dimecres, 11 de març de 2015

Salvatge


No ho puc evitar. M'encanten aquestes odissees tan típicament nord-americanes, tan salvatgement individualistes, en què el protagonista s'ha d'enfrontar tot sol a la immensitat de la natura fins que, de tan lluitar-hi, s'hi acaba fonent. Aquesta tradició que comença amb els pioners que se n'anaven a cercar or al Far West, que es doctora en filosofia amb el Walden de H.D. Thoreau, que es transmuta literàriament en les novel·les de Jack London o els relats curts de Hemingway i que acaba plasmant-se a les grans pantalles amb el Jeremiah Johnson interpretat per Robert Redford (1972) o, més actualment, amb pel·lícules com la que comentaré avui.

L'última obra de Jean-Marc Vallée ("C.R.A.Z.Y.", "Dallas Buyers Club") es diu precisament "Wild" (Alma Salvaje). Conta la història verídica de Cheryl Strayed, que el 2012, amb 43 anys, va relatar en un llibre la seva experiència de quan en tenia 26 i va recórrer a peu el Pacific Crest Trail, un sender de 2000 km des de Mèxic fins al Canadà, sense ser una experta en això que ara alguns esnobs anomenen trekking. L'actriu Reese Witherspoon encarna (i produeix) amb convicció la peripècia d'aquesta dona i ens transmet el seu camí d'expiació, emprès després que la seva vida, divorciada, amb la mare morta i addicta a l'heroïna, hagués arribat a un cul de sac. És Witherspoon, de fet, qui aconsegueix que el film s'enlairi per damunt de la típica història de superació i desprengui un aire de veracitat narrativa que els progressius flashbacks van acostant al bocabadat espectador. Això sumat als magnificents i desoladors paisatges de l'oest americà fan de "Wild" una obra en la mateixa línia i a l'alçada de les recents "Grizzly Man" (Werner Herzog, 2005), "Into the Wild" (Sean Penn, 2007) o "127 Hours" (Danny Boyle, 2010).

Però la pel·lícula de Vallée es veu enriquida amb altres aportacions valuoses, com la del novel·lista Nick Hornby, que en va fer l'adaptació del llibre, o la de l'actriu Laura Dern, que personifica la mare de la protagonista, Bobbi, el record de la qual és l'única cosa que sembla proporcionar-li forces per continuar caminant tot i que les ungles dels peus li salten literalment dins unes botes massa petites.

"Quan vaig escriure les pàgines següents, o més aviat la major part d'elles, vivia tot sol, en el bosc, a molts quilòmetres de qualsevol poble, en una casa que em vaig construir jo mateix, a la riba del llac Walden, a Concord, Massachussetts, i em guanyava la vida tan sols amb la feina de les meves mans. Hi vaig viure dos anys i dos mesos. Ara torno a ser un habitant del món civilitzat".
                                                                                                (Henry David Thoreau, "Walden",1854)

M'imagino el llibre de Cheryl Strayed començant d'una forma molt similar. És com si a Nord-Amèrica hi hagués un fil de continuïtat --una senda-- entre el filòsof rebel que marxa a viure entre els arbres i els rierols i les bestioles salvatges i aquesta Strayed (en anglès, extraviada) que decideix expiar les seves culpes amb una motxilla que simbolitza el pes que porta damunt la seva ànima.

De noi, jo també tenia tirada a vagarejar per boscos i muntanyes, encara que, enlloc de Yosemite, em conformés a pujar a un tren regional i baixar a qualsevol llogarret del Montseny. Més tard, de forma tan misteriosa com va aparèixer, la crida de la natura es va dissipar. Altres afectes, altres viaranys no tan saludables van substituir aquell delit juvenil per les caminades silvestres. Tanmateix, sempre em va quedar aquella fascinació pels grans paisatges desolats, una fascinació que vaig sublimar amb els llibres, les pel·lícules i els viatges a regions remotes.

De manera que, si algun cop heu sentit el mateix que jo, o simplement sou aficionats al gran cinema naturalista americà, no puc sinó recomanar-vos aquesta magnífica obra de Witherspoon i Vallée. Perquè, per a tots aquells que un dia vàrem somiar a marxar a alguna banda, ben lluny, into the wild (tot i que encabat mai tinguéssim els pebrots de dur-ho a terme), "Alma salvaje" és més que una pel·lícula: és una invitació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada