Què va abans? El sentiment o la raó? Pregunta incorrecta. No es poden deslligar.
L'error de Descartes és un llibre publicat el 1994 per Antonio Damasio, un neuròleg portuguès que dedicà 267 pàgines a demostrar una teoria (aleshores) insòlita: que els occidentals hem incorregut en un immens error quan hem volgut separar el "cervell" del cos o l'"ànima" del cos. Sí, ja sé que el nostre entranyable Eduard Punset també hi ha dedicat quatre o cinc llibres, però (em sap greu) el primer fou Damasio. La tesi de Damasio és que a l'hora de prendre una decisió no existeix una part "racional" desvinculada d'una part "emocional". Totes dues actuen coordinadament, de manera que, contràriament a l'opció científica tradicional, els sentiments són tan cognitius com les altres percepcions (Jesús C. Guillén).
Dos anys més tard, el 1996, Joseph Ledoux, professor de neurociència a la Universitat de New York, publicava El cervell emocional, on també subratllava el paper clau de les emocions en la presa de decisions del cervell "racional". Ledoux explica de forma molt planera com aquelles parts del cervell que vehiculen les emocions, particularment el sistema límbic i el còrtex frontal lateral i medial, afecten profundament el nostre capteniment, el nostre pensament i les nostres vides.
Tot plegat podria resumir-se en un simple axioma: primer sentim l'emoció, i és només a posteriori que elaborem una argumentació racional per tal d'explicar-nos-la.
Tot això ve a tomb d'algunes decisions o posicions ideològiques que ens poden resultar xocants però que en realitat obeeixen a aquelles pulsions obscures que Freud anomenava "Id" (Allò) i que piloten les nostres vides més del que nosaltres voldríem.
Quan, per exemple, alguns opinadors de casa nostra s'entesten a qualificar de "sentimentalitat catalana" allò que va moure tants milers de persones a organitzar i formar l'admirable Via per la Independència, no comprenen que:
1. Com escriu David González a LV, "Ment i cos són la mateixa cosa i emoció i sentiment s'ubiquen a la base de la racionalitat".
2. Oposant una pretesa "sentimentalitat" a un suposat "seny" basat en la raó i no en els sentiments, l'únic que fan és donar carta de superioritat a les seves pròpies emocions per damunt de les dels altres.
3. Tan sentimental o racional és defensar la independència de Catalunya com la unitat d'Espanya. O defensar una hipotètica tercera via (potser aquesta és l'opció més sentimental de totes).
És per això que, quan Javier Cercas o Fernando Savater o Jaume Cabré, justament valorats per la seva enorme vàlua com a escriptors, entren en el debat polític i i defensen una determinada opció, hem d'agafar les seves opinions amb pinces. El fet que aquestes persones pensin de la manera que ho fan, ve determinat per la manera com senten. En l'origen de la defensa numantina de la legalitat constitucional per part d'un Cercas hi ha probablement un vincle emocional molt fort amb Espanya. I darrera les explanacions professorals d'un Junqueras, farcides de dades històriques i de xifres favorables a la independència dels catalans, hi ha també un vincle emocional molt potent, pilotant la nau de les argumentacions racionals.
És perfectament lícit que així sigui. Però tinguem-ho clar i no ens deixem engalipar pels qui despatxen els moviments populars i socials com a febrades més o menys epidèrmiques i temporals. La rauxa és una de les múltiples formes del seny.
Tots tenim, em sembla, un amic com el meu amic M. de Torelló.
Aquests dies de fervor indepe val la pena plantejar-se una pregunta que sempre m'ha rondat pel cap.
Es pot ser independentista sense ser nacionalista?
Qüestió interessant. Hi va haver un intent, amb el primer tripartit, de separar els dos ismes: "Independentisme social versus nacionalisme identitari", es deia en aquella època, sovint per refermar les posicions d'ERC i, de passada, denigrar les de CiU. Per aquell mateix temps, es va maldar així mateix per distingir catalanisme de nacionalisme. En aquest cas, va ser el PSC de Pasqual Maragall i de Ciutadans pel Canvi (no confondre amb els Ciutadans d'Albert Rivera, please) qui propalà el canvi d'etiqueta. "Nacionalisme" era un concepte massa vinculat a Jordi Pujol, a la cultureta i a la famosa burgesia catalana que amb tan poca solta denuncià Jordi Solé-Tura. Els socialistes s'hi sentien -i encara s'hi senten- incòmodes.
L'Albert Pla Nualart ja fa temps que en parla als seus davantals de l'ARA. L'ultim, per exemple, del 14 de setembre: "Independència no-nacionalista". Personalment, sóc del mateix parer que ell: "Les coses ens aniran més bé si aprenem a presentar el nostre independentisme al món com a no-nacionalista. Per una raó de pes: no és res més que la reacció de dignitat d'un poble davant un nacionalisme [l'espanyol] que l'ofega". Exactament. Això per no parlar de la mala premsa que el terme en qüestió té en el context internacional. A Europa i als Estats Units, definir-se com a "nationalist" provoca en la gent una ganyota de rebuig. Ho relacionen amb l'Alemanya nazi i amb la Sèrbia de Milosevic.
Però deixem que els savis dirimeixin aquestes etèries qüestions i passem a un "fet de la vida real", que segur que ens entendrem més bé.
Un dia d'aquest passat estiu em trobava de barbacoa a casa uns amics. Havíem dinat esplèndidament, i, passada l'hora del cafè, M., el nostre amfitrió, un futbolero empedreït, em convidà a mirar amb ell el partit Uruguai - Itàlia de la Copa de Confederacions. No és que em vingués gaire de gust, però vaig acceptar per allò de la cortesia en casa aliena. El partit fou interessant, però encara ho fou molt més la conversa que vàrem mantenir nosaltres dos.
Entre cerveses i olivetes, M. em participà que aquella nit es quedaria despert fins les dues del matí per veure la final Brasil - Espanya, que es presentava amb molt de morbo per la presència de Neymar al combinat brasiler. Aleshores vingué la pregunta fatídica:
-Tu vas a favor d'Espanya?
Glups. Li vaig respondre amb el que contesto habitualment:
-Ni a favor ni en contra. M'és indiferent. (Mentida. Hi vaig en contra.)
-Ah. Doncs jo...
I el que segueix podria donar per a una tesi sociològica amb molt de suc -o per a una radiografia d'aquesta "Catalunya real" que tothom es posa a la boca. El M. m'explicà (sense que jo li ho demanés) que ell era català, de la Catalunya profunda (Torelló), que se sentia molt català i que "sempre havia votat Convergència i Unió". "Ara bé, em va confessar, jo sóc molt de la Roja. Però molt, eh? Tant, que quan guanyen em foto a cridar com un boig i surto al balcó a tirar petards". També ho feia amb el Barça -vull dir, això de xisclar i llençar coets-, però resulta que ell tenia la sort que podia gaudir amb tots dos: amb el Barça i amb la Roja. Cosa que no podia fer un amic seu "molt independentista" que no suportava els triomfs de l'equip de Del Bosque, etc. etc.
Jo vaig provar d'explicar-li els motius que em feien passar olímpicament de la selecció espanyola, però de seguida m'hi va oposar un parell d'objeccions: una, que juguen igual que el Barça i dues, que a la Roja hi ha molts catalans. Tens raó, vaig concedir, però el fet que hagin copiat l'estil del Barça no els fa iguals que el Barça. I pel que fa a això dels catalans...
Bé, aquí és on topem amb aquell paràgraf inicial sobre la distinció entre nacionalisme i catalanisme. Què li podia dir jo a un paio de Torelló, catalanoparlant i fill de catalanoparlants, sobre els nostres paisans? Em trobava en un atzucac. Per sortir-me'n, només se'm va acudir dir-li això:
-És que jo no sóc nacionalista.
Va quedar bocabadat. Però no li acabava de dir que...?
-No sóc nacionalista. Me la bufa que a la selecció espanyola hi juguin catalans. En qualsevol cas, quan juguen amb la Roja no representen Catalunya. Sí, ja sé que alguns jugadors, acabat el partit, treuen la senyera i s'hi fan fotos pels diaris locals. Per mi com si es posen a ballar La Santa Espina o a fer un 2 de 9 amb folre i manilles. M'és ben igual. Si juguen amb Espanya, no m'hi sento representat.
I és la veritat. Sóc d'aquells que estaran encantats amb la independència, entre altres coses, perquè a partir d'aquell dia podrem finalment fer-nos els desmenjats davant les manifestacions patriòtiques de tota mena. Com cantava Georges Brassens a "La mauvaise reputation":
Le jour du 14 juillet
je reste dans mon lit douillet,
la musique qui marche au pas
cela ne me regarde pas
(El dia del 14 de juliol
em quedo al meu llit ben calentó,
la música que marca el pas
a mi no m'interessa gens)
I aquesta és la paradoxa. Quan siguem independents, el dia 11 de setembre jo espero poder quedar-me al llit com feia Brassens en la seva cançó. A partir d'aquell dia voldria poder veure els Barça - Madrid com un espectacle purament esportiu. També estic esperant amb candeletes l'anhelada independència per poder, els vespres que la selecció catalana jugui en competició oficial, anar-me'n a un bon restaurant sense haver de reservar. I ves per on, estic ben segur que, quan vagi pel segon plat, sentiré tronar els coets si el Xavi o el Bojan de torn marca un gol, i que no podré evitar un somriure en pensar que és precisament el meu amic M. qui n'ha llançat el més fort.
