dijous, 28 d’agost de 2014

Tànger


Hem estat uns dies a Tànger. De sempre --o més aviat d'ençà que vaig saber que la Casablanca de Bogart era en realitat Tànger-- havia tingut ganes de visitar-la, tot i que amics de confiança m'havien previngut de la seva lletjor. Doncs bé, ni és pas tan lletja ni tampoc té res a veure amb la ciutat que van plasmar als seus llibres els Bowles, Burroughs, Genet, etc. Com altres ciutats amb fama llegendària de maleïdes (ara penso en Medellín), Tànger, la ciutat blanca de l'Estret, s'està reinventant. Quan Paul Bowles hi va arribar als anys trenta, va escriure: "No hi havia escullera ni moll. El transbordador de Gibraltar ancorava al port i els passatgers arribaven a terra en una llanxa pneumàtica, a rems". Ara, al port tradicional i els seus grans ferris del segle XX se li han afegit el Tànger Med, amb la seva zona franca, i l'Aeroport Internacional Ibn Batuta. Al seu port esportiu s'hi poden amarrar fins a 1.600 iots. Aviat serà possible arribar en un creuer de luxe i accedir a la medina gràcies a un telefèric.

Afirma Jorge Carrión que el gran símbol cultural d'aquest nou projecte de ciutat és la Cinématèque, ubicada a la gran Plaça del 9 d'Abril. Home, no ho sé. Quan el meu germà i jo hi vam fer cap, just a la sortida del Grand Socco, hi projectaven "Malèfica", la infecta pel·lícula nord-americana protagonitzada per Angelina Jolie. També és cert que al cartell hi havia altres films més o menys autòctons i internacionals, de títols laurencearabescos com "Zineb, la Rose d'Aghmat" o "Rock the Casbah". L'establiment està dirigit per Malika Chaghal, que abans havia treballat en un cinema d'art i assaig a París, i col·labora amb el nostre CCCB. Aquesta dimensió cosmopolita no impedeix, però, al Govern marroquí d'aplicar-hi mahometanament la censura amb les escenes de sexe explícit o amb les que li dóna la reial gana.

Segons Carrión, l'equivalent del Rick's Cafè de Casablanca a l'actual Tànger és el Morocco Club de la Kasbah. Casualment, el nostre hotelet (sensacional La Tangerina!) es trobava a dues passes de l'esmentat club. A partir de les deu de la nit hi feien jazz en directe, o una forma del jazz en directe que és la chanson française barrejada amb estàndards internacionals. En tornar de sopar, habitualment no gaire lluny, ens agradava d'enfilar les escales del Morocco i demanar-nos un parell de Glenfiddich mentre ens deixàvem gronxar per les melodies de Michel Polnareff o Ray Charles, interpretades per una parella, Marianne (vocal) i Philippe (vocal & piano), que anava incrementant el grau d'entusiasme a mesura que augmentaven els graus etílics de la clientela. El Morocco és un club selecte (la segona nit va anar d'un pèl que no ens hi deixen entrar) i és un club amb un marcat accent gay-friendly. Em temo que si algun dia els jovenets de l'ISIS comandats per Al-Baghdadi estenen els seus tentacles al Magreb (Al·là no ho permeti), els primers caps que rodaran seran els dels nostres estimats amics del Morocco Club.

Els turistes culturals anem a la recerca del Tànger de Paul Bowles i de William Burroughs, però, com ens recorda Carrión, Bowles només fou el traductor de la ciutat blanca; si voleu conèixer l'original heu de recórrer a Mohamed Chukri. A "Paul Bowles, el reclús de Tànger", Chukri discuteix la centralitat de l'americà en un escenari que ell (Chukri) considerava producte de la colonització: "Molts són els occidentals i els americans que opinen que, sense Paul Bowles, Tànger no seria el mateix. Però, de quin Tànger parlen? Sense cap mena de dubte, d'aquell Tànger que Bowles i els seus amics van estimar: l'elegant i distingit, el de la vida fàcil". Chukri és un maleït per partida doble: d'una banda, perquè va participar del clima transgressor que respirava la generació beat: de l'altra, perquè com a escriptor marroquí va ser censurat i relegat pel seu desvergonyiment. Avui, la seva tomba jeu oblidada de tothom al cementiri de Marshan.

En definitiva, que Tànger ja no és la metròpoli culta, canalla i cosmopolita (ni tampoc el centre d'espionatge, de contraban i d'evasió de capital) que un dia va ser. L'any 1960, quan l'exèrcit hi va entrar per incorporar-la al Marroc, la població d'origen estranger representava la meitat del total; actualment amb prou feines arriba a l'1%. Els bohemis, milionaris, escriptors i rodamons van abandonar-la fa temps, i avui Tànger és simplement la gran ciutat marroquina del nord del país, una ciutat que a poc a poc va consolidant la seva identitat en àrab i en francès, mirant a Espanya però a distància, cada cop més allunyada del seu passat contracultural i dels mites occidentals que van portar dos passavolants com el meu germà i jo a vagarejar uns quants dies d'agost pels seus carrers laberíntics.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada