divendres, 27 de desembre de 2013

Un poema d'Ungaretti














SOLDATI
Bosco di Courton Iuglio 1918

Si sta come

d'autumno

sugli alberi

le foglie



SOLDATS
Bosc de Courton, juliol de 1918

Som com

a la tardor

en els arbres

les fulles

(Trad. de Narcís Comadira)


dimarts, 3 de desembre de 2013

Albert Camus i la mare que el va parir


"Aujourd'hui, maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas. J'ai reçu un télégramme de l'asile: "Mère décédée. Enterrement demain. Sentiments distingués." Cela ne veut rien dire. C'était peut-être hier."
(Avui, la mare ha mort. O potser ahir, no ho sé. He rebut un telegrama del geriàtric: "Mare morta. Enterrament demà. Condolences". Això no vol dir res. Potser va ser ahir.)

Aquest és un dels començaments més cèlebres de la literatura de tots els temps. És el primer paràgraf de L'étranger, d'Albert Camus. El protagonista-narrador, un tal Meursault de qui no se'ns proporcionen més detalls personals, rep el telegrama, agafa un autocar que el durà des d'Alger fins a Marengo, vetlla la seva mare tota la nit i l'endemà assisteix impassible al funeral. Després reprèn la seva activitat laboral, coneix a la platja una noia, la Maria, etc.etc.

Vaig llegir l'obra de Camus de jovenet, tot just abans d'entrar a la universitat. Em va impressionar molt. Com és habitual en el jovent, per afany d'imitació vaig adoptar un temps (no gaire) el posat existencialista d'estar de tornada de tot de Meursault. Després em vaig fer nietzscheà (tampoc per gaire temps) i vaig abandonar les gavardines fosques i la posa autosuficient. No obstant, sempre em va quedar aquella visió un punt naïf de l'existencialisme: un senyor a qui se li mor la mare (lo más sagrado!, que diuen les narco-ranxeres) i que es queda tan ample; un senyor a qui condemnen a la guillotina per homicidi i que tant se li'n fot. "El sol cremava massa", argüeix quan el jutge li demana per quina raó va matar aquell àrab a la platja. Kafka passat pel sedàs del cuscús mediterrani.

No he llegit gaire res més de Camus. M'he assabentat, això sí, que de tota la colla existencial francesa, l'obra de Camus és la que millor ha resistit el pas del temps. També m'he assabentat que la major part dels existencialistes francesos, amb Jean Paul Sartre al capdavant, eren marxistes dogmàtics que donaven suport a les salvatjades que perpetrava el camarada Stalin per aquella època. Camus no. Per això el van condemnar. No a la guillotina, però sí a l'ostracisme.

Aquest mes se celebra el centenari del naixement de l'autor de L'étranger. Les planes de cultura dels diaris se n'han fet ressò. Han destacat, especialment, la ruptura entre Camus i Sartre arran de la publicació per part del primer de l'assaig L'homme révolté. "Els sartrians, que llavors dominaven l'escena intel·lectual, van decretar que era un pensador burgès, un filòsof per als estudiants de batxillerat, i el van acusar de ser un lector superficial i de tenir coneixements de segona mà", escrivia Carles Casajuana a La Vanguardia. Però Camus no només va trencar amb els existencialistes francesos a causa de l'estalinisme. Nascut a Algèria (per cert, la seva mare, Catherine Sintes, era néta d'emigrants menorquins), l'escriptor, que residia a París, va viure amb angoixa el procés d'alliberament del seu país d'origen respecte de la metròpoli francesa. Era partidari de la independència dels algerians, però no dels mètodes terroristes que feia servir el FLN (Front de Libération National) per obtenir-la. Defensava els presos algerians condemnats, com Meursault, a la guillotina, però alhora, per referir-se als atemptats comesos pel FLN, escrivia frases com aquesta:

"En aquests moments s'estan posant bombes als tramvies d'Alger. La meva mare podria trobar-se en un d'aquests tramvies. Si això és justícia, prefereixo la meva mare."

De noi, no ho hagués entès. Per mi, la vida i l'obra d'un autor eren indestriables. Si al Meursault de L'étranger li suava un peu la mort de la seva mare, Albert Camus, l'home, l'escriptor, es revoltava contra la possibilitat que uns compatriotes li matessin la seva com a dany col·lateral d'un atemptat.

És una gran lliçó. Tots tenim una mare. Els narco-corridos, en aquest aspecte, tenen raó. Visca Camus.

dilluns, 11 de novembre de 2013

La millor cançó de Lou Reed


La mort de Lou Reed el passat 27 d'octubre ens va deixar a tots glaçats. No era pas el millor cantant de rock, no era pas el millor creador de melodies, ni tan sols les seves lletres es poden comparar, si ens posem gaire místics, amb les d'un Bob Dylan o un Leonard Cohen. Al web de Listology (especialitzat a crear llistes idiotes de qualsevol cosa), sota l'epígraf de "Top 15 Rock Songwriters", el nom de Lewis Allan Reed ni tan sols apareix al costat dels Dylan, Morrison, Bowie, etc. En qualsevol cas, tant li fa: cadascú fa les llistes que li surten de les freixures. Jo, personalment, de Lou Reed em quedaria amb un grapat de grandíssimes cançons i una cosa tan etèria com l'autenticitat. Escoltes la seva dicció greu i les seves tortuoses històries sobre derelictes urbans i d'una manera visceral, intuïtiva, tens la percepció que allò és veritat. El llegeixes en una entrevista mofant-se de les infantils transgressions de Jim Morrison i els seus Doors ("porqueria de Los Angeles. No hagués pogut resistir una nit a The Factory") o de la possibilitat de rebre el Nobel ("Bob Dylan ja cobreix la quota de candidats en l'apartat de cantants-compositors jueus"), i d'alguna manera intueixes que diu la veritat. La seva veritat. Molts--la majoria--no arriben ni a això.

Si fem un breu repàs de les lletres d'algunes de les cançons més cèlebres de Lou Reed, o de Lou Reed quan formava part de The Velvet Underground, constatarem que, tot i pertànyer a una òrbita molt diferent de la dels cantautors citats, constitueixen magnífics poemes de la desolació. Agafem "Heroin", per exemple:

Heroin, be the death of me 
Heroin, it's my wife and it's my life 
Because a mainer to my vein 
Leads to a center in my head 
And then I'm better off and dead 
Because when the smack begins to flow 
I really don't care anymore 
About all the Jim-Jim's in this town 
And all the politicians makin' crazy sounds 
And everybody puttin' everybody else down 
And all the dead bodies piled up in mounds 

És ben possible que el fetge de Lou Reed no resistís, de vell, els excessos amb l'alcohol i altres substàncies (sobretot amfetamines) que perpetrà durant la seva joventut, però el que sí que sabem --ho va dir ell mateix--és que una d'aquestes substàncies que l'ha matat no fou l'heroïna. De manera que la lletra d'"Heroin" és literatura en estat pur: es posa en la pell d'un paio que s'ha injectat cavall i ens explica què sent aquest paio. Fins i tot, admetent la possibilitat que Reed hagués tastat la droga de manera ocasional, només el primer vers ("Heroin, be the death of me") ja posseeix una càrrega poètica innegable. No era un poeta literal. No era Loquillo.

La influència que va tenir la primera banda de Lou Reed en altres formacions fou enorme. Brian Eno va dir al respecte que "el primer disc de la Velvet va vendre 30.000 còpies els primers cinc anys. Em sembla que cada un dels qui van comprar una d'aquelles còpies va formar una banda de rock". Avui, The Velvet Underground sonen com una variant apòcrifa dels Beatles, més canalla, més fosca -a estones- i, per damunt de tot, inequívocament newyorquina. The Velvet, Lou Reed, New York. Tot i que avui dia sigui més aviat difícil reconèixer en "la ciutat pulcra i segura que han deixat Giuliani i Bloomberg" aquella obscura metròpoli que inspirà les lletres de Reed i el Gotham de Bill Finger, l'univers poètic i musical de l'autor de "Walk On The Wild Side" resulta indestriable de la ciutat del Chrysler Building. El seu menyspreu envers el món de la costa Oest (Los Angeles, San Francisco) el delata. És el mateix menyspreu que hi senten Woody Allen o Martin Scorsese, per esmentar dos newyorkers militants com ell. És estúpid afirmar, com fa Miquel Molina, que "avui sabem, gràcies al seu testimoni, que en realitat constituïen una acomplexada comunitat d'inadaptats en una ciutat que els menyspreava". Acomplexats, Warhol i Reed? Amic Molina, totes les ciutats menyspreen sempre els seus inadaptats. Fins al dia que un quadro o un disc o un llibre d'un d'aquests inadaptats ven un milió de còpies.

Però admetem-ho: malgrat l'excel·lència de les seves lletres, era la veu de Reed i la forma de cantar de Reed allò que dotava els seus temes d'un caràcter especial. Acostumats, en el món del rock, que el qui cridava més o el qui feia més escarafalls damunt l'escenari era el més salvatge (ni tan sols McCartney està exempt d'aquesta pueril forma de rebequeria: escolteu Helter Skelter), la sobrietat de Reed va fer irrupció enmig d'aquell món com un curiós animal exòtic: "Et podies cagar en Déu sense cridar!", resumia l'Albert Pla, que molts anys més tard el versionaria de forma genial a "El lado más bestia de la vida". Aquí cal fer una precisió: les lletres de Mr. Reed--com les de Dylan o les de Cohen--no són res de l'altre món si les posem al costat d'un poema de Yeats, però, és clar, comparades amb les cafrades que estem avesats a escoltar en el món del rock'n roll, són alta cultura.

D'on va treure Lou Reed la seva personalíssima veu poètica? A l'entrevista que mencionàvem més amunt, el cantant es reconeix deutor del novel·lista Raymond Chandler i del poeta i narrador Delmore Schwartz (que va donar-li classes a la Universitat de Syracuse). A Chandler tothom el coneix: és un dels grans noms de la novel·la negra, el pare del detectiu Philip Marlowe i l'autor de The Big Sleep. A Schwartz no se'l coneix tant. Potser se l'hauria de conèixer. La seva narració In Dreams Begin Responsabilities constitueix un dels relats més formidables i esfereïdors que mai s'hagin escrit en llengua anglesa. La història és la següent: un noi somia que es troba en un cine de barri. La pel·lícula en blanc-i-negre mostra escenes de la vida d'una jove parella. El noi no triga a reconèixer els seus propis pares en aquella parella d'enamorats. Arriba un moment que la relació comença a deteriorar-se. El noi es neguiteja. Comença a cridar a la pantalla. La resta dels espectadors s'impacienten amb ell. Quan la parella és a punt de trencar, el noi s'esgargamella provant d'impedir-ho. L'acomodador l'ha de fer fora, entre els improperis dels altres espectadors. El noi es desperta. A fora neva i avui ha fet vint-i-un anys.

        Delmore Schwartz

No és difícil trobar rastres del singular estil autobiogràfic de Schwartz (els seus pares es van divorciar quan ell tenia 9 anys) en molts dels temes de Lou Reed. No puc evitar pensar en el noi del conte de Schwartz sempre que escolto "Waves of Fear", del gran àlbum de Reed dels 80s, "The Blue Mask":

Waves of fear, squat on the floor
Looking for some pill, the liquor is gone
Blood drips from my nose, I can barely breathe
Waves of fear, I'm too scared to leave

Precisament és en aquest àlbum que Reed, a la cançó "My House", homenatjà el seu antic professor de literatura:

My friend and teacher occupies a spare room
he's dead, at peace at last the wandering Jew
Other friends had put stones on his grave
he was the first great man that I had ever met

Però Delmore Schwartz morí embogit i alcohòlic, sol i miserable, als carrers de NY, mentre que el seu deixeble ha mort a casa seva, mirant els arbres i realitzant la postura n. 21 del tai-xi, "amb només les seves mans de músic movent-se per l'aire", segons deixà escrit la seva vídua Laurie Anderson a la publicació local East Hampton Star el passat 31 d'octubre. Em sembla una pura meravella aquest obituari de L. Anderson en un mitjà tan poc glamurós. Diu que, una setmana abans del decés, va fer mans i mànigues per treure'l de l'hospital, i que el cantant "va passar els seus últims dies aquí [a la seva casa de Long Island], sentint-se feliç i meravellat per la bellesa, la força i la suavitat de la naturalesa".

No deixa de ser irònic que el poeta maleït de la gran urbs, el qui en cantà com ningú els seus racons més inhòspits, acabés abandonant aquesta vida meravellat, com el Fèlix de Ramon Llull, per la bellesa de la natura i del món.

Com apuntava M. Molina al seu article, "l'adhesió a la causa de Lou Reed sorgeix de la part menys civilitzada del nostre ésser, la que sovint queda sepultada sota les renúncies que imposa la vida. De sobte, en tornar a escoltar les velles cançons, evoquem el costat salvatge dels anys de joventut".

Deu ser per això que m'agrada més el seu final que qualsevol de les seves composicions.

dijous, 31 d’octubre de 2013

Una prosa de Sabines (que no de Sabina)



"He repartido mi vida inútilmente entre el amor y el deseo, la queja de la muerte, el lamento de la soledad. Me aparté de los pensamientos profundos, y he agredido a mi cuerpo con todos los excesos y he ofendido a mi alma con la negación.
Me he sentido culpable de derrochar la vida y no he querido quedarme en casa a atesorarla. Tuve miedo del fuego y me incineré. Amaba las páginas de un libro y corría a las calles a aturdirme. Todo ha sido superficial y vacío. No tuve odio sino amargura, nunca rencor sino desencanto. Lo esperé todo de los hombres y todo lo obtuve. Sólo de mí no he sacado nada: en esto me parezco a las tumbas.
¿Pude haber vivido de otro modo? Si pudiera recomenzar, ¿lo haría?"

                                                                                               Jaime Sabines (1926 - 1999)

diumenge, 20 d’octubre de 2013

Happiness




Dilluns passat, mentre mirava a la tele el programa "El convidat", vaig tenir una revelació. Va ser durant la conversa que l'Albert Om i el Jorge Javier Vázquez tenen asseguts en un banc del barri de Sant Cosme de Badalona --minut 43, probablement el millor moment del programa. En aquesta conversa, l'Albert Om li pregunta, de manera franca, al presentador de Sálvame: "I ara què passarà amb Catalunya?" A la qual cosa el de Tele Cinco respon: "Pues chico, yo es que por principio no le digo no a nada... yo quiero que la gente sea feliz y que le vaya bien, y que todo el mundo tenga una vida mejor... si eso pasa por la independencia... pues tampoco pasa nada, no?"

A banda de l'oportunitat o de la sinceritat d'aquesta resposta (Vázquez no és cap ase, sap perfectament a quina audiència s'adreça), les seves paraules em van deixar rumiant uns instants, i me'n vaig anar a dormir sense poder treure-me-les del cap. Ell i el convidat Om havien estat parlant feia un moment sobre les penúries i les humiliacions que de jovenet va patir el popular presentador pel fet de ser homosexual i viure en un lloc com Sant Cosme. D'alguna manera, en el meu cervell les dues coses --el fet d'haver patit molt i l'afirmació que a ell ja li semblava bé la independència si servia perquè la gent fos més feliç-- hi tenien una relació molt estreta. De fet, és un tipus de resposta que he sentit o he pensat molt sovint, davant de dilemes que a altres persones els semblen molt més complicats de resoldre. "Servirà perquè siguin més feliços? Doncs endavant". Sé perfectament que a molts aquesta mena de raonament els pot semblar una simplificació o, directament, una carallotada. Al cap i a la fi, qui sap què diantre és la felicitat?

Però la resposta de Vázquez --i la meva intuïtiva identificació amb ella-- m'ha fet pensar que a vegades els més partidaris de la felicitat --no de la felicitat en general, sinó de la felicitat concreta de les persones que tenen al voltant-- són precisament els qui n'han patit un dèficit profund en algun moment de les seves vides. Vaja, els qui han estat dissortats. Per què? No ho sé. Possiblement per compensació. També se'm pot replicar, naturalment, que a alguns la dissort, com la pobresa, només els serveix per convertir-los en pitjors persones. I se'm poden posar tots aquests desgraciats exemples d'homes i dones que van patir abusos quan eren menuts i que de grans els han reproduït sobre els seus descendents, o sobre les seves parelles, o sobre les seves mascotes. D'acord. Admetem-ho, és veritat. No obstant, així com hi ha un patró de nen-víctima-que-esdevé-adult-victimitzador, jo crec que n'hi ha un altre, també molt estès, de nen-víctima-que-esdevé-adult-compassiu.

Siguem francs: en aquest món, hi ha poques persones que de debò desitgin la felicitat dels altres. L'ésser humà és més aviat envejós, egoista i caïnita. D'aquestes poques persones, la majoria han conegut en pròpia carn el patiment i és per això que més endavant són capaços d'empatitzar amb el patiment aliè.

És només una teoria. Però en el cas de J. J. Vázquez funciona. I estic segur que en molts altres també. Jo coincideixo totalment amb Jigme Singye Wangchuk, pare de l'actual rei de Bhutan, que el 1974, en ser coronat amb només 18 anys, va declarar que "la felicitat interior bruta és molt més important que el producte interior brut". Ben mirat, en una hipotètica Catalunya independent, hi podríem incloure, com fan en aquell país asiàtic, el FIB (índex de Felicitat Interior Bruta). Dels arguments que hem escoltat fins ara a favor o en contra de la independència, el de la felicitat no em sembla pas el més escabellat de tots.

diumenge, 13 d’octubre de 2013

Un poema de Milosz


                                                          TROBADA

                                     Anàvem per camps gelats abans de l'alba,
                                     L'ala vermella s'aixecava, encara era de nit.

                                     I de cop va passar corrent una llebre,
                                     I un de nosaltres la va assenyalar amb la mà.

                                     Això va ser fa temps. Avui ja no viuen
                                     Ni la llebre ni qui l'assenyalà.

                                     Amor meu, on són, on van
                                     El centelleig de la mà, la línia del moviment,
                                     El cruixir de la terra gelada?
                                     No hi ha tristesa en la meva pregunta, sinó astorament.                                                        
                                                         

diumenge, 6 d’octubre de 2013

De la invisibilitat


"Nosotros, cubanos errantes, hemos descubierto que en Barcelona las personas no se miran. Mucho menos a los ojos. Hemos descubierto que en Barcelona se mira al pavimento. Y ahora, cuando escribo que la madrugada de la calle Valencia, con los árboles artificiosamente iluminados y los edificios dormidos y también artificiosos, confería a la ciudad el aspecto de un decorado teatral, debo agregar un detalle: se trataba de un escenario abandonado, de un teatro cuyo espectáculo y toda su abundante y pomposa parafernalia habían sido temporalmente abandonados hasta la siguiente función. En unas horas amanecería en Barcelona y las calles se poblarían otra vez de actores y de actrices, el eterno ir y venir en el "gran teatro del  mundo". Por aquellos días, yo me suponía el descubridor de un grave error de actuación, de una importante negligencia en aquella puesta en escena barcelonesa: los actores no se miraban a los ojos. [...] Veía a los actores salir de sus casas, hacer sus compras, adquirir y leer el periódico, beber un café en las cafeterías atestadas, subir a los andamios, bajar al metro, viajar en el metro, andar por el Paseo de Gracia, cada actor dueño de su mirada, sin brindarla, sin ofrecerla a cambio de algo tan humano, es decir tan vulnerable y atractivo, como la curiosidad. Estos personajes creados por estos actores del día a día barcelonés (catalanes, españoles, europeos..., como quiera llamárseles), ¿pecan de civilidad? (¿y qué es, por Dios, la "civilidad"?), ¿o acaso pecan de desinterés? ¿o sucederá tal vez que la civilidad es el desinterés? ¿o puede que se evite reparar en el otro para que el otro no cometa la imprudencia de querer devolver la mirada y reparar en nosotros?, ¿y cómo se puede vivir en una ciudad sin atender al otro, sin descubrirlo, sin buscar los ojos de quien pasa a tu lado?"

Aquest és un paràgraf del llibre d'Abilio Estévez "Inventario secreto de La Habana", del 2004. Ja fa anys que Estévez va venir a viure a Barcelona, i m'afiguro que a hores d'ara ja es deu haver acostumat a la peculiar forma d'entendre la "civilitat" barcelonina. O tal vegada no. Jo, per exemple, sóc nascut a Barcelona i encara no m'hi he sabut acostumar.
Recordo que fa anys, coincidint amb els meus primers viatges a Cuba, comentàvem aquesta qüestió amb un amic valencià també afectat de cubanitis que solia acompanyar-me. El moment més dur, més atroç, solia tenir lloc els primers dies després del retorn. Aquella mala llet que irradiava pertot, aquella indiferència còsmica, aquella absoluta manca de curiositat. L'assumpció en tota la seva cruesa de la pròpia invisibilitat. Una autèntica depressió post-peregrinationem. Amb el pas del temps, t'hi anaves avesant. De fet, t'hi avesaves tant que, encabat, tu també acabaves per participar-hi, per mirar amb resignació el paviment, o les llambordes modernistes del Passeig de Gràcia. Fins al proper viatge.

Durant algun temps vaig estar convençut que era un afer exclusiu de Cuba. Que la particular situació geopolítica d'aquell petit país afavoria la interacció de les mirades, com si la curiositat fos una més de les conseqüències del bloqueo nordamericà. Però posteriors visites a altres països em van confirmar que m'equivocava. Que en altres llocs del món la gent també et mira als ulls i t'interpel·la amb la mirada. Potser no amb aquella expressiva vivacitat cubana, esclar. Però sí amb ganes de descobrir-te, com escriu Estévez. Un altre amic meu porta més de deu anys vivint a diferents països asiàtics, on diuen que la gent és tan hermètica i misteriosa. Cada cop que torna a Barcelona -tots els estius- el seu comentari és el mateix: "Aquí sóc invisible".

I això que l'any que Estévez va publicar el seu llibre encara no s'havien posat de moda els estris tecnològics que ens tenen tot el dia abocats a la pantalleta! Feu la prova: entreu al metro un dia qualsevol i fixeu-vos en què fa la gent. Vuit de cada deu persones es troben completament absorbides per la seva tauleta, smartphone, ebook o qualsevol altre artefacte per l'estil. Del tot impermeables a allò que passa al seu voltant.

Amb aquestes ratlles no pretenc fer una anàlisi sociològica. Només constato un fet. Al meu entendre, es tracta d'un fet lamentable. Però és molt possible que m'equivoqui. Perquè sembla que en això no estem sols i que no som tan rarets. He constatat el mateix fenomen en moltes altres ciutats del món; Londres, París, Brussel·les, New York, San Francisco, Àmsterdam, etc. etc. Totes elles ciutats fantàstiques (com Barcelona), plenes d'avingudes elegants, de museus i monuments admirables i plenes també d'éssers humans que passen pel teu costat com si fossis una estàtua de marbre. Totes, curiosament, situades a l'hemisferi nord.

Que no m'hi esperin. Personalment, fa anys que només viatjo a indrets on sigui possible practicar el turisme visual.

divendres, 27 de setembre de 2013

L'error de Descartes

Què va abans? El sentiment o la raó? Pregunta incorrecta. No es poden deslligar.




L'error de Descartes
 és un llibre publicat el 1994 per Antonio Damasio, un neuròleg portuguès que dedicà 267 pàgines a demostrar una teoria (aleshores) insòlita: que els occidentals hem incorregut en un immens error quan hem volgut separar el "cervell" del cos o l'"ànima" del cos. Sí, ja sé que el nostre entranyable Eduard Punset també hi ha dedicat quatre o cinc llibres, però (em sap greu) el primer fou Damasio. La tesi de Damasio és que a l'hora de prendre una decisió no existeix una part "racional" desvinculada d'una part "emocional". Totes dues actuen coordinadament, de manera que, contràriament a l'opció científica tradicional, els sentiments són tan cognitius com les altres percepcions (Jesús C. Guillén).  

Dos anys més tard, el 1996, Joseph Ledoux, professor de neurociència a la Universitat de New York, publicava El cervell emocional, on també subratllava el paper clau de les emocions en la presa de decisions del cervell "racional". Ledoux explica de forma molt planera com aquelles parts del cervell que vehiculen les emocions, particularment el sistema límbic i el còrtex frontal lateral i medial, afecten profundament el nostre capteniment, el nostre pensament i les nostres vides. 

Tot plegat podria resumir-se en un simple axioma: primer sentim l'emoció, i és només a posteriori que elaborem una argumentació racional per tal d'explicar-nos-la. 
Tot això ve a tomb d'algunes decisions o posicions ideològiques que ens poden resultar xocants però que en realitat obeeixen a aquelles pulsions obscures que Freud anomenava "Id" (Allò) i que piloten les nostres vides més del que nosaltres voldríem. 

Quan, per exemple, alguns opinadors de casa nostra s'entesten a qualificar de "sentimentalitat catalana" allò que va moure tants milers de persones a organitzar i formar l'admirable Via per la Independència, no comprenen que:

1. Com escriu David González a LV, "Ment i cos són la mateixa cosa i emoció i sentiment s'ubiquen a la base de la racionalitat". 

2. Oposant una pretesa "sentimentalitat" a un suposat "seny" basat en la raó i no en els sentiments, l'únic que fan és donar carta de superioritat a les seves pròpies emocions per damunt de les dels altres.  

3. Tan sentimental o racional és defensar la independència de Catalunya com la unitat d'Espanya. O defensar una hipotètica tercera via (potser aquesta és l'opció més sentimental de totes). 

És per això que, quan Javier Cercas o Fernando Savater o Jaume Cabré, justament valorats per la seva enorme vàlua com a escriptors, entren en el debat polític i i defensen una determinada opció, hem d'agafar les seves opinions amb pinces. El fet que aquestes persones pensin de la manera que ho fan, ve determinat per la manera com senten. En l'origen de la defensa numantina de la legalitat constitucional per part d'un Cercas hi ha probablement un vincle emocional molt fort amb Espanya. I darrera les explanacions professorals d'un Junqueras, farcides de dades històriques i de xifres favorables a la independència dels catalans, hi ha també un vincle emocional molt potent, pilotant la nau de les argumentacions racionals. 

És perfectament lícit que així sigui. Però tinguem-ho clar i no ens deixem engalipar pels qui despatxen els moviments populars i socials com a febrades més o menys epidèrmiques i temporals. La rauxa és una de les múltiples formes del seny. 

diumenge, 15 de setembre de 2013

El meu amic de Torelló


Tots tenim, em sembla, un amic com el meu amic M. de Torelló.

Aquests dies de fervor indepe val la pena plantejar-se una pregunta que sempre m'ha rondat pel cap.

Es pot ser independentista sense ser nacionalista? 

Qüestió interessant. Hi va haver un intent, amb el primer tripartit, de separar els dos ismes: "Independentisme social versus nacionalisme identitari", es deia en aquella època, sovint per refermar les posicions d'ERC i, de passada, denigrar les de CiU. Per aquell mateix temps, es va maldar així mateix per distingir catalanisme de nacionalisme. En aquest cas, va ser el PSC de Pasqual Maragall i de Ciutadans pel Canvi (no confondre amb els Ciutadans d'Albert Rivera, please) qui propalà el canvi d'etiqueta.  "Nacionalisme" era un concepte massa vinculat a Jordi Pujol, a la cultureta i a la famosa burgesia catalana que amb tan poca solta denuncià Jordi Solé-Tura. Els socialistes s'hi sentien -i encara s'hi senten- incòmodes. 

L'Albert Pla Nualart ja fa temps que en parla als seus davantals de l'ARA. L'ultim, per exemple, del 14 de setembre: "Independència no-nacionalista". Personalment, sóc del mateix parer que ell: "Les coses ens aniran més bé si aprenem a presentar el nostre independentisme al món com a no-nacionalista. Per una raó de pes: no és res més que la reacció de dignitat d'un poble davant un nacionalisme [l'espanyol] que l'ofega". Exactament. Això per no parlar de la mala premsa que el terme en qüestió té en el context internacional. A Europa i als Estats Units, definir-se com a "nationalist" provoca en la gent una ganyota de rebuig. Ho relacionen amb l'Alemanya nazi i amb la Sèrbia de Milosevic. 

Però deixem que els savis dirimeixin aquestes etèries qüestions i passem a un "fet de la vida real", que segur que ens entendrem més bé.

Un dia d'aquest passat estiu em trobava de barbacoa a casa uns amics. Havíem dinat esplèndidament, i, passada l'hora del cafè, M., el nostre amfitrió, un futbolero empedreït, em convidà a mirar amb ell el partit Uruguai - Itàlia de la Copa de Confederacions. No és que em vingués gaire de gust, però vaig acceptar per allò de la cortesia en casa aliena. El partit fou interessant, però encara ho fou molt més la conversa que vàrem mantenir nosaltres dos. 

Entre cerveses i olivetes, M. em participà que aquella nit es quedaria despert fins les dues del matí per veure la final Brasil - Espanya, que es presentava amb molt de morbo per la presència de Neymar al combinat brasiler. Aleshores vingué la pregunta fatídica:

-Tu vas a favor d'Espanya? 

Glups. Li vaig respondre amb el que contesto habitualment: 

-Ni a favor ni en contra. M'és indiferent. (Mentida. Hi vaig en contra.)

-Ah. Doncs jo...

I el que segueix podria donar per a una tesi sociològica amb molt de suc -o per a una radiografia d'aquesta "Catalunya real" que tothom es posa a la boca. El M. m'explicà (sense que jo li ho demanés) que ell era català, de la Catalunya profunda (Torelló), que se sentia molt català i que "sempre havia votat Convergència i Unió". "Ara bé, em va confessar, jo sóc molt de la Roja. Però molt, eh? Tant, que quan guanyen em foto a cridar com un boig i surto al balcó a tirar petards". També ho feia amb el Barça -vull dir, això de xisclar i llençar coets-, però resulta que ell tenia la sort que podia gaudir amb tots dos: amb el Barça i amb la Roja. Cosa que no podia fer un amic seu "molt independentista" que no suportava els triomfs de l'equip de Del Bosque, etc. etc. 

Jo vaig provar d'explicar-li els motius que em feien passar olímpicament de la selecció espanyola, però de seguida m'hi va oposar un parell d'objeccions: una, que juguen igual que el Barça i dues, que a la Roja hi ha molts catalans. Tens raó, vaig concedir, però el fet que hagin copiat l'estil del Barça no els fa iguals que el Barça. I pel que fa a això dels catalans...

Bé, aquí és on topem amb aquell paràgraf inicial sobre la distinció entre nacionalisme i catalanisme. Què li podia dir jo a un paio de Torelló, catalanoparlant i fill de catalanoparlants, sobre els nostres paisans? Em trobava en un atzucac. Per sortir-me'n, només se'm va acudir dir-li això:

-És que jo no sóc nacionalista. 

Va quedar bocabadat. Però no li acabava de dir que...?

-No sóc nacionalista. Me la bufa que a la selecció espanyola hi juguin catalans. En qualsevol cas, quan juguen amb la Roja no representen Catalunya. Sí, ja sé que alguns jugadors, acabat el partit, treuen la senyera i s'hi fan fotos pels diaris locals. Per mi com si es posen a ballar La Santa Espina o a fer un 2 de 9 amb folre i manilles. M'és ben igual. Si juguen amb Espanya, no m'hi sento representat. 

I és la veritat. Sóc d'aquells que estaran encantats amb la independència, entre altres coses, perquè a partir d'aquell dia podrem finalment fer-nos els desmenjats davant les manifestacions patriòtiques de tota mena. Com cantava Georges Brassens a "La mauvaise reputation":

                         Le jour du 14 juillet
                         je reste dans mon lit douillet,
                         la musique qui marche au pas
                         cela ne me regarde pas

                         (El dia del 14 de juliol
                         em quedo al meu llit ben calentó,
                         la música que marca el pas
                         a mi no m'interessa gens)


I aquesta és la paradoxa. Quan siguem independents, el dia 11 de setembre jo espero poder quedar-me al llit com feia Brassens en la seva cançó. A partir d'aquell dia voldria poder veure els Barça - Madrid com un espectacle purament esportiu. També estic esperant amb candeletes l'anhelada independència per poder, els vespres que la selecció catalana jugui en competició oficial, anar-me'n a un bon restaurant sense haver de reservar. I ves per on, estic ben segur que, quan vagi pel segon plat, sentiré tronar els coets si el Xavi o el Bojan de torn marca un gol, i que no podré evitar un somriure en pensar que és precisament el meu amic M. qui n'ha llançat el més fort.