and alcohol are my solution". El que fa un drogoaddicte quan pren la seva dosi és, en realitat, automedicar-se. El cardiòleg francès Olivier Ameisen ho va deixar molt clar al seu llibre "Le dernier verre" ("L'últim got"). Ameisen, alcohòlic durant més de 30 anys, teoritzà que en el fons de la seva addicció al whisky hi havia, en realitat, un trastorn ansiós-depressiu impossible de tractar amb altres mitjans. L'alcohol, per cert, com l'heroïna o qualsevol altre opiaci, és un depressor del sistema nerviós. És a dir, segons F. Abella, una d'aquestes substàncies que consumeixen les societats --o els individus-- en els quals predomina la tristesa. Pregunteu als russos.

                                                                    Olivier Ameisen

Després hi ha l'estructura genètica de cadascú, naturalment. No és fàcil esbrinar si el craving (l'impuls irrefrenable de consumir la droga) prové d'una deficiència congènita o bé és fruit dels canvis neuronals que es produeixen com a conseqüència del consum. En qualsevol cas, Ameisen va ser un precursor, perquè va aconseguir destriar el debat científic (sobre el consum de substàncies) del debat moral. Tip d'acudir a les reunions d'Alcohòlics Anònims, tip de fracassar un cop i un altre en el seguiment de les famoses Dotze Passes, fart i cuit de fer l'enze en les anomenades teràpies grupals, va concloure que el seu problema era una qüestió purament biològica i no de tipus conductual. I és per això que, ell que era científic, va ensopegar, de pura xamba, amb una solució bioquímica (el baclofè, un relaxant muscular agonista del receptor GABAb) i la va assajar amb ell mateix. Va tenir molta sort. Ara com ara, un consumidor d'heroïna pot recórrer, en tot cas, a la metadona. Però en el fons està substituint una addicció per una altra. Menys letal, sí. Però addicció al capdavall. El baclofè, en canvi, no és addictiu, en el sentit que no cal anar apujant les dosis per obtenir el mateix resultat. Arribes a la teva dosi-llindar i t'hi quedes per sempre. Segons Ameisen, un cop arribat a la dosi-llindar (la seva era de 270 mg), ja no tornes a sentir mai més la necessitat compulsiva de beure.

Actualment, a França hi ha més de 50.000 persones que segueixen aquest tractament. Es calcula que, en realitat, la xifra és molt més alta, tenint en compte que le baclo és sovint prescrit de forma "no autoritzada", és a dir, sense l'"Autorisation de mise sur le marché" (AMM). Per què de forma no autoritzada? Doncs perquè, fins ara, l'ús d'aquest medicament només està permès de manera oficial en cas de contractures musculars. Els metges francesos que el recepten a pacients alcohòlics ho fan jugant-s'hi la llicència. Però d'ençà de la publicació de "Le dernier verre" (2008), l'afer del baclofè ha aixecat una enorme polseguera al país veí. Hi ha estudis clínics en curs. I la taca s'estén ràpidament. A la Universitat d'Amsterdam, un magnat holandès ha signat un xec de 500.000 euros per fer-hi un estudi que serveixi de referència. A la Gran Bretanya, el fòrum My Way Out té un fil exclusivament reservat al baclofè, amb un llistat de metges que es mostren disposats a prescriure'l. Com per exemple el dr. Philip Thomas, un altre ex-alcohòlic també guarit per aquesta singular mol·lècula, que ha publicat un llibre d'instruccions sobre el seu ús i ha creat un lloc web, baclofen4alcoholism, que gestiona ell mateix.

Segons R. Brand, allò que en realitat va matar P. S. Hoffman van ser les nostres "extremely stupid laws" en relació a les drogues. "Som una cultura", afirma Brand, "que no sap com tractar els addictes. S'hagués pres una sobredosi l'actor si les drogues estiguessin regulades, controlades i administrades professionalment?" Bé, tot i no estar controlades i administrades professionalment, hi ha gent que és capaç de fer-ne un ús selectiu i no morir en l'intent, com l'escriptor W. S. Burroughs, que va consumir heroïna tota la vida i va arribar a viure 83 anys. També és interessant el que en diu Lucía Etxebarria a propòsit de la mort de Hoffman: "En mi juventud consumí muchas drogas, muchas. [...] Creo que lo he probado todo. Jamás me enganché a nada, excepto al alcohol. Y sin embargo, a mi alrededor caían como moscas. ¿Por qué yo no me enganchaba y otros sí? No se sabe".

I és que al voltant de les addiccions i el cervell humà, tot és misteri i confusió. Per què no ha tingut més difusió el baclofè, si tan eficaç és? Potser perquè, en tractar-se d'un medicament antic, cap laboratori no podria explotar-ne comercialment la patent? Potser perquè no és la panacea que ens va voler vendre Ameisen? I per què Russell Brand va quedar de seguida enganxat a l'heroïna i Lucía Etxebarria no? Per què Brand o Sorkin van poder escapar de la dinàmica letal de l'addicció i Philip Seymour Hoffman no? No se sabe.

En qualsevol cas, la demanda creixent d'una regulació legal de les substàncies addictives troba sempre l'oposició d'una opinió pública encara hostil a la idea. Som una cultura on a la majoria del ramat la fa feliç sentir-se superior a les ovelletes esgarriades. La condemna moral és sempre més fàcil que l'intent de comprensió. És la genètica, idiotes! Ameisen ho va descobrir, i encara és hora que en aquest país nostre li parlis a un metge (fins i tot a especialistes en addiccions) sobre el baclofè, i no et prenguin per boig. En realitat, és molt més còmode fer-te acudir a unes reunions on tothom té el mateix problema (però ningú la solució), i dir-te que per molt temps que passi sempre seràs un addicte. Malauradament, morts com la de Hoffman els donen la raó. On és, doncs, la veritat? No se sabe.

Però, ¿i si un altre Ameisen trobés el baclofè de l'heroïna, o de la coca? En la meva opinió, encara haurien de passar molts anys abans no fos acceptat, primer entre el gremi dels metges, i després socialment. Costaria molt desinfectar el tema de l'addicció de tota la crosta moral que se li ha encastat al damunt. "No pot ser tan fàcil", dirien els experts, probablement, a desgrat de l'evidència. I continuarien tan feliços amb les seves croades a favor de l'abstinència total i amb les seves --absolutament inútils-- teràpies grupals.

dimarts, 21 de gener de 2014

Entrevista a Gimferrer




No és el meu poeta de capçalera, però sempre té coses interessants a dir. Dissabte sortia a La Vanguardia una entrevista a Pere Gimferrer, que acaba de publicar un llibre de poemes en català després de dotze anys. Vet aquí alguns dels fragments que m'han interessat:

1. El títol. El llibre de Gimferrer es diu "El castell de la puresa". Diu que va agafar-lo d'un text de Mallarmé, Igitur, que fa: "Le Néant parti, reste le château de la pureté". Gimferrer el tradueix com "Un cop la mort se n'ha anat, queda el castell de la puresa". La frase (com no podia ser altrament en Mallarmé) és enigmàtica, però jo em demano: per què la mort? La mort és un dels possibles significats de "le Néant" (literalment, el No-res). No obstant, si Mallarmé s'hagués volgut referir a la mort, no hagués escrit directament La Mort?

2. Sobre el procés sobiranista, Gimferrer, membre de la RAE, no es mulla gaire, però afirma el següent: "Catalunya ja va ser independent d'Espanya, no de França, durant 18 anys al segle XVII". Suposo que es refereix al període que va encetar-se el gener de 1641 quan els Braços Generals presidits per Pau Claris proclamaren Lluís XIII de França com a Comte de Barcelona, tot posant el Principat sota sobirania francesa. Estem parlant, doncs, de les conseqüències de la Guerra dels Segadors. Mmm... faig el ferm propòsit d'estudiar-me aquest episodi històric. Ara bé, com a resposta a la pregunta del periodista, no deixa de ser una elegant evasiva.

3. Un gran consell literari. "Cabral de Melo -explica Gimferrer- em va donar un consell que no he oblidat mai. Posava exemples de Berceo o Villon. Berceo diu que la Mare de Déu se li va aparèixer en un prat. T'ho pots creure o no, però el que compta és si ho visualitzes. Un poeta pot dir coses inversemblants, fins i tot rares, però no que no es puguin visualitzar".

4. "Intento evitar sempre que puc que la meva poesia tingui cap punt de contacte amb els informatius de televisió. És difícil trobar un poema que no tingui traducció prosística, però l'argument no substituirà mai el poema. De la mateixa manera, com deia Gil de Biedma, un poeta hauria de ser molt pobre home perquè no es vegi que és al darrere d'un poema". L'argument no substituirà mai el poema. D'acord. Així mateix, podríem afirmar tot el contrari pel que fa al gènere narratiu: l'estil, la marqueteria, l'artifici, no podran substituir mai un bon argument (apunta-t'ho, Albert Serra).

5. "Aquí en aquest llibre tinc un poema en què faig servir la mètrica d'Ausiàs March, tot i que sense rima. Ara no es podria fer el que va aconseguir Foix amb Ausiàs March. Quan ho va fer, March acabava de ser redescobert i la gent el tenia present. Ausiàs March va ser el primer gran poeta que va escriure en català, i per això el seu vers s'entenia bé. Ara no, però no per culpa seva, sinó per la distància que hi ha entre el seu temps i el d'ara. El lector català ha perdut contacte amb la seva poesia". És una gran veritat. I una gran paradoxa: avui dia, quan l'ensenyament de la llengua i la literatura catalanes ja no són víctimes de persecució o de censura, resulta que és també quan el lector català mitjà està més allunyat dels que foren els grans escriptors del país.