diumenge, 15 de gener de 2017

Els Reis d'Orient



Devia tenir set o vuit anys. Feia poc (no podria precisar quan) encara creia en els Reis Mags. Però aquell any, un nen de la meva classe (no sabria precisar quin) havia escampat el rumor que els Reis no existien. Que eren els pares. A més, sustentava la seva afirmació --que al principi ens va semblar completament esbojarrada--amb un munt de dades empíriques: com podien només tres vellets, per molts patges que els ajudessin, distribuir regals per a tots els infants del món? Com podia ser que els Reis, que en principi només eren tres, participessin simultàniament a la Cavalcada de Barcelona però també --el mateix dia, a la mateixa hora-- a la de Sabadell o a la de Granollers? Com era possible que el matí del dia de Reis no només hi hagués regals a casa meva, sinó que també me n'haguessin deixat algun a casa la tieta Elvira o a casa els oncles Marta i Antoni? Per què el Zamir (que era musulmà) o la Ishita (que era hindú) no rebien la visita dels Reis com la resta de nosaltres? Al començament no vaig donar gaire crèdit a la hipòtesi, però a poc a poc l'evidència va caure pel seu propi pes. De manera que, passat festes, quan els pares em van confiar que tenien una cosa important a dir-me, jo ja estava preparat. Secretament, gaudia per anticipat del moment en què em confessarien el seu secret i jo, impertorbable, els respondria que ja el sabia. A la nit, imbuït d'aquell instint una mica cruel que m'hauria d'acompanyar tota la vida, vaig decidir que els deixaria començar, cercar la fórmula més adient per comunicar-me la notícia, patint per si em traumatitzaria en conèixer la primera Gran Estafa, conscients que les bufetades rebudes a una edat tan tendra poden fer mal durant tota la vida.

Refiat de la meva sapiència, vaig dormir perfectament. L'endemà, tal com havia previst, els pares em van convocar al seu dormitori després d'esmorzar. I, tal com havia previst, van començar titubejant i esforçant-se per trobar la fórmula més adient per comunicar-me la notícia. Jo callava i esperava. Fou aleshores quan el pare, amb la llengua de drap, va prendre la iniciativa:

-"Veuràs, fill, la teva mare i jo volem dir-te una cosa que segurament et farà mal, però..."

Jo callava i esperava, fruint en veure com el meu progenitor maldava per trobar la forma menys lesiva de confiar-me el seu secret.

-"... però estem segurs que ja ets prou gran per entendre-ho i que comprendràs que ho fem a fi de bé" -el va ajudar la mare, ja que el pare s'havia quedat encallat.

Guiat per aquell instint una mica pervers que m'ha acompanyat tota la vida, vaig fer el desentès, com si no sabés de què m'estaven parlant.

Els pares es van mirar, desorientats. Finalment, va ser el pare qui va tornar a parlar, inaugurant la primera decepció d'una llarga llista:

-"Fill meu, la teva mare i jo volem dir-te que ens separem".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada