diumenge, 20 d’octubre de 2013

Happiness




Dilluns passat, mentre mirava a la tele el programa "El convidat", vaig tenir una revelació. Va ser durant la conversa que l'Albert Om i el Jorge Javier Vázquez tenen asseguts en un banc del barri de Sant Cosme de Badalona --minut 43, probablement el millor moment del programa. En aquesta conversa, l'Albert Om li pregunta, de manera franca, al presentador de Sálvame: "I ara què passarà amb Catalunya?" A la qual cosa el de Tele Cinco respon: "Pues chico, yo es que por principio no le digo no a nada... yo quiero que la gente sea feliz y que le vaya bien, y que todo el mundo tenga una vida mejor... si eso pasa por la independencia... pues tampoco pasa nada, no?"

A banda de l'oportunitat o de la sinceritat d'aquesta resposta (Vázquez no és cap ase, sap perfectament a quina audiència s'adreça), les seves paraules em van deixar rumiant uns instants, i me'n vaig anar a dormir sense poder treure-me-les del cap. Ell i el convidat Om havien estat parlant feia un moment sobre les penúries i les humiliacions que de jovenet va patir el popular presentador pel fet de ser homosexual i viure en un lloc com Sant Cosme. D'alguna manera, en el meu cervell les dues coses --el fet d'haver patit molt i l'afirmació que a ell ja li semblava bé la independència si servia perquè la gent fos més feliç-- hi tenien una relació molt estreta. De fet, és un tipus de resposta que he sentit o he pensat molt sovint, davant de dilemes que a altres persones els semblen molt més complicats de resoldre. "Servirà perquè siguin més feliços? Doncs endavant". Sé perfectament que a molts aquesta mena de raonament els pot semblar una simplificació o, directament, una carallotada. Al cap i a la fi, qui sap què diantre és la felicitat?

Però la resposta de Vázquez --i la meva intuïtiva identificació amb ella-- m'ha fet pensar que a vegades els més partidaris de la felicitat --no de la felicitat en general, sinó de la felicitat concreta de les persones que tenen al voltant-- són precisament els qui n'han patit un dèficit profund en algun moment de les seves vides. Vaja, els qui han estat dissortats. Per què? No ho sé. Possiblement per compensació. També se'm pot replicar, naturalment, que a alguns la dissort, com la pobresa, només els serveix per convertir-los en pitjors persones. I se'm poden posar tots aquests desgraciats exemples d'homes i dones que van patir abusos quan eren menuts i que de grans els han reproduït sobre els seus descendents, o sobre les seves parelles, o sobre les seves mascotes. D'acord. Admetem-ho, és veritat. No obstant, així com hi ha un patró de nen-víctima-que-esdevé-adult-victimitzador, jo crec que n'hi ha un altre, també molt estès, de nen-víctima-que-esdevé-adult-compassiu.

Siguem francs: en aquest món, hi ha poques persones que de debò desitgin la felicitat dels altres. L'ésser humà és més aviat envejós, egoista i caïnita. D'aquestes poques persones, la majoria han conegut en pròpia carn el patiment i és per això que més endavant són capaços d'empatitzar amb el patiment aliè.

És només una teoria. Però en el cas de J. J. Vázquez funciona. I estic segur que en molts altres també. Jo coincideixo totalment amb Jigme Singye Wangchuk, pare de l'actual rei de Bhutan, que el 1974, en ser coronat amb només 18 anys, va declarar que "la felicitat interior bruta és molt més important que el producte interior brut". Ben mirat, en una hipotètica Catalunya independent, hi podríem incloure, com fan en aquell país asiàtic, el FIB (índex de Felicitat Interior Bruta). Dels arguments que hem escoltat fins ara a favor o en contra de la independència, el de la felicitat no em sembla pas el més escabellat de tots.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada