diumenge, 11 de desembre de 2016

Meravellosament aclimatats a la vida


Les últimes setmanes les he passat engrescat amb la lectura d'un llibre remarcable: "Le Royaume" (El Reialme) d'Emmanuel Carrère. És una obra estranya; comença amb el relat d'un episodi personal de l'autor: la seva conversió al cristianisme 20 anys enrere, quan una crisi depressiva el porta a voler ser "tocat per la gràcia" de la religió. Durant aquella època, que dura 3 anys, Carrère "hi creu" i compleix amb totes les litúrgies i rituals del dogma catòlic (missa diària, oracions, confessió, etc.), sempre assetjat per una ombra de dubte que l'horroritza --potser perquè en el fons sap perfectament que s'acabarà fent realitat: "Potser al capdavall la veritat és que el Crist no va ressuscitar?" El seu bagatge intel·lectual l'impel·leix, fins i tot quan se sent més tocat per la "gràcia", a establir associacions vagament artístiques: "Parlaré del meu període cristià com un pintor del seu període rosa o blau. Em felicitaré d'haver sabut evolucionar, d'haver passat a una altra cosa. Serà horrible, i jo ni tan sols me n'adonaré". L'autor s'estén durant més de 100 pàgines a narrar aquest període de la seva vida, que efectivament, tal com ell es temia, un dia arriba a la fi: "T'abandono, Senyor. Tu no m'abandonis a mi".

Passat aquest parèntesi religiós enmig d'una vida marcada per l'agnosticisme (o directament, per l'ateisme), Carrère s'endinsa de nou en els textos sagrats, però ja no com a creient, sinó com a "investigador". Són 485 pàgines més. El protagonisme del relat recau primerament en Pau de Tarsos, un visionari, un seductor i un entabanador a qui arriba a comparar a un revolucionari o a un directiu empresarial, tot equiparant el cristianisme primitiu al comunisme soviètic o a una multinacional amb franquícies per tota la Mediterrània. Gradualment, però, el pes de la narració s'inclina per la figura de Lluc, l'evangelista, convertit en personatge de ficció i acompanyat per secundaris com ara Maria, Neró, Flavi Josep (l'historiador del judaisme) o els apòstols, mentre ens va guiant al llarg del primer segle de l'era cristiana, de la Macedònia oriental a Jerusalem i a Roma. Carrère fa de l'evangelista una mena de reporter o de novel·lista que visita els escenaris, entrevista els testimonis i  consulta tots els escrits en la seva cerca desesperada d'informació sobre la figura de Jesucrist. I on Lluc no hi arriba, s'hi posa ell mateix, com quan decideix omplir amb la seva imaginació la gran el·lipsi de dos anys que Lluc no explica en el seu Evangeli.

Però el que a mi m'interessava referir d'aquesta novel·la és la comparació que l'autor estableix entre la figura de Lluc i la de l'Ulisses de l'Odissea. Així, per Carrère, Ulisses seria el darrer representant de la saviesa antiga, en què "la vida de l'home val més que la del déu, per la senzilla raó que és l'autèntica. Un patiment autèntic val més que una felicitat il·lusòria. L'eternitat no és desitjable perquè no forma part del nostre destí. Aquest destí imperfecte, efímer i decebedor és l'únic que hauríem de desitjar, és cap a ell que hauríem de retornar incessantment, i tota la història d'Ulisses, tota la història dels homes que consenteixen a no ser més que homes per ésser plenament homes, és la història d'aquest retorn". L'autor es basa en l'episodi inclòs al llibre V de l'Odissea, on Ulisses recala a l'illa de Calypso, i on la bella nimfa el reté durant 7 anys, prometent-li la felicitat i la immortalitat reservada només als déus, benifets als quals l'heroi homèric renuncia per tornar a embarcar-se rumb a Ítaca, on una Penèlope envellida encara l'espera. La nimfa no se'n sap avenir: "Ulisses de les mil argúcies! És doncs veritat que estàs pensant a retornar al país dels teus pares? De seguida? Adéu doncs. Però si el teu cor pogués endevinar quins maldecaps la sort et té reservada abans d'arribar a la terra natal, és aquí, al meu costat, que voldries romandre, per governar aquesta llar i esdevenir un déu".

En canvi, Lluc s'allunya del destí d'aquest heroi a qui potser hauria volgut assemblar-se durant la seva joventut. Un heroi que se'n surt de tots els perills, que sedueix totes les dones i que sap conciliar-se la voluntat dels homes --un heroi "merveilleusement acclimaté à la vie"-- però al qual, malauradament, no s'hi assembla pas. Segons Carrère, Lluc no formava part de la feliç família dels homes que estimen la seva vida damunt la terra, que no en voldrien pas d'altra. Ell "formava part d'una altra família, aquella dels inquiets, dels melancòlics, d'aquells que creuen que la vida veritable és en un altre lloc". Al principi, aquesta mena d'homes eren una minoria dins la seva època, clandestins, reduïts al silenci, fins que van prendre el poder gràcies a l'ajuda del tenebrós Pau de Tarsos, però que tenien antecedents il·lustres com ara Plató, l'home segons qui la nostra vida es desenvolupa tota sencera dins una obscura caverna on no podem percebre més que alguns vagues reflexos del món veritable. En el fons, Pau deia en essència el mateix que Plató --que la vida terrenal és indesitjable perquè l'home és defectuós i la seva carn degradable. Que l'únic que hem d'esperar d'aquesta vida és deslliurar-nos-en per tal d'anar allà on regna el Crist. Un reialme on ja no envellirem, no patirem més, no desitjarem altra cosa que la glòria de Déu. (Aquí Carrère fa un curiós paral·lelisme amb l'ideal budista, l'absència de patiment).

En qualsevol cas, hi ha una similitud torbadora entre allò que promet Pau i el que Calypso prometia a Ulisses: ser alliberat de la vida dels mortals. Hi ha una divergència irreductible entre l'ideal de Pau i l'ideal d'Ulisses. Aquest diu que la saviesa és sempre retornar a la vida d'aquí baix i a la condició humana, mentre que Pau predicava que calia desfer-se'n. Ulisses afirma que el Paradís és una ficció, poc importa que sigui molt bella i enlluernadora, mentre que Pau assegura que és l'única realitat. És això últim el que Lluc ha escollit, i l'autor es pregunta si un cop embarcat cap a Jerusalem no l'ha assaltat mai la sospita que ha comès una enorme bestiesa. Dedicar la vida entera a una cosa que senzillament no existeix i que gira l'esquena a allò que existeix realment: "l'escalfor dels cossos, el gust agredolç de la vida, la imperfecció meravellosa del que és real".

La novel·la continua amb les vicissituds de Lluc i els seus companys, però jo m'aturo aquí, debatent-me com l'evangelista entre aquests dos pols oposats i els seus inevitables i inquietants reflexos --molt més presents que no sembla-- en l'actualitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada