divendres, 27 de desembre del 2013

Un poema d'Ungaretti














SOLDATI
Bosco di Courton Iuglio 1918

Si sta come

d'autumno

sugli alberi

le foglie



SOLDATS
Bosc de Courton, juliol de 1918

Som com

a la tardor

en els arbres

les fulles

(Trad. de Narcís Comadira)


dimarts, 3 de desembre del 2013

Albert Camus i la mare que el va parir


"Aujourd'hui, maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas. J'ai reçu un télégramme de l'asile: "Mère décédée. Enterrement demain. Sentiments distingués." Cela ne veut rien dire. C'était peut-être hier."
(Avui, la mare ha mort. O potser ahir, no ho sé. He rebut un telegrama del geriàtric: "Mare morta. Enterrament demà. Condolences". Això no vol dir res. Potser va ser ahir.)

Aquest és un dels començaments més cèlebres de la literatura de tots els temps. És el primer paràgraf de L'étranger, d'Albert Camus. El protagonista-narrador, un tal Meursault de qui no se'ns proporcionen més detalls personals, rep el telegrama, agafa un autocar que el durà des d'Alger fins a Marengo, vetlla la seva mare tota la nit i l'endemà assisteix impassible al funeral. Després reprèn la seva activitat laboral, coneix a la platja una noia, la Maria, etc.etc.

Vaig llegir l'obra de Camus de jovenet, tot just abans d'entrar a la universitat. Em va impressionar molt. Com és habitual en el jovent, per afany d'imitació vaig adoptar un temps (no gaire) el posat existencialista d'estar de tornada de tot de Meursault. Després em vaig fer nietzscheà (tampoc per gaire temps) i vaig abandonar les gavardines fosques i la posa autosuficient. No obstant, sempre em va quedar aquella visió un punt naïf de l'existencialisme: un senyor a qui se li mor la mare (lo más sagrado!, que diuen les narco-ranxeres) i que es queda tan ample; un senyor a qui condemnen a la guillotina per homicidi i que tant se li'n fot. "El sol cremava massa", argüeix quan el jutge li demana per quina raó va matar aquell àrab a la platja. Kafka passat pel sedàs del cuscús mediterrani.

No he llegit gaire res més de Camus. M'he assabentat, això sí, que de tota la colla existencial francesa, l'obra de Camus és la que millor ha resistit el pas del temps. També m'he assabentat que la major part dels existencialistes francesos, amb Jean Paul Sartre al capdavant, eren marxistes dogmàtics que donaven suport a les salvatjades que perpetrava el camarada Stalin per aquella època. Camus no. Per això el van condemnar. No a la guillotina, però sí a l'ostracisme.

Aquest mes se celebra el centenari del naixement de l'autor de L'étranger. Les planes de cultura dels diaris se n'han fet ressò. Han destacat, especialment, la ruptura entre Camus i Sartre arran de la publicació per part del primer de l'assaig L'homme révolté. "Els sartrians, que llavors dominaven l'escena intel·lectual, van decretar que era un pensador burgès, un filòsof per als estudiants de batxillerat, i el van acusar de ser un lector superficial i de tenir coneixements de segona mà", escrivia Carles Casajuana a La Vanguardia. Però Camus no només va trencar amb els existencialistes francesos a causa de l'estalinisme. Nascut a Algèria (per cert, la seva mare, Catherine Sintes, era néta d'emigrants menorquins), l'escriptor, que residia a París, va viure amb angoixa el procés d'alliberament del seu país d'origen respecte de la metròpoli francesa. Era partidari de la independència dels algerians, però no dels mètodes terroristes que feia servir el FLN (Front de Libération National) per obtenir-la. Defensava els presos algerians condemnats, com Meursault, a la guillotina, però alhora, per referir-se als atemptats comesos pel FLN, escrivia frases com aquesta:

"En aquests moments s'estan posant bombes als tramvies d'Alger. La meva mare podria trobar-se en un d'aquests tramvies. Si això és justícia, prefereixo la meva mare."

De noi, no ho hagués entès. Per mi, la vida i l'obra d'un autor eren indestriables. Si al Meursault de L'étranger li suava un peu la mort de la seva mare, Albert Camus, l'home, l'escriptor, es revoltava contra la possibilitat que uns compatriotes li matessin la seva com a dany col·lateral d'un atemptat.

És una gran lliçó. Tots tenim una mare. Els narco-corridos, en aquest aspecte, tenen raó. Visca Camus.