Leviatan és una fera nocturna

     

Les últimes setmanes he tingut ocasió de veure al cinema dues pel·lícules formidables: "Leviathan", d'Andrey Zvyagintsev, i "Nightcrawler" de Dan Gilroy. Són dos films absolutaments distints, en factura i en missatge, però després de rumiar-hi una mica he arribat a la conclusió que en realitat són el mateix film.

"Leviathan" explica la història de Kolya, un home de mitjana edat que viu de reparar cotxes en una gèlida població del mar de Barents amb la seva dona Lilya i el seu fill d'un anterior matrimoni. La família viu en una bonica vivenda amb vistes a la badia que ara l'alcalde i cabdill local (esplèndida interpretació de Roman Madyanov) pretén expropiar per construir-s'hi una mansió. La resistència ferrenya de Kolya provocarà una espiral de xantatges, corrupció i violència que acaba mostrant-nos les interioritats de la Rússia contemporània amb una cruesa mai no vista. El títol fa referència a l'obra de Thomas Hobbes (1588-1679) "Leviathan", on el filòsof anglès escriu que la condició natural de l'ésser humà és la guerra perpètua i la manca de moral. "Leviathan" segons Hobbes és l'estat modern, un artefacte coercitiu i poderós creat amb l'objectiu d'inspirar temor i fer-se obeir cegament. El lligam amb la Rússia de Putin és diàfan: el despatx del cacic està presidit per un retrat del president rus. Sota els seus auspicis implacables, la peripècia de Kolya és tan terrible i tan sense esperança que sembla una actualització de la història bíblica de Job ("perquè el temor que m'espantava m'ha arribat / i m'ha succeït tot el que jo temia") tota ella banyada en vodka.

"Nightcrawler", produïda i protagonitzada per Jake Gyllenhaal, mostra la deriva d'un jove aturat, Lou Bloom, que després de presenciar un accident automobilístic i l'actuació dels nightcrawlers (homes que armats amb càmeres condueixen a tota velocitat per Los Angeles interceptant emissores de la policia, a la recerca d'imatges impactants), decideix convertir-se en un d'ells al preu que sigui. L'actuació de Gyllenhaal és extraordinària: els seus ulls desorbitats que semblen no parpellejar mai, la seva fredor de psicòpata i la seva tenacitat a fer-se un lloc en el submón de les televisions locals de la ciutat, el converteixen en una mena de doble del Travis Brickle de "Taxi Driver" (1976). "Nightcrawler" també presenta elements en comú amb "Drive" (2011): la nit obsessionant de la gran ciutat, les curses endimoniades en automòbil, el personatge solitari i desemparat. Però allò que en "Drive" era pur Western (Ryan Gosling enfrontant-se tot sol a la màfia local), en "Nightcrawler" és neurosi, obsessió i malaltia. Una malaltia social, ja que el personatge de Bloom no abandona mai el peculiar argot dels self-made men nord-americans, la lògica competitiva del Yes You Can, la manca d'escrúpols i d'humanitat dels emprenedors a qualsevol preu.

I és per això que totes dues pel·lícules, tan diferents, fetes cadascuna a banda i banda del Teló d'Acer, em semblen apuntar a la mateixa fallida moral: la cosificació de les persones, la reducció de l'individu a una mera baula d'un engranatge més poderós, la corrupció com a estat natural de l'ésser humà vivint en societat, la utilització d'eines molt potents (l'estat, la violència, els mitjans de comunicació) per sotmetre les persones a la submissió cega --en un cas-- i a la imbecil·litat deshumanitzada--en l'altre. No us les perdeu.