dilluns, 11 de novembre de 2013

La millor cançó de Lou Reed


La mort de Lou Reed el passat 27 d'octubre ens va deixar a tots glaçats. No era pas el millor cantant de rock, no era pas el millor creador de melodies, ni tan sols les seves lletres es poden comparar, si ens posem gaire místics, amb les d'un Bob Dylan o un Leonard Cohen. Al web de Listology (especialitzat a crear llistes idiotes de qualsevol cosa), sota l'epígraf de "Top 15 Rock Songwriters", el nom de Lewis Allan Reed ni tan sols apareix al costat dels Dylan, Morrison, Bowie, etc. En qualsevol cas, tant li fa: cadascú fa les llistes que li surten de les freixures. Jo, personalment, de Lou Reed em quedaria amb un grapat de grandíssimes cançons i una cosa tan etèria com l'autenticitat. Escoltes la seva dicció greu i les seves tortuoses històries sobre derelictes urbans i d'una manera visceral, intuïtiva, tens la percepció que allò és veritat. El llegeixes en una entrevista mofant-se de les infantils transgressions de Jim Morrison i els seus Doors ("porqueria de Los Angeles. No hagués pogut resistir una nit a The Factory") o de la possibilitat de rebre el Nobel ("Bob Dylan ja cobreix la quota de candidats en l'apartat de cantants-compositors jueus"), i d'alguna manera intueixes que diu la veritat. La seva veritat. Molts--la majoria--no arriben ni a això.

Si fem un breu repàs de les lletres d'algunes de les cançons més cèlebres de Lou Reed, o de Lou Reed quan formava part de The Velvet Underground, constatarem que, tot i pertànyer a una òrbita molt diferent de la dels cantautors citats, constitueixen magnífics poemes de la desolació. Agafem "Heroin", per exemple:

Heroin, be the death of me 
Heroin, it's my wife and it's my life 
Because a mainer to my vein 
Leads to a center in my head 
And then I'm better off and dead 
Because when the smack begins to flow 
I really don't care anymore 
About all the Jim-Jim's in this town 
And all the politicians makin' crazy sounds 
And everybody puttin' everybody else down 
And all the dead bodies piled up in mounds 

És ben possible que el fetge de Lou Reed no resistís, de vell, els excessos amb l'alcohol i altres substàncies (sobretot amfetamines) que perpetrà durant la seva joventut, però el que sí que sabem --ho va dir ell mateix--és que una d'aquestes substàncies que l'ha matat no fou l'heroïna. De manera que la lletra d'"Heroin" és literatura en estat pur: es posa en la pell d'un paio que s'ha injectat cavall i ens explica què sent aquest paio. Fins i tot, admetent la possibilitat que Reed hagués tastat la droga de manera ocasional, només el primer vers ("Heroin, be the death of me") ja posseeix una càrrega poètica innegable. No era un poeta literal. No era Loquillo.

La influència que va tenir la primera banda de Lou Reed en altres formacions fou enorme. Brian Eno va dir al respecte que "el primer disc de la Velvet va vendre 30.000 còpies els primers cinc anys. Em sembla que cada un dels qui van comprar una d'aquelles còpies va formar una banda de rock". Avui, The Velvet Underground sonen com una variant apòcrifa dels Beatles, més canalla, més fosca -a estones- i, per damunt de tot, inequívocament newyorquina. The Velvet, Lou Reed, New York. Tot i que avui dia sigui més aviat difícil reconèixer en "la ciutat pulcra i segura que han deixat Giuliani i Bloomberg" aquella obscura metròpoli que inspirà les lletres de Reed i el Gotham de Bill Finger, l'univers poètic i musical de l'autor de "Walk On The Wild Side" resulta indestriable de la ciutat del Chrysler Building. El seu menyspreu envers el món de la costa Oest (Los Angeles, San Francisco) el delata. És el mateix menyspreu que hi senten Woody Allen o Martin Scorsese, per esmentar dos newyorkers militants com ell. És estúpid afirmar, com fa Miquel Molina, que "avui sabem, gràcies al seu testimoni, que en realitat constituïen una acomplexada comunitat d'inadaptats en una ciutat que els menyspreava". Acomplexats, Warhol i Reed? Amic Molina, totes les ciutats menyspreen sempre els seus inadaptats. Fins al dia que un quadro o un disc o un llibre d'un d'aquests inadaptats ven un milió de còpies.

Però admetem-ho: malgrat l'excel·lència de les seves lletres, era la veu de Reed i la forma de cantar de Reed allò que dotava els seus temes d'un caràcter especial. Acostumats, en el món del rock, que el qui cridava més o el qui feia més escarafalls damunt l'escenari era el més salvatge (ni tan sols McCartney està exempt d'aquesta pueril forma de rebequeria: escolteu Helter Skelter), la sobrietat de Reed va fer irrupció enmig d'aquell món com un curiós animal exòtic: "Et podies cagar en Déu sense cridar!", resumia l'Albert Pla, que molts anys més tard el versionaria de forma genial a "El lado más bestia de la vida". Aquí cal fer una precisió: les lletres de Mr. Reed--com les de Dylan o les de Cohen--no són res de l'altre món si les posem al costat d'un poema de Yeats, però, és clar, comparades amb les cafrades que estem avesats a escoltar en el món del rock'n roll, són alta cultura.

D'on va treure Lou Reed la seva personalíssima veu poètica? A l'entrevista que mencionàvem més amunt, el cantant es reconeix deutor del novel·lista Raymond Chandler i del poeta i narrador Delmore Schwartz (que va donar-li classes a la Universitat de Syracuse). A Chandler tothom el coneix: és un dels grans noms de la novel·la negra, el pare del detectiu Philip Marlowe i l'autor de The Big Sleep. A Schwartz no se'l coneix tant. Potser se l'hauria de conèixer. La seva narració In Dreams Begin Responsabilities constitueix un dels relats més formidables i esfereïdors que mai s'hagin escrit en llengua anglesa. La història és la següent: un noi somia que es troba en un cine de barri. La pel·lícula en blanc-i-negre mostra escenes de la vida d'una jove parella. El noi no triga a reconèixer els seus propis pares en aquella parella d'enamorats. Arriba un moment que la relació comença a deteriorar-se. El noi es neguiteja. Comença a cridar a la pantalla. La resta dels espectadors s'impacienten amb ell. Quan la parella és a punt de trencar, el noi s'esgargamella provant d'impedir-ho. L'acomodador l'ha de fer fora, entre els improperis dels altres espectadors. El noi es desperta. A fora neva i avui ha fet vint-i-un anys.

        Delmore Schwartz

No és difícil trobar rastres del singular estil autobiogràfic de Schwartz (els seus pares es van divorciar quan ell tenia 9 anys) en molts dels temes de Lou Reed. No puc evitar pensar en el noi del conte de Schwartz sempre que escolto "Waves of Fear", del gran àlbum de Reed dels 80s, "The Blue Mask":

Waves of fear, squat on the floor
Looking for some pill, the liquor is gone
Blood drips from my nose, I can barely breathe
Waves of fear, I'm too scared to leave

Precisament és en aquest àlbum que Reed, a la cançó "My House", homenatjà el seu antic professor de literatura:

My friend and teacher occupies a spare room
he's dead, at peace at last the wandering Jew
Other friends had put stones on his grave
he was the first great man that I had ever met

Però Delmore Schwartz morí embogit i alcohòlic, sol i miserable, als carrers de NY, mentre que el seu deixeble ha mort a casa seva, mirant els arbres i realitzant la postura n. 21 del tai-xi, "amb només les seves mans de músic movent-se per l'aire", segons deixà escrit la seva vídua Laurie Anderson a la publicació local East Hampton Star el passat 31 d'octubre. Em sembla una pura meravella aquest obituari de L. Anderson en un mitjà tan poc glamurós. Diu que, una setmana abans del decés, va fer mans i mànigues per treure'l de l'hospital, i que el cantant "va passar els seus últims dies aquí [a la seva casa de Long Island], sentint-se feliç i meravellat per la bellesa, la força i la suavitat de la naturalesa".

No deixa de ser irònic que el poeta maleït de la gran urbs, el qui en cantà com ningú els seus racons més inhòspits, acabés abandonant aquesta vida meravellat, com el Fèlix de Ramon Llull, per la bellesa de la natura i del món.

Com apuntava M. Molina al seu article, "l'adhesió a la causa de Lou Reed sorgeix de la part menys civilitzada del nostre ésser, la que sovint queda sepultada sota les renúncies que imposa la vida. De sobte, en tornar a escoltar les velles cançons, evoquem el costat salvatge dels anys de joventut".

Deu ser per això que m'agrada més el seu final que qualsevol de les seves composicions.