Estrès i llibertat

No puc deixar de compartir amb l'amable lector el plaer que m'ha proporcionat la lectura d'un llibret molt recomanable. Es tracta d'"Estrès i llibertat", del filòsof alemany Peter Sloterdijk (Ed. Arcadia, 2016). El text reprodueix el discurs que l'autor va pronunciar el 6 d'abril de 2011 en el marc dels "Discursos berlinesos sobre la llibertat". Des de la lectura d'"El malestar de la cultura" de Sigmund Freud que no llegia un text tan suggeridor i tan ple de conceptes fonamentals per comprendre la perplexitat i la desubicació de les persones que vivim en societats avençades al segle XXI.

En aquest llibre, Sloterdijk posa en qüestió la mateixa essència de les nacions actualment existents --segons les seves paraules, els estats nació moderns, però de la seva crítica es pot inferir que també es refereix a les nacions sense estat com la nostra. L'assagista alemany considera que "cal concebre els macrocosmos polítics que anomenem societats en primer lloc com a camps de forces integrats per l'estrès, més precisament com a sistemes de preocupacions que s'autoestressen i que es precipiten sempre cap endavant". En conseqüència, per Sloterdijk una nació és principalment "una comunitat de preocupacions i excitacions que es regenera dia rere dia". És per això que els mitjans d'informació moderns són absolutament imprescindibles per generar coherència en les comunitats d'estrès nacionals i continentals. "Només aquests mitjans són capaços, amb una oferta de temes de confusió que no s'acaba mai, d'aferrar amb tensions contràries les col·lectivitats dominades per una deriva que les descompon". La funció dels mitjans "consisteix a evocar i provocar les col·lectivitats com a tals presentant-los cada dia i cada hora noves propostes d'excitació: propostes d'indignació, d'enveja, de presumpció, una multitud d'ofertes que s'adrecen a la sentimentalitat, a la disposició a angoixar-se i a la indiscreció dels membres de la societat". L'actualització del vincle social en el sentiment dels seus integrants "només es pot produir mitjançant un estrès temàtic crònic generat simbòlicament". "Com més gran és la col·lectivitat, més fortes han de ser les forces estressants que impedeixin que la col·lectivitat inunificable es descompongui en un patchwork de clans i enclavaments introvertits", etc. etc.

Mai havia llegit una definició de societat tan original --i tan moderna--com aquesta. Per a alguns podria passar com una ocurrència extravagant d'un filòsof desvagat. Però si fem els comptes, els números surten: a la noció tradicional del que és una nació (segons el model francès, "un plebiscit diari", és a dir, un contracte social signat entre la comunitat d'individus i les institucions que els governen; segons el model alemany, un poble caracteritzat per uns trets --la llengua, la raça, l'imaginari col·lectiu, el context geogràfic--que són els que li proporcionen la cohesió necessària) --a aquestes dues nocions històriques de nació ara caldria afegir-hi la de Sloterdijk: una nació com una comunitat de preocupacions imbuïdes des dels mitjans de comunicació controlats pels grups de poder. I dic que els números surten perquè des d'aquest punt de vista, Catalunya seria una nació moderna: als catalans ens preocupen més o menys les mateixes coses, unes "coses" que són diferents de les que amoïnen, posem per cas, els habitants de Múrcia o els de Montpeller. També Espanya seria una nació, sobretot si li apliquem un dels paràmetres que proposa Sloterdijk: "Si una col·lectivitat es pot excitar fins al roig viu pensant-se que s'aboleix a si mateixa, ha superat el seu test de vitalitat". Quants segles porta Espanya "excitada fins al roig viu" amb la preocupació de la seva unitat interna?

Cal aclarir que per a l'autor l'existència d'aquestes comunitats autocentrades és un fet anòmal i indesitjable. L'estrès que projecten en l'individu resulta intolerable, i per això "només és lliure qui aconsegueix conquerir la despreocupació". L'ideal individualista de Sloterdijk s'hauria manifestat per primer cop en la cinquena passejada de les "Rêveries du promeneur solitaire" (1770) de Jean-Jacques Rousseau, on l'escriptor ginebrí expressaria "per primera vegada en territori europeu una experiència de la llibertat en què el subjecte de la llibertat invoca exclusivament la seva existència sentida, més enllà de tota actuació i tota obligació, també més enllà de possibles aspiracions al reconeixement dels altres". En aquella passejada, Rousseau, envoltat de la calma i l'encís de l'illa de Saint Pierre, al bell mig d'un tranquil llac suís on s'havia retirat per fugir dels seus detractors, s'abandona, sol en una barca, a un somieig (rêverie), una meditació sense objecte que "li era cent vegades més dolça que tot el que ordinàriament anomenem plaers de la vida". Durant aquest somieig, Rousseau explica que va poder gaudir d'un estat en què no hi podia influir "res d'exterior a si mateix, res que no sigui un mateix i la pròpia existència". Segons Sloterdijk, aquesta és la primera irrupció d'un concepte d'existència en què entra en escena l'individu modern, un nou subjecte de llibertat capaç d'assolir un "estat de subtil desvinculació".

Per al pensador alemany, el somieig alliberador de Rousseau es troba a l'origen de la Declaració d'Independència dels Estats Units (1776), on es proclamen els tres drets inalienables de l'home: "Life, Liberty and the pursuit of Happiness". Però també és motiu d'inspiració --ni que sigui inconscient--de qualsevol experiència alliberadora posterior, com per exemple el fet de llegir (bona) literatura, ja que on aquesta es desplega "s'inicia una reacció en cadena que podria acabar contaminant la societat sencera si no s'adopten a temps mesures per esmorteir la subjectivitat" --és a dir, per esmorteir la llibertat i consolidar l'estrès. D'aquesta manera, el primer grup que es veuria positivament afectat per aquesta irradiació de llibertat seria el dels artistes, "que actuen com a avantguarda de la inutilitat", seguit pel dels joves, "que al llarg del segle XX s'han consolidat d'una manera cada cop més ofensiva" fins a convertir-se en una autèntica cultura d'estats de desvinculació, traduïts al llenguatge amb expressions com ara "passar", "no fotre brot", "ser un penjat", "fer el gos", etc. El tret decisiu que defineix aquests grups és l'absència de tota referència a la productivitat.

A nivell teòric, haig de dir que la teoria de Sloterdijk em resulta d'allò més atractiva. La seva idea de la societat com una "comunitat de preocupacions que entra en vibració en virtut de temes estressants induïts mediàticament" concorda perfectament amb allò que ens arriba cada dia a través dels mitjans de comunicació, des dels quals es dicta el que ens hauria d'atabalar a cada moment (refugiats, desnonaments, independència o unitat de la pàtria, virus zica, model educatiu, iniciativa per a la reforma horària, etc. etc.). Efectivament, quantes vegades s'ha criticat aquest efecte zàping sobre les nostres emocions, produït per uns temes que avui són notícia i demà desapareixen misteriosament del mapa, per tornar a reaparèixer (o no) mesos més tard? És ben bé allò que criticava Michel Lacroix a "El culte a l'emoció" (2005). Hi ha també en el llibre de Sloterdijk una crítica gens soterrada a la "sentimentalitat" exacerbada de manera artificial pels grups de poder per tal de tenir-nos a tots ben tenallats i evitar que es produeixin fugues del ramat. Però l'alemany va més enllà de Lacroix i també censura la pretesa racionalitat dels "advocats de la realitat" que volen "treure el somiador de la barca i reclutar-lo per al servei públic".

Ara bé, si a nivell teòric aquesta teoria pot semblar plausible, la proposta alternativa, "la desvinculació del subjecte respecte de l'esfera de les preocupacions comunes", no sé pas com es podria aplicar, llevat que ens fem tots socis d'algun grup cannàbic. La llibertat individual portada a les últimes conseqüències, sense cap element estressant que vinculi l'individu a la comunitat, ¿no acabaria per crear unes no-societats habitades per subjectes entotsolats en les seves activitats particulars, mancades d'aquell vincle de solidaritat que resulta imprescindible per a la vida en comú? El somieig de Rousseau és certament sensacional com a peça de literatura, però em temo que si tots ens poséssim a somiejar i a desvincular-nos de tot i de tothom, la barca tombaria i acabaríem xipollejant en un llac de solitud i desemparament. I és que en el fons som encara humans, massa humans, que deia un altre filòsof.