"Era molt bonica físicament --estil segle XIX, cara ovalada i trets delicats. Semblava una madona. Però amb un toc burleta i divertit. Si es pot imaginar una marededéu burleta, aquesta és la imatge que en tinc".
Així descrivia Lord David Cecil d'All Souls la bellesa irònica de Virginia Woolf. Un nom que primer ens suggereix tendra puresa i que després esdevé un ullal temible. D'Adeline Virginia Stephen es pot dir que tothom la cita per una raó o altra --com a puntal del moviment feminista, per exemple--i ben pocs l'han llegit. Qui ha llegit Virginia Woolf?, podríem dir, parafrasejant la pel·lícula de Mike Nichols. Jo sóc dels que sí que l'han llegit, però poc i malament. Quan era universitari va caure a les meves mans una traducció castellana de To the Lighthouse, una obra que em va semblar confusa però estranyament seductora. No sóc, en qualsevol cas, un fan de l'escriptora britànica.
En canvi, em plauen molt aquestes ratlles que li va dedicar E. M. Forster, un dels membres del cèlebre grup de Bloomsbury que més la van tractar: "Li agradava escriure amb una intensitat que pocs autors han aconseguit, ni tan sols desitjat. La major part escriuen amb mig ull en els drets, mig ull en els crítics i un tercer mig ull a millorar el món, la qual cosa els deixa amb tan sols mig ull per a la tasca en què ella concentrava tota la seva visió".
Aquest era potser el secret de la seva escriptura. Una rara i superlativa intensitat. La mateixa, potser, que en un moment de depressió la va dur a omplir-se les butxaques de pedres i endinsar-se per sempre a les aigües del riu Ouse, comtat de Sussex.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada