Al diari ARA d'aquest darrer diumenge, el director Carles Capdevila li fa una esplèndida entrevista a Salman Rushdie, l'escriptor britànico-hindú autor d'aquells "Versos satànics" que li van valer una fàtua de l'aitol·là Khomeini ara fa 26 anys. Alliberat d'aquella amenaça que el va obligar a amagar-se durant molt de temps, ara Rushdie és un home feliç i un escriptor prolífic, que acaba de publicar un nou llibre molt divertit, "Dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits" (Grup 62). Aprofundint en el tema del fanatisme lligat amb la religió, Capdevila li pregunta: "Creu que seria possible un món sense religió? Creu que seria millor?" I Rushdie contesta això:
"Jo ho preferiria. No sé si serà possible, però seria desitjable. Una de les coses que sempre m'han agradat de les antigues religions politeistes, el que ara anomenem els mites grecs i romans, i els mites nòrdics, que originàriament eren les religions d'aquests llocs, és que tots inclouen la idea que, en un moment donat, els déus van marxar. I els humans van haver de continuar sols. [...] Abans (els déus) havien pres partit en la Guerra de Troia, interferien constantment en la vida dels humans, però després d'això van deixar de fer-ho. Van marxar i no van tornar més. I els humans han de tirar endavant sense els déus. Són unes idees molt atractives. És semblant a la manera com els infants, quan són petits, necessiten que figures amb autoritat els ensenyin com s'han de comportar, necessiten els pares, etc. Però arriba un moment que creixen i ja no ho volen més. És com dir que la religió representa la infantesa de la raça humana. I que, quan creixes, ja no la necessites. És una idea força atractiva".
Jo també la trobo força atractiva. De fet, ja fa temps que hi penso en els mateixos termes que Rushdie (i com sempre passa quan trobes una idea que creies que era teva expressada per algú amb més galons intel·lectuals, he comès l'error de pensar-me que la idea original és la de Rushdie, i no la meva). Tant li fa. La idea seria aquesta: el politeisme entès com una forma més humana de relació amb la divinitat, i com a pas previ a l'ateisme, l'edat adulta de la humanitat. I a l'altra cara de la moneda, el monoteisme com una forma de religiositat excloent i basada essencialment en el temor. És un concepte que ja apareixia a la novel·la "Plataforma" (2001) de Michel Houellebecq. Per l'escriptor francès, el monoteisme --ell apuntava a l'Islam-- és un obstacle per al progrés, i si Occident va ser capaç de progressar fou gràcies a la proliferació de sants i mares-de-déu. Explica el mateix Rushdie en una entrevista a La Vanguardia:
"He reflexionat molt sobre la qüestió del politeisme. Vaig créixer en un país amb una gran religió politeista. Vivia en una llar musulmana, però l'evidència del politeisme era pertot arreu, inclòs el segon nivell dels déus, que eren les estrelles de cine (Bollywood). Crec que hi ha dues raons per les quals les religions politeistes són més atractives. En primer lloc, perquè hi ha millors històries, i en segon, perquè aquells déus no pretenen ser exemple moral. De fet prenen partit en la guerra, són vanitosos, rencorosos, venjatius, avariciosos, luxuriosos... No et diuen: "Fes com nosaltres". Simplement són com nosaltres però a una escala més gran i és fàcil sentir-hi empatia. El monoteisme és didàctic, dogmàtic, et diu què has de fer. Per això m'agrada la barreja de religions".
En realitat, tot això ve de molt lluny, esclar. Hi va haver un moment, a la dècada prodigiosa dels 60-70, en què semblava possible el sorpasso: era l'època en què estava de moda viatjar a l'Índia per amarar-se del seu esperit, aquell temps en què molts intel·lectuals i artistes, des dels escriptors Beatniks fins a George Harrison, passant pel nostre Lluís Racionero, proclamaven als quatre vents les bondats del nirvana per contraposició a les enfadoses encícliques vaticanes.
Precisament, aquests dies llegia als papers que hi ha un poderós corrent soterrani al Vaticà que malda per revoltar-se contra l'"oberturisme" del papa Francesc en temes com l'homosexualitat o l'acollida als divorciats dins de l'Església. Que Jorge Mario Bergoglio acabés fracassant davant les resistències estructurals vaticanes seria el més normal, i potser el més desitjable, també. Al capdavall, per a què diantre serviria una institució com el Vaticà si tot d'un plegat el Papa decidís tractar els creients com a persones adultes, i si allò que fins ara constituïen desviacions es convertissin en formes diverses i igualment dignes de viure la vida? Moltíssima gent se sentiria desorientada, atès que obeir cegament sempre és més fàcil que triar lliurement entre diversos camins. No, no. Si el Vaticà vol actuar amb uns criteris més adults, el primer que hauria de fer no és permetre que els divorciats combreguin, sinó dissoldre's de manera immediata. Si les religions volen sortir de l'estadi de l'infantilisme, el pas més lògic no és fer concessions a la galeria, sinó autodestruir-se. El problema és que aleshores moltes persones --la immensa majoria de la humanitat-- no serien capaces d'afrontar una vida sense els regals de Reis. Molt em temo, doncs, que cadascú continuarà fent el seu paper: els capellans, els imams i els rabins, predicant amb cara de pomes agres el que hem o no hem de fer, i els escriptors com Rushdie publicant llibres que posen en entredit els dogmes però que només llegeixen quatre gats. Vist com està el pati, la infantesa de la raça humana té un esplendorós futur al davant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada