Triar l'última vida

Catherine Millot, psicoanalista de l'escola de Lacan, acaba de publicar un llibre anomenat "¡Oh, soledad!" (NED Ediciones). Segons la ressenya, en aquest llibre la psicòloga "s'endinsa en experiències diferents de la solitud. Millot creu que la solitud no és només la malenconia que neix arran de l'absència d'algú. Que es presenta en formes diferents. Una trucada que esperes i no arriba, la carta no enviada, aquella pregunta sense resposta, un retard... percebre aquesta absència: això és solitud per a ella".

Molt bé. Però a mi el que més m'ha agradat de l'entrevista que li fa el suplement "Qui" de LV és quan explica què és per a ella el procés d'envellir (acaba de fer 70 anys): "Es tracta de triar la teva última vida, donant-te el luxe de trencar amb les coses inútils i les supèrflues. I si no fer taula rasa, almenys netejar el terreny, és a dir, viure segons el teu desig, perquè no hi ha temps per a cap altra cosa".

Magnífic. És el carpe diem perfecte: com que (a les velleses) ja no queda gaire temps, més val triar bé i no perdre'l amb coses --i jo afegiria: amb persones-- inútils. Un excel·lent programa, que per cert ja apareix en una escena memorable de "La Grande Bellezza", quan Jep Gambardella surt d'amagat de casa d'una amant pesada amb la següent reflexió: "El descobriment més consistent que he fet després de complir 65 anys és que no puc perdre temps fent coses que no vull fer".

La madona burleta

"Era molt bonica físicament --estil segle XIX, cara ovalada i trets delicats. Semblava una madona. Però amb un toc burleta i divertit. Si es pot imaginar una marededéu burleta, aquesta és la imatge que en tinc".

Així descrivia Lord David Cecil d'All Souls la bellesa irònica de Virginia Woolf. Un nom que primer ens suggereix tendra puresa i que després esdevé un ullal temible. D'Adeline Virginia Stephen es pot dir que tothom la cita per una raó o altra --com a puntal del moviment feminista, per exemple--i ben pocs l'han llegit. Qui ha llegit Virginia Woolf?, podríem dir, parafrasejant la pel·lícula de Mike Nichols. Jo sóc dels que sí que l'han llegit, però poc i malament. Quan era universitari va caure a les meves mans una traducció castellana de To the Lighthouse, una obra que em va semblar confusa però estranyament seductora. No sóc, en qualsevol cas, un fan de l'escriptora britànica.
En canvi, em plauen molt aquestes ratlles que li va dedicar E. M. Forster, un dels membres del cèlebre grup de Bloomsbury que més la van tractar: "Li agradava escriure amb una intensitat que pocs autors han aconseguit, ni tan sols desitjat. La major part escriuen amb mig ull en els drets, mig ull en els crítics i un tercer mig ull a millorar el món, la qual cosa els deixa amb tan sols mig ull per a la tasca en què ella concentrava tota la seva visió".

Aquest era potser el secret de la seva escriptura. Una rara i superlativa intensitat. La mateixa, potser, que en un moment de depressió la va dur a omplir-se les butxaques de pedres i endinsar-se per sempre a les aigües del riu Ouse, comtat de Sussex.

Les dones del llop estepari

Dimecres passat, al suplement cultural de La Vanguardia, s'hi podia llegir una crònica de Laura Freixas titulada "A l'ombra (masculina) dels escriptors". Un altre dels titulars, que apareixia a la següent pàgina, feia així: "Les biografies dels "genis" (homes) reprodueixen sovint certes pautes: al seu costat hi ha una dona que dedica la vida a servir-lo i a donar-li suport". Tot plegat, tractant-se d'un treball d'aquesta autora, no és gens sorprenent: Freixas--com Isabel Clara-Simó, per exemple--milita en el feminisme old-style. Juntament amb l'anti-sobiranisme català, és el tema de la seva vida.

Partint d'aquest supòsit, la crònica era relativament fàcil de confegir. Jo mateix, per bastants menys calerons, la podria haver escrit amb més gràcia i molt menys sectarisme. Només calia triar els exemples adients. Els de Freixas són clàssics de tota la vida: Hermann Hesse, Scott Fitzgerald, André Gide, Miguel Delibes, Juan Ramón Jiménez, Dylan Thomas, José Donoso, Octavio Paz i els inevitables Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir. Llevat d'aquests dos últims, tots els altres són casos paradigmàtics i indiscutibles d'aquelles pautes masclistes de què es vantava el titular.

El primer a passar pel sedàs obsessiu de l'escriptora és Hermann Hesse. L'autora es basa en la lectura d'un llibre recentment publicat a Espanya: "Les dones de Hermann Hesse", de la investigadora alemanya Bärbel Reetz. Anomenar crònica a allò que surt del teclat de Freixas és una mera hipèrbole. El text sobre Hesse --i sobre tots els altres--és un pur judici d'intencions, on l'únic que fa és justificar la seva tesi inicial, i on els noms que maneja només serveixen per il·lustrar aquest judici sumaríssim. Sobre Hesse, l'acumulació de maldats és de tal magnitud que fan venir ganes de pujar-se'n a una màquina del temps i afusellar-lo abans no compleixi la majoria d'edat. En copio un fragment:

"Maria Bernouilli, la primera dona de Hesse, va deixar la feina perquè Hermann pogués escriure, tancat en el seu estudi, o buscar la inspiració viatjant. Ella s'ocupava de cuinar, passar a net els manuscrits, organitzar mudances, obres, reparacions [...] i, sens dubte, dels nens. Quan naixien, Hesse s'absentava durant mesos, i se n'anava per exemple "a la selva a caçar papallones" [...]. L'esgotada Maria --que un cop va demanar com a regal d'aniversari dos dies lliures per anar-se'n d'excursió--ho suportava tot estoicament i fins i tot enviava a Hesse mitjons nets per correu. El dia en què ell li va confessar que li havia estat infidel, es va enfonsar. Va haver de ser internada en un psiquiàtric".

El que Freixas no menciona --no sé pas si Reetz ho fa--és que el mateix Hesse va haver de ser ingressat diverses vegades en establiments psiquiàtrics al llarg de la seva vida. I el que Freixas no fa i no sé si ha fet mai són els deures abans d'escriure certes coses sobre un autor. Perquè abans de triar les víctimes de les teves invectives, quan es tracta d'autors literaris, el mínim que pots fer és llegir-te les seves obres. És allà on hi trobaràs l'autor, si el que de debò pretens és conèixer-lo.

A mi --precisament perquè de noi vaig ser un lector insaciable de les obres de Hesse--tot això que escriu Laura Freixas, o Bärbel Reetz, no m'estranya en absolut. De fet, és el més normal del món. Quan un, amb aquella set d'absolut que mostren els adolescents, s'ha embegut de "Siddhartha", "El llop estepari" o l'estratosfèrica "Demian", el que no pot esperar després és que el seu autor sigui un burgeset afeccionat a la pintura de paisatges i pare de família exemplar. L'autor d'aquests llibres havia de ser la bomba.

Hesse, com Thomas Mann, es va moure sempre entre l'aversió per l'ordre burgès i la impossibilitat d'esquivar-lo en la vida pràctica. Però així com Mann el va acceptar formalment en la seva vida per encabat poder dinamitar-lo des de dins a les seves obres, Hesse va ser més tastaolletes. Va anar fluctuant entre períodes d'aparent felicitat casolana amb altres (per exemple el viatge a Indonèsia de 1911) de profunda nostàlgia per la vida aventurera de l'home solter i lliure de càrregues: el llop estepari. Té raó Freixas quan censura l'escriptor germànic per, entre altres pocasoltades, marxar de casa unes setmanes cada cop que la seva dona es posava de part. Ara bé, tinc raons per demanar-me si aquest tipus de model patriarcal no era el que, en realitat, es reproduïa en la pràctica majoria de les famílies d'aquella època.

A Joan Maragall, per exemple (per citar una patum nostrada), no li va caldre mai tocar el dos quan la dona trencava aigües. Ja hi corrien les minyones. O és que ens pensem que l'autor del "Cant Espiritual" va canviar els bolquers dels 13 fills que va tenir amb Clara Noble? La biografia de Maurici Serrahima més aviat ens inclina a concloure que no. Maragall disposava d'un despatx situat a la planta superior de la casa de Sant Gervasi on residia la família, i en aquella casa estava absolutament prohibit interrompre o destorbar el poeta en les seves estones d'entotsolament. Un altre exemple. Quan jo estudiava Filologia a la Universitat, vaig coincidir amb un dels néts del gran Carles Riba. El que m'explicava de la figura del seu avi, a qui recordava com una mena de divinitat ebúrnia i sobretot llunyana, feia feredat. Suposo que, en aquest cas, si la Freixas hagués sabut mai un borrall sobre literatura catalana, hagués descrit amb adjectius sagnants el sacrifici que va haver de fer Clementina Arderiu per mantenir la intendència familiar i, a estones esparses, poder escriure alguns poemes a l'ombra del marit. I què dir de Picasso, aquell gran depredador femení que feia servir el seu fill Paulo de xofer, o del recentment traspassat García Márquez, que per escriure "Cien años de soledad" es va recloure en un estudi de 3 x 2,5 metres quadrats al qual anomenà La Cueva, li va fer a mans 5.000 dòlars a Mercedes Barcha, la seva dona, i bàsicament li va dir que s'hi espavilés mentre durés la redacció de la Gran Obra? (Sembla que no va complir amb els terminis previstos. Per poder subsistir, Mercedes va haver d'empenyorar totes les seves joies, el televisor, la ràdio, i les seves tres últimes pertinences: l'assecador de cabell, la batedora per preparar sucs als seus fills i l'escalfador d'aigua).

No cal continuar. La llista és infinita.

Però és que no cal anar a cercar grans figures literàries o artístiques. Pensem en els nostres propis avis, en la vida que portaven els nostres avis. En el 90% dels casos, si hi burxeu una mica, ensopegareu amb un matrimoni més o menys de conveniència regit per un masclisme irreductible. Eren els signes del temps. Quan la sra. Freixas escriu, citant Reetz, que la pobra Bernouilli enviava a Hesse els mitjons nets per correu, estic segur que podríem trobar milers d'anècdotes similars en parelles de la mateixa època. Recordo quan la meva àvia em va assenyalar un dia un vell portal del carrer de les Tàpies. "Aquí és on el teu avi anava de putes", em va dir. Ho va fer com qui et mostra, amb un sospir d'enyorança, el local on hi havia hagut la merceria on venien el fil de fer mitja. Són coses molt bèsties, o que avui ens semblen molt bèsties, però que potser en aquella època no ho eren tant.

Tornant a Hermann Hesse, probablement no passarà a la història com un marit exemplar (em temo que tampoc com un gran escriptor), però potser li devem altres coses més importants. Tot i que a la crònica Freixas l'anomeni "escriptor suís", en realitat Hesse va néixer a Calw (Suàbia, sud-oest d'Alemanya). És veritat que el 1923 adoptà la nacionalitat suïssa, però sabeu per què? Pel seu enfrontament amb les autoritats alemanyes. El 1931 dimití de l'Acadèmia prussiana de les Arts amb aquestes paraules profètiques: "Tinc el pressentiment que en la guerra futura aquesta Acadèmia contribuirà molt a formar aquell grup de noranta o cent personatges eminents que, per encàrrec de l'Estat, enganyaran el poble en totes les qüestions vitals, igual que el 1914". Quan escriptors de tots els països europeus s'embrancaven en una espiral d'odi que comportaria les conseqüències que tots sabem, Hesse publicà un assaig titulat "O Freunde, nicht diese Töne" (Oh amics, no en aquest to), on reivindicava l'herència cultural comuna de tots els europeus i cridava els intel·lectuals a no caure en el nacionalisme, l'anti-semitisme i les picabaralles estatals. La tercera esposa de l'escriptor era jueva. Quan Hitler assolí el poder, Hesse, des del seu refugi suís a prop de Lugano, ajudà molts alemanys, entre els quals hi havia Thomas Mann i Bertolt Brecht, a fugir del país. Naturalment, el règim nazi prohibí les reedicions de tots els seus llibres. Ah per cert, està força documentat el fet paradoxal que alguns dels oficials nazis més sanguinaris eren, en la seva vida privada, esposos amantíssims i uns bons pares de família. Un pèl autoritaris, m'afiguro, però vaja, en general gente muy maja.

Per acabar. Els escriptors i els artistes solen ser gent en qui les virtuts i els vicis de l'època s'hi reflecteixen multiplicats i grotescos, com a la galeria dels miralls del Tibidabo. Són tots egòlatres sense excepció, ja que sense el pic d'ambició que proporciona l'egotisme, a qui li vindria de gust passar-se la vida fent provatures febrils fins que en surt una pàgina o un esbós més o menys satisfactoris? És per això que ja fa temps que sostinc que, qualsevol persona que senti dins seu una forta vocació artística, hauria d'allunyar-se com de la pesta de la vida familiar convencional. Per no perjudicar-se ell (o ella), però sobretot per no amargar la vida als altres. És a dir, fer el camí invers que sembla que faran els capellans. Ser escriptor és, al capdavall, una forma secular de ser un monjo. Per sort, avui dia podem escollir. Fa un segle, amiga Freixas, no era tan fàcil.

Diari d'un home desenganyat

No era un dandi, tot i que per moments podria recordar Lord Byron. No era un estilista, encara que de vegades podia fer pensar en Henry James. No va ser cap filòsof, per més que hi ha fragments seus que els podria haver escrit Nietzsche.

Journal of a Disappointed Man, o "Diari d'un home desenganyat", és l'obra més rellevant d'un autor que, més que desenganyat, entre nosaltres és pràcticament desconegut.

Wilhelm Nero Pilate Barbellion (d'ara endavant W. N. P. Barbellion) era el nom literari de Bruce Frederick Cummings. Nascut el 1889 a Barnstaple (Devon), Cummings va estudiar de manera autodidacta per ser biòleg --en aquella època se'n deia naturalista. La mala salut de les finances familiars el va privar d'acabar els estudis, però malgrat tot va aconseguir treballar com a entomòleg al Museu d'Història Natural de South Kensington. Als 13 anys va començar a escriure el seu dietari. Les primeres entrades són purament descriptives, anotacions del natural força puerils, pròpies d'un aprenent entusiasta armat amb caçapapallones:

1903 19 de gener Anat al bosc d'A. amb S... i L... Vist una òliba (Strix Flamea) volant a plena llum del dia. En aquest bosc hi ha un cingle elevat on hem pujat per tal d'inspeccionar-lo i trobar-hi tots els llocs on els ocells hi poden fer niu de cara a la pròxima primavera.*

A mesura que el temps passa, però, el seu estil es va fent més i més personal, d'un gruix literari sorprenent per a un noi tan jove. Un noi que, com gairebé tots els nois, és impetuós i una mica fatxenda i que es deleix per assolir la glòria: com a naturalista, com a escriptor, o per les dues coses alhora. El noi vol destacar, vol transcendir. Tanmateix, aviat la vida --i l'obra--del jove Cummings havien de fer un tomb transcendental. A Europa havia començat la Gran Guerra, i ell era ferm candidat a incorporar-se a files amb l'exèrcit britànic. Havent consultat el seu doctor per tal de rebre'n el vistiplau, aquest li entrega una carta segellada a fi que la presenti a l'oficial mèdic del centre de reclutament. Cummings desconeixia què deia la carta. L'oficial mèdic, després de llegir-la, l'ausculta de manera superficial i li fa avinent que no pot allistar-se amb l'exèrcit de Sa Majestat. No gaire afectat, el jove biòleg es decideix a obrir la carta de camí de tornada a casa. El que hi troba a dins és una sentència de mort. El seu metge declara que pateix d'esclerosi múltiple i que li queden, com a molt, cinc anys de vida.

1915 27 de novembre Finis "Fa alguns mesos," deia la carta, "Mr. Barbellion mostrava ben visibles els símptomes de M.E., i tot i que aquest fet va ser immediatament comunicat als meus familiars, a mi em fou ocultat, i M [el meu doctor] va demanar a l'oficial mèdic que respectés aquesta confidència i que em rebutgés sense especificar el motiu".

Feia tot just un mes i mig que s'havia casat amb Eleanor Benger. El seu dietari adquireix, amb la notícia de la malaltia, un to més intens i més dramàtic. De tota manera, el que més colpeix el lector no és tant el dramatisme ocasional --del qual, com a bon romàntic, ja havia donat mostres abans--sinó ben al contrari, la fredor gairebé científica amb què és capaç d'enregistrar els canvis físics i psíquics que acompanyen la lenta i progressiva demolició de la seva salut. Condemnat a morir, es dedica en cos i ànima a l'única tasca científica que es podia permetre: presentar al món la seva pròpia dissecció. Tot d'un plegat, Barbellion passa a ser el seu propi objecte d'observació: la papallona es caça a ella mateixa.

1916 11 de juny D'ençà d'aquell fatídic 27 de novembre, la meva vida ha esdevingut totalment pòstuma. Ara visc amb un peu a la tomba i estic tot enfeinat decorant-la amb alegries pòstumes. Accepto el meu destí amb gran satisfacció: la meva antiga i infatigable ambició és per fi adormida, la meva antiga i furiosa arrogància està anestesiada per l'esclat de la Gran Guerra; entre la guerra i el descobriment de la meva malaltia m'he alliberat d'aquell càncer de l'egocentrisme.

L'octubre de 1916 el matrimoni té una filla, Penelope. Poc després, l'autor descobreix que Eleanor va saber el seu diagnòstic bastant abans que ell mateix, i que tot i saber-ho va acceptar tirar endavant amb el compromís. Aquest fet li produeix un gran estupor. Sobretot, perquè Cummings procedia d'una família ben humil. No hi havia cap raó material per la qual la seva nòvia hagués d'accedir a casar-se amb un futur jove cadàver.

1916 6 de novembre Ella ho sabia tot des del principi! M [el meu doctor] va aconsellar-li que no es casés amb mi. Que valenta i que lleial ha sigut! I que estúpid he sigut jo. Ara em sento aclaparat per sentiments de vergonya i auto-odi i llàstima per ella. I tanmateix sembla ben alegre i m'és d'una enorme ajuda.

El diari abasta fins a l'hivern de 1917. La malaltia segueix el seu curs de manera implacable. Aquell mateix any renuncia a la seva feina al Museu. De vegades, s'esplaia consignant-hi els símptomes, els dolors, els senyals que l'esclerosi deixa impresos al seu cos. Altres cops, el jove de 28 anys que en definitiva és, revifa i torna a reencarnar-se en gran naturalista o (sobretot) en escriptor de renom. Cada dia que passa hi veiem augmentar l'obsessió per l'Obra --el diari--, la preocupació pel ressò que obtindrà quan finalment es publiqui, per la vàlua real que algun dia pugui tenir. Els dubtes l'assetgen. Ja no és només una mera qüestió d'ambició literària. La seva dona i el seu fill, quan ell no hi sigui, no tindran mitjans per valdre's. De l'èxit del "Journal" en dependrà, també, en bona part, el seu futur.

1916 12 de novembre Si només pogués tenir la certesa que després de la meva mort aquest Diari rebrà la cura necessària --la mateixa tendra cura que rep ara aquest beneït infant! Seria molt cruel que, fins i tot després d'haver complert l'última sentència, el meu esforç i patiment haguessin de continuar sumits en l'anonimat o negligits. Què no donaria per conèixer l'efecte que produirà quan sigui publicat! Em mortifiquen dos dubtes: si aquest manuscrit (la tasca i esperança de tants anys) sobreviurà a la meva mort i si tindrà realment cap valor. No confio en cap de les dues coses.

El llibre, dèiem, s'acaba l'octubre de 1917. Ho fa amb aquesta demolidora frase: "Barbellion died on December 31". Probablement, a causa de les infinites sofrences que aleshores patia, no esperava pas excedir aquella data. No obstant, encara va viure dos anys més. I encara, durant aquells dos anys, va tenir esma d'escriure un altre llibre, "Enjoying Life and Other Literary Remains", i un últim dietari, sumàriament titulat "A Last Diary". Tots dos van ser publicats el 1920, després de la seva mort.

Amb tot, la gran obra de Barbellion és sens dubte "Journal of a Disappointed Man". El seu autor va tenir ocasió de veure'l publicat el 1919. El pròleg de la primera edició va anar a càrrec de H. G. Wells, el gran escriptor britànic de ciència ficció (de fet, molts van pensar que Barbellion era un pseudònim del propi Wells i que el llibre era una més de les seves obres). El "Journal" va tenir una gran acollida entre el públic, tot i els escarafalls dels puritans habituals (com la important editorial Collins, que es va negar a publicar-l'hi). Comentant el prefaci de Wells, el jove autor assegura que "Wells em defineix com a biòleg, tot i que jo m'estimo més imaginar-me pòstumament com un escriptor". També en això fou un visionari. Com a escriptor, se situa en aquella època nebulosa que els crítics anomenen Modernisme literari: Joyce publicava Dubliners el 1914, Kafka escrivia la seva famosa "Carta al pare" el mateix 1919 i la Recherche de Proust veié la llum entre 1913 i 1927. A "The Last Diary" (desembre de 1918), Cummings comenta amb infinita admiració ("James Joyce is my man!") la gran impressió que li ha produït la lectura del "Portrait of the Artist as a Young Man".

El "Journal" és un dels meus llibres més preuats. Ni que només fos per aquestes dues entrades que ara transcriuré, ja mereixeria passar per un dels grans clàssics del gènere epistolar, al costat del "Werther" de Goethe i les "Cartes a un jove poeta" de Rilke.

La primera és una mena de declaració exultant i panteista on l'autor constata la insignificança d'allò que som per comparació a un univers infinit:

1912 22 de desembre Estic content de viure perillosament, indiferent al meu destí; he descobert que sóc una mosca, que tots nosaltres som mosques, que res no importa gaire. És un gran pes que m'he tret de sobre, perquè no em sap gens greu de ser un microorganisme. Per mi, és suficient honor de pertànyer a l'univers --un univers tan gran, i una tan extraordinària disposició de totes les coses. Ni tan sols la Mort pot llevar-me aquest honor. Perquè no hi ha res que pugui alterar el fet que he viscut; jo he estat jo, ni que sigui per un breu lapse de temps. I quan seré mort, la matèria que composa el meu cos serà indestructible --i eterna, de manera que ja pot esdevenir-li el que sigui a la meva "Ànima", que la meva pols continuarà el cicle, cada un dels meus àtoms fent via per separat --jo continuaré tenint sempre una carta en aquest joc. Quan seré mort, em podreu llençar al foc, tirar al mar, escampar les meves cendres, --però no em podreu destruir. Els meus petits àtoms se'n fotran de la vostra gran venjança. La mort no pot fer res més que matar-nos.

És un dels fragments més impressionants de tota la literatura del s. XX. Qui no hi sent ressonar l'esperit que impregna els versos de Whitman?... "El més inofensiu insecte o animal, els sentits, la mirada, l'amor [...] / M'aturo i vagarejo tot el temps per cantar-los amb cants extasiats".

La segona entrada (la meva preferida) és una escopinada a la cara del lector, del bon i sofert lector que ha arribat al final del llibre ben arrepapat a la seva butaca, estremint-se amb aquesta història estremidora, elevant mil gràcies al cel per no haver hagut de patir mai els turments que va patir el pobre Barbellion, i malgrat tot, envejant-li el seu destí romàntic, la seva dignitat davant la Inconeguda, la seva voluntat d'ésser ell mateix fins al final. Hi ha alguna cosa de Baudelaire en aquesta traca final del llibre de Barbellion, de la mateixa manera que hi ha alguna cosa de Rimbaud en la seva prematura mort:

1917 12 d'octubre Us dec fer llàstima, oi? Estic sol, sense un penic, paralític, i tot just acabo de fer-ne vint-i-vuit. Però faig petar els dits davant la vostra cara i amb la mateixa arrogància jo us tinc llàstima a vosaltres. Em fa llàstima la vostra llefiscosa bona fortuna i l'estantissa serenitat de la vostra ment. M'estimo més el meu turment. M'estic morint, però vosaltres ja sou un cadàver. No heu viscut mai. El vostre cos no ha estat mai fuetejat pel desesperançat desig de viure, d'estimar, de conèixer, d'actuar, de triomfar. No us envejo gens la vostra absorció en els petits quefers d'una existència mediocre.  Us penseu que canviaria la comunió amb el meu propi cor per les bombolles juganeres de la vostra banal conversa? O la meva curiositat pels vostres interessos superficials? O la meva desesperació per la vostra confortable Esperança? O la meva actual vida innoble per la vostra, tan neta i polida com una moneda de tres penics? Doncs no. Em tapo amb el meu capot i agraeixo solemnement a Déu que no sóc com els altres homes.

(*) Les traduccions de l'original anglès són meves. Actualment no hi ha cap traducció al català de l'obra de W.N.P. Barbellion. N'hi ha una al castellà, publicada a l'editorial Alba (2003). La meva edició (que vaig aconseguir via Amazon.com) és la de 1984, de The Hogarth Press. Si sabeu una mica d'anglès i us vaga de llegir-lo, podeu fer-ho en aquest weblog: The Complete Works of W.N.P. Barbellion

La utilitat de l'inútil

Llegint aquesta petita delícia del professor de la Universitat de Calàbria Nuccio Ordine. Simultaniejo l'original italià amb la traducció catalana de Jordi Bayod. Arriba un moment, però, que aturo la lectura i em poso a rumiar. Quanta gent, a part de mi, l'haurà llegit o l'estarà llegint en aquests instants? Provo d'imaginar-me'ls. No costa gaire: professors (com jo o com el mateix Ordine), escriptors, persones a qui el nom de Montaigne o el de Ionesco no els sonin a accidents geològics en llengües vagament properes. La idea del llibre és que en aquest món d'avui on sembla que només compti la rendibilitat, o com en diu ell "la dictadura del profit", els sabers inútils com la literatura, la filosofia o l'art són més necessaris que mai. Està entès. D'això ja se'n queixava amargament --com ens recorda el mateix autor-- Jean Jacques Rousseau al segle XVIII.

El llibre és una delícia, però el cert és que si només el llegim nosaltres, the happy few, professors, escriptors i altres éssers de similar pelatge, servirà de ben poc. Que, fet i fet, és el que precisament reivindica el seu autor. Potser és que cada cop som més a prop de la profecia de Joyce: la literatura, i les humanitats en general, aviat esdevindran un entreteniment tan minoritari i tan excèntric com ho són ara la filatèlia o la numismàtica.

Un poema de Thomas Krampf

GRACE Speak not about it. Describe neither the place nor the incident. Silence. Don't run the risk of poetry. Never forget it.

L'últim got de Philip Seymour Hoffman

Philip Seymour Hoffman no només era el millor actor de la seva generació. També era heroïnòman, i addicte a allò que els cursis anomenen altres substàncies. Ja en sabeu la història. Va ser trobat diumenge 2 de gener mort al seu apartament de N. York, amb la xeringa encara clavada al braç. Així era com solien morir els heroïnòmans del nostre país allà pels anys vuitanta, primers dels noranta. "Apareixien morts, amb la xeringa clavada al braç, en carrerons, descampats i portals", recorda José Mesegué, inspector cap de la Policia Nacional. Sembla que després d'unes dècades de declivi, torna el cavall a galopar amb força. La mort de Hoffman ha propiciat que ens assabentéssim que hi ha un repunt del consum d'heroïna als Estats Units. Això vol dir que ben aviat podrem afirmar que hi ha un repunt del consum d'heroïna a tot Europa. Per què? Vés a saber. L'explicació més freudiana la proporciona Francesc Abella, doctor en Psicologia i dedicat durant molts anys a l'atenció de toxicòmans: "Aquest tipus de drogues solen prendre's més en moments grisos de la vida, en societats on predomina la tristesa. En canvi, altres substàncies més estimulants, com la cocaïna, es consumeixen amb més alegria quan les coses, a escala laboral i personal, van més bé". Segons es dedueix d'aquest comentari, la crisi econòmica seria la gran culpable del repunt en el consum d'heroïna.

Ara bé, de P. S. Hoffman no es pot pas afirmar, em sembla, que fos cap víctima de la crisi econòmica. Aquí hi han de concórrer altres factors. Mesegué, més pragmàtic, n'apunta algun de molt convincent: "Molts càrtels de la cocaïna han començat a produir heroïna en països com Veneçuela o Colòmbia i han de col·locar aquestes substàncies al mercat. El resultat és que l'heroïna és molt més fàcil i barata de trobar al carrer".

Hoffman havia estat heroïnòman durant la seva joventut (com Aaron Sorkin, el creador de "The West Wing", que li dedica aquest magnífic homenatge a Time Magazine). Va aconseguir allunyar-se de la droga durant 22 anys. La recaiguda ha estat fatal. Escriu Sorkin, "no va morir d'una sobredosi d'heroïna --va morir d'heroïna". Home, jo no seria tan puntillós amb el llenguatge. Escampats pel terra del seu apartament, diu que la policia hi va trobar més de 50 sobres amb la canyella a dintre. Molts d'aquests sobres eren oberts. Hoffman no va morir, com morien tants drogoaddictes dels 80s, perquè la matèria estigués adulterada. Ell es podia permetre comprar-ne la millor, la més pura. De manera que no cal que ens enganyem: se li'n va anar la mà.

Arran de la mort de l'actor, han proliferat els comentaris típics del cas: "S'ho va buscar ell mateix", "a mi no em fa cap pena", etc. Els imbècils de sempre. Caldria viatjar a la ment d'un addicte per poder-los explicar la diferència entre un cercador de plaer i un addicte. Els imbècils solen confondre els segons amb els primers. Cal armar-se de paciència i explicar-los que l'autèntic addicte no és el que es fot una ratlla de coca en una discoteca per tal de mantenir l'eufòria tota la nit. Aquest és el cercador de plaer. L'autèntic addicte és un malalt. Un malalt igual que ho és un senyor diabètic, un nen asmàtic o una noia anorèxica. Russell Brand, estrella de la tele britànica i ex-heroïnòman ell mateix, ho explica admirablement en un article a The Guardian: "There is a predominant voice in the mind of an addict that supersedes all reason and that voice wants you dead. This voice is the unrelenting echo of an unfulfillable void". Estic totalment d'acord amb la segona frase de Brand; molt menys amb la primera.

Jo no crec pas que la veu interior de l'addicte a les drogues vulgui la seva mort. En absolut. El vol ben viu; per això el fa continuar consumint. El que la veu li diu al drogoaddicte és: "Si no consumeixes això en aquest mateix moment, no te'n sortiràs". No te'n sortiràs. En el cas d'un actor com P. S. Hoffman, això pot voler dir no estar a l'altura en un rodatge especialment estressant. En un cantant com Michael Jackson, que no sobreviurà a les 50 actuacions que acaba de signar per contracte. En un camioner de Torredembarra, que no podrà resistir conduint tota la nit fins a Montpeller. La veueta és, en efecte, el ressò incessant d'un buit interior molt gran. El buit és la malaltia. "Drugs and alcohol are not my problem," escriu Brand, "reality is my problem. Drugs and alcohol are my solution". El que fa un drogoaddicte quan pren la seva dosi és, en realitat, automedicar-se. El cardiòleg francès Olivier Ameisen ho va deixar molt clar al seu llibre "Le dernier verre" ("L'últim got"). Ameisen, alcohòlic durant més de 30 anys, teoritzà que en el fons de la seva addicció al whisky hi havia, en realitat, un trastorn ansiós-depressiu impossible de tractar amb altres mitjans. L'alcohol, per cert, com l'heroïna o qualsevol altre opiaci, és un depressor del sistema nerviós. És a dir, segons F. Abella, una d'aquestes substàncies que consumeixen les societats --o els individus-- en els quals predomina la tristesa. Pregunteu als russos.

                                                                    Olivier Ameisen

Després hi ha l'estructura genètica de cadascú, naturalment. No és fàcil esbrinar si el craving (l'impuls irrefrenable de consumir la droga) prové d'una deficiència congènita o bé és fruit dels canvis neuronals que es produeixen com a conseqüència del consum. En qualsevol cas, Ameisen va ser un precursor, perquè va aconseguir destriar el debat científic (sobre el consum de substàncies) del debat moral. Tip d'acudir a les reunions d'Alcohòlics Anònims, tip de fracassar un cop i un altre en el seguiment de les famoses Dotze Passes, fart i cuit de fer l'enze en les anomenades teràpies grupals, va concloure que el seu problema era una qüestió purament biològica i no de tipus conductual. I és per això que, ell que era científic, va ensopegar, de pura xamba, amb una solució bioquímica (el baclofè, un relaxant muscular agonista del receptor GABAb) i la va assajar amb ell mateix. Va tenir molta sort. Ara com ara, un consumidor d'heroïna pot recórrer, en tot cas, a la metadona. Però en el fons està substituint una addicció per una altra. Menys letal, sí. Però addicció al capdavall. El baclofè, en canvi, no és addictiu, en el sentit que no cal anar apujant les dosis per obtenir el mateix resultat. Arribes a la teva dosi-llindar i t'hi quedes per sempre. Segons Ameisen, un cop arribat a la dosi-llindar (la seva era de 270 mg), ja no tornes a sentir mai més la necessitat compulsiva de beure.

Actualment, a França hi ha més de 50.000 persones que segueixen aquest tractament. Es calcula que, en realitat, la xifra és molt més alta, tenint en compte que le baclo és sovint prescrit de forma "no autoritzada", és a dir, sense l'"Autorisation de mise sur le marché" (AMM). Per què de forma no autoritzada? Doncs perquè, fins ara, l'ús d'aquest medicament només està permès de manera oficial en cas de contractures musculars. Els metges francesos que el recepten a pacients alcohòlics ho fan jugant-s'hi la llicència. Però d'ençà de la publicació de "Le dernier verre" (2008), l'afer del baclofè ha aixecat una enorme polseguera al país veí. Hi ha estudis clínics en curs. I la taca s'estén ràpidament. A la Universitat d'Amsterdam, un magnat holandès ha signat un xec de 500.000 euros per fer-hi un estudi que serveixi de referència. A la Gran Bretanya, el fòrum My Way Out té un fil exclusivament reservat al baclofè, amb un llistat de metges que es mostren disposats a prescriure'l. Com per exemple el dr. Philip Thomas, un altre ex-alcohòlic també guarit per aquesta singular mol·lècula, que ha publicat un llibre d'instruccions sobre el seu ús i ha creat un lloc web, baclofen4alcoholism, que gestiona ell mateix.

Segons R. Brand, allò que en realitat va matar P. S. Hoffman van ser les nostres "extremely stupid laws" en relació a les drogues. "Som una cultura", afirma Brand, "que no sap com tractar els addictes. S'hagués pres una sobredosi l'actor si les drogues estiguessin regulades, controlades i administrades professionalment?" Bé, tot i no estar controlades i administrades professionalment, hi ha gent que és capaç de fer-ne un ús selectiu i no morir en l'intent, com l'escriptor W. S. Burroughs, que va consumir heroïna tota la vida i va arribar a viure 83 anys. També és interessant el que en diu Lucía Etxebarria a propòsit de la mort de Hoffman: "En mi juventud consumí muchas drogas, muchas. [...] Creo que lo he probado todo. Jamás me enganché a nada, excepto al alcohol. Y sin embargo, a mi alrededor caían como moscas. ¿Por qué yo no me enganchaba y otros sí? No se sabe".

I és que al voltant de les addiccions i el cervell humà, tot és misteri i confusió. Per què no ha tingut més difusió el baclofè, si tan eficaç és? Potser perquè, en tractar-se d'un medicament antic, cap laboratori no podria explotar-ne comercialment la patent? Potser perquè no és la panacea que ens va voler vendre Ameisen? I per què Russell Brand va quedar de seguida enganxat a l'heroïna i Lucía Etxebarria no? Per què Brand o Sorkin van poder escapar de la dinàmica letal de l'addicció i Philip Seymour Hoffman no? No se sabe.

En qualsevol cas, la demanda creixent d'una regulació legal de les substàncies addictives troba sempre l'oposició d'una opinió pública encara hostil a la idea. Som una cultura on a la majoria del ramat la fa feliç sentir-se superior a les ovelletes esgarriades. La condemna moral és sempre més fàcil que l'intent de comprensió. És la genètica, idiotes! Ameisen ho va descobrir, i encara és hora que en aquest país nostre li parlis a un metge (fins i tot a especialistes en addiccions) sobre el baclofè, i no et prenguin per boig. En realitat, és molt més còmode fer-te acudir a unes reunions on tothom té el mateix problema (però ningú la solució), i dir-te que per molt temps que passi sempre seràs un addicte. Malauradament, morts com la de Hoffman els donen la raó. On és, doncs, la veritat? No se sabe.

Però, ¿i si un altre Ameisen trobés el baclofè de l'heroïna, o de la coca? En la meva opinió, encara haurien de passar molts anys abans no fos acceptat, primer entre el gremi dels metges, i després socialment. Costaria molt desinfectar el tema de l'addicció de tota la crosta moral que se li ha encastat al damunt. "No pot ser tan fàcil", dirien els experts, probablement, a desgrat de l'evidència. I continuarien tan feliços amb les seves croades a favor de l'abstinència total i amb les seves --absolutament inútils-- teràpies grupals.