Salvatge

No ho puc evitar. M'encanten aquestes odissees tan típicament nord-americanes, tan salvatgement individualistes, en què el protagonista s'ha d'enfrontar tot sol a la immensitat de la natura fins que, de tan lluitar-hi, s'hi acaba fonent. Aquesta tradició que comença amb els pioners que se n'anaven a cercar or al Far West, que es doctora en filosofia amb el Walden de H.D. Thoreau, que es transmuta literàriament en les novel·les de Jack London o els relats curts de Hemingway i que acaba plasmant-se a les grans pantalles amb el Jeremiah Johnson interpretat per Robert Redford (1972) o, més actualment, amb pel·lícules com la que comentaré avui.

L'última obra de Jean-Marc Vallée ("C.R.A.Z.Y.", "Dallas Buyers Club") es diu precisament "Wild" (Alma Salvaje). Conta la història verídica de Cheryl Strayed, que el 2012, amb 43 anys, va relatar en un llibre la seva experiència de quan en tenia 26 i va recórrer a peu el Pacific Crest Trail, un sender de 2000 km des de Mèxic fins al Canadà, sense ser una experta en això que ara alguns esnobs anomenen trekking. L'actriu Reese Witherspoon encarna (i produeix) amb convicció la peripècia d'aquesta dona i ens transmet el seu camí d'expiació, emprès després que la seva vida, divorciada, amb la mare morta i addicta a l'heroïna, hagués arribat a un cul de sac. És Witherspoon, de fet, qui aconsegueix que el film s'enlairi per damunt de la típica història de superació i desprengui un aire de veracitat narrativa que els progressius flashbacks van acostant al bocabadat espectador. Això sumat als magnificents i desoladors paisatges de l'oest americà fan de "Wild" una obra en la mateixa línia i a l'alçada de les recents "Grizzly Man" (Werner Herzog, 2005), "Into the Wild" (Sean Penn, 2007) o "127 Hours" (Danny Boyle, 2010).

Però la pel·lícula de Vallée es veu enriquida amb altres aportacions valuoses, com la del novel·lista Nick Hornby, que en va fer l'adaptació del llibre, o la de l'actriu Laura Dern, que personifica la mare de la protagonista, Bobbi, el record de la qual és l'única cosa que sembla proporcionar-li forces per continuar caminant tot i que les ungles dels peus li salten literalment dins unes botes massa petites.

"Quan vaig escriure les pàgines següents, o més aviat la major part d'elles, vivia tot sol, en el bosc, a molts quilòmetres de qualsevol poble, en una casa que em vaig construir jo mateix, a la riba del llac Walden, a Concord, Massachussetts, i em guanyava la vida tan sols amb la feina de les meves mans. Hi vaig viure dos anys i dos mesos. Ara torno a ser un habitant del món civilitzat".
                                                                                                (Henry David Thoreau, "Walden",1854)

M'imagino el llibre de Cheryl Strayed començant d'una forma molt similar. És com si a Nord-Amèrica hi hagués un fil de continuïtat --una senda-- entre el filòsof rebel que marxa a viure entre els arbres i els rierols i les bestioles salvatges i aquesta Strayed (en anglès, extraviada) que decideix expiar les seves culpes amb una motxilla que simbolitza el pes que porta damunt la seva ànima.

De noi, jo també tenia tirada a vagarejar per boscos i muntanyes, encara que, enlloc de Yosemite, em conformés a pujar a un tren regional i baixar a qualsevol llogarret del Montseny. Més tard, de forma tan misteriosa com va aparèixer, la crida de la natura es va dissipar. Altres afectes, altres viaranys no tan saludables van substituir aquell delit juvenil per les caminades silvestres. Tanmateix, sempre em va quedar aquella fascinació pels grans paisatges desolats, una fascinació que vaig sublimar amb els llibres, les pel·lícules i els viatges a regions remotes.

De manera que, si algun cop heu sentit el mateix que jo, o simplement sou aficionats al gran cinema naturalista americà, no puc sinó recomanar-vos aquesta magnífica obra de Witherspoon i Vallée. Perquè, per a tots aquells que un dia vàrem somiar a marxar a alguna banda, ben lluny, into the wild (tot i que encabat mai tinguéssim els pebrots de dur-ho a terme), "Alma salvaje" és més que una pel·lícula: és una invitació.

Leviatan és una fera nocturna

     

Les últimes setmanes he tingut ocasió de veure al cinema dues pel·lícules formidables: "Leviathan", d'Andrey Zvyagintsev, i "Nightcrawler" de Dan Gilroy. Són dos films absolutaments distints, en factura i en missatge, però després de rumiar-hi una mica he arribat a la conclusió que en realitat són el mateix film.

"Leviathan" explica la història de Kolya, un home de mitjana edat que viu de reparar cotxes en una gèlida població del mar de Barents amb la seva dona Lilya i el seu fill d'un anterior matrimoni. La família viu en una bonica vivenda amb vistes a la badia que ara l'alcalde i cabdill local (esplèndida interpretació de Roman Madyanov) pretén expropiar per construir-s'hi una mansió. La resistència ferrenya de Kolya provocarà una espiral de xantatges, corrupció i violència que acaba mostrant-nos les interioritats de la Rússia contemporània amb una cruesa mai no vista. El títol fa referència a l'obra de Thomas Hobbes (1588-1679) "Leviathan", on el filòsof anglès escriu que la condició natural de l'ésser humà és la guerra perpètua i la manca de moral. "Leviathan" segons Hobbes és l'estat modern, un artefacte coercitiu i poderós creat amb l'objectiu d'inspirar temor i fer-se obeir cegament. El lligam amb la Rússia de Putin és diàfan: el despatx del cacic està presidit per un retrat del president rus. Sota els seus auspicis implacables, la peripècia de Kolya és tan terrible i tan sense esperança que sembla una actualització de la història bíblica de Job ("perquè el temor que m'espantava m'ha arribat / i m'ha succeït tot el que jo temia") tota ella banyada en vodka.

"Nightcrawler", produïda i protagonitzada per Jake Gyllenhaal, mostra la deriva d'un jove aturat, Lou Bloom, que després de presenciar un accident automobilístic i l'actuació dels nightcrawlers (homes que armats amb càmeres condueixen a tota velocitat per Los Angeles interceptant emissores de la policia, a la recerca d'imatges impactants), decideix convertir-se en un d'ells al preu que sigui. L'actuació de Gyllenhaal és extraordinària: els seus ulls desorbitats que semblen no parpellejar mai, la seva fredor de psicòpata i la seva tenacitat a fer-se un lloc en el submón de les televisions locals de la ciutat, el converteixen en una mena de doble del Travis Brickle de "Taxi Driver" (1976). "Nightcrawler" també presenta elements en comú amb "Drive" (2011): la nit obsessionant de la gran ciutat, les curses endimoniades en automòbil, el personatge solitari i desemparat. Però allò que en "Drive" era pur Western (Ryan Gosling enfrontant-se tot sol a la màfia local), en "Nightcrawler" és neurosi, obsessió i malaltia. Una malaltia social, ja que el personatge de Bloom no abandona mai el peculiar argot dels self-made men nord-americans, la lògica competitiva del Yes You Can, la manca d'escrúpols i d'humanitat dels emprenedors a qualsevol preu.

I és per això que totes dues pel·lícules, tan diferents, fetes cadascuna a banda i banda del Teló d'Acer, em semblen apuntar a la mateixa fallida moral: la cosificació de les persones, la reducció de l'individu a una mera baula d'un engranatge més poderós, la corrupció com a estat natural de l'ésser humà vivint en societat, la utilització d'eines molt potents (l'estat, la violència, els mitjans de comunicació) per sotmetre les persones a la submissió cega --en un cas-- i a la imbecil·litat deshumanitzada--en l'altre. No us les perdeu.

Un poema de Mark Strand

MAN AND CAMEL On the eve of my fortieth birthday I sat on the porch having a smoke when out of the blue a man and a camel happened by. Neither uttered a sound at first, but as they drifted up the street and out of town the two of them began to sing. Yet what they sang is still a mystery to me— the words were indistinct and the tune too ornamental to recall. Into the desert they went and as they went their voices rose as one above the sifting sound of windblown sand. The wonder of their singing, its elusive blend of man and camel, seemed an ideal image for all uncommon couples. Was this the night that I had waited for so long? I wanted to believe it was, but just as they were vanishing, the man and camel ceased to sing, and galloped back to town. They stood before my porch, staring up at me with beady eyes, and said: "You ruined it. You ruined it forever."

HOME I CAMELL

El dia abans del meu quarantè aniversari

seia al meu porxo tot fumant un cigarret

quan de cop i volta un home i un camell

van passar-hi a la vora. Al principi

els dos caminaven en silenci, però

quan van ser al cap del carrer i sortiren

de la ciutat, tots dos van començar a cantar. 

Ara, el que cantaven és encara un misteri

per mi --els mots sonaven tots iguals, i la tonada

era massa banal per recordar-la. Van seguir

fins al desert, i a mesura que s'hi endinsaven

les seves veus es van fer més agudes, com el xiulet

que fa la sorra quan és enduta pel vent. 

La meravella del seu cant, la seva

barreja indestriable d'home i camell, semblaven

una representació ideal de totes les parelles estranyes.

Seria aquesta la nit que tant de temps havia esperat? 

Així ho volia creure, però tot just 

els havia perdut de vista que l'home i el camell

van deixar de cantar, i al galop

tornaren a ciutat. Es van plantar

davant del meu porxo, mirant-me amb ulls 

envidriats, i em van dir:

"Ho has espatllat. Ho has espatllat per sempre". 

La nostra vida ansiosa

"Fear and I were born twins together" 
Thomas Hobbes (1588-1679)

Scott Stossel (Estats Units, 1969) ha escrit el llibre que jo sempre havia volgut escriure. Si alguna vegada, benvolgut lector, t'has despertat de sobte a les 3 de la matinada, suant, tremolós, amb un estrany formigueig a les mans i amb el cor bategant a mil per hora sense saber què diantre t'està passant, aleshores formes part del nostre club. El club d'Stossel, de fet, és encara més ampli que el meu; aquesta és la seva llista de convidats:

-Fòbia social
-Agorafòbia
-Emetofòbia (por de vomitar)
-Acrofòbia (por de les altures)
-Astenofòbia (por de desmaiar-se)
-Bacilofòbia (por dels gèrmens i microbis)
-Urofòbia (por de l'orina o d'orinar)
-Aerofòbia (por de volar)
-Turofòbia (por del formatge -sí, ho heu llegit bé!)

Fa patxoca, oi? I tanmateix cap d'aquestes pors no ha invalidat la carrera professional d'Scott Stossel, que és editor en cap de The Atlantic Magazine, columnista del New Yorker i comentarista de la BBC i la CNN. D'entrada sorprèn que, en un país tan purità i calvinista com els USA, algú amb càrrecs de responsabilitat gosi sortir de l'armari amb la determinació i la prolixitat amb què ho ha fet Stossel. Perquè aquesta obra de 341 pàgines no és pas un tractat sobre l'ansietat, com n'hi ha tants, ni encara menys un llibre d'autoajuda. Tècnicament és una memoir, això és, un relat autobiogràfic. Comença amb l'hilarant episodi del dia de la seva boda --quan ja és dalt de l'altar, esperant la núvia--i es veu aclaparat per la por de vomitar i desmaiar-se en públic (o a la inversa), i els seus membres es posen a tremolar. A partir d'aquí els capítols se succeeixen i el lector no sap si esclafir a riure o a plorar: Stossel és un cas clínic però posseeix una vena còmica innegable, que recorda una mica la de dos jueus universals i altament neuròtics com Franz Kafka o Woody Allen. El nostre autor ressegueix la seva trajectòria ansiosa d'ençà dels 10 anys, l'edat que tenia quan li van fer la primera diagnosi, fins als nostres dies, en què, per poder impartir una conferència sobre el seu llibre, ha de proveir-se de dos o tres Trankimazins i empassar-se'ls gola avall amb un got d'Scotch.

L'obra d'Stossel, però, no és només una relació autobiogràfica més o menys extravagant. Constitueix també un estudi molt seriós de la malaltia, el més complet que jo hagi llegit mai (i creieu-me, els he llegit gairebé tots). No deixa res per verd: hi desfilen des d'Hipòcrates, Aristòtil i Plató fins als més moderns neurocientífics (Damásio, Ledoux), passant per clàssics del gènere ansiós com Hobbes, Kierkegaard o Freud. A l'autor li plauria que el consideréssim un modernitzador de la magna obra de Robert Burton, "The Anatomy of Melancholy" (1676), de qui Stossel es confessa deutor.

Recomanar un llibre com aquest resulta pertinent si tenim en compte que, com ell mateix indica, un de cada quatre adults pateix o patirà un trastorn d'ansietat al llarg de la seva vida. A mi, sense anar més lluny, "My Age of Anxiety" m'ha ajudat a acceptar conviure amb aquest molestíssim dimoni interior que m'afligeix, com al seu autor, des de la més tendra infància. Isabel Gómez Melenchón, que en féu la ressenya al suplement cultural de La Vanguardia, confessava que ella també pateix d'aerofòbia i és "capaç de posar-se a plorar en braços d'un veí de seient desconegut a la més mínima turbulència". La confidència de Gómez Melenchón ens mostra que el trastorn està molt més estès del que podria semblar. Jo no podia donar crèdit al que sentia quan la meva psicòloga, una dona jove i eficientíssima en la seva feina, que semblava saber totes les respostes, em va confiar un dia que patia d'aracnofòbia i que amb totes les tècniques que m'havia ensenyat, no seria capaç de romandre ni un minut en una habitació en companyia d'un aràcnid.

"Posar-se a viure és desenvolupar símptomes i síndromes", escriu Susana Quadrado en una columna de Tendències titulada "Ansietat". Alguns, malauradament, per tal de superar-los hem de recórrer sovint a la farmaciola, en una mena de fast food emocional que ens manté més o menys funcionals en el dia a dia familiar i laboral. No podem deixar de trobar fascinant com la majoria dels nostres parents, amics i companys de feina surfegen per les adversitats de la vida amb un aire de naturalitat que mai no sabem ben bé si és genuí o impostat. Vivim emboscats, mirant al cel amb aprensió i preguntant-nos quan caurà la propera falconada, parapetats rera una màscara d'aparent normalitat. Per això és important que persones rellevants com Scott Stossel hagin decidit no tenir pèls a la llengua i hagin donat a conèixer els seus ridículs i terribles combats amb ells mateixos o amb una part d'ells mateixos sense importar-los la repercussió que pugui tenir el fet d'esbombar el seu secret. Un secret que no hauria de comportar cap vergonya: anticipar el patiment causat per un fet percebut com una amenaça, encara que aquesta amenaça no sigui real, és allò que ens diferencia dels animals. L'ansietat és la malaltia humana per excel·lència.

Posats a recomanar. Avui dia, l'únic autor que pot competir amb Stossel a l'hora d'exposar-se a tomba oberta és el noruec Karl Ove Knausgârd, que amb la seva formidable sèrie de sis llibres titulada "La meva lluita" s'ha obert en canal per mostrar al públic les seves interioritats. L'objectiu és diferent: Knausgârd no té interès a divulgar res, sinó a construir un personatge literari. Però la publicació del segon d'aquests llibres, "Un home enamorat", va provocar en la seva dona un agudíssim atac d'ansietat. I és que ja ningú pot considerar-se a recer de la malaltia més prototípica de la modernitat. El llibre "My Age of Anxiety" ha estat traduït i publicat en castellà per l'editorial Seix Barral amb el títol d'"Ansiedad".

Tànger

Hem estat uns dies a Tànger. De sempre --o més aviat d'ençà que vaig saber que la Casablanca de Bogart era en realitat Tànger-- havia tingut ganes de visitar-la, tot i que amics de confiança m'havien previngut de la seva lletjor. Doncs bé, ni és pas tan lletja ni tampoc té res a veure amb la ciutat que van plasmar als seus llibres els Bowles, Burroughs, Genet, etc. Com altres ciutats amb fama llegendària de maleïdes (ara penso en Medellín), Tànger, la ciutat blanca de l'Estret, s'està reinventant. Quan Paul Bowles hi va arribar als anys trenta, va escriure: "No hi havia escullera ni moll. El transbordador de Gibraltar ancorava al port i els passatgers arribaven a terra en una llanxa pneumàtica, a rems". Ara, al port tradicional i els seus grans ferris del segle XX se li han afegit el Tànger Med, amb la seva zona franca, i l'Aeroport Internacional Ibn Batuta. Al seu port esportiu s'hi poden amarrar fins a 1.600 iots. Aviat serà possible arribar en un creuer de luxe i accedir a la medina gràcies a un telefèric.

Afirma Jorge Carrión que el gran símbol cultural d'aquest nou projecte de ciutat és la Cinématèque, ubicada a la gran Plaça del 9 d'Abril. Home, no ho sé. Quan el meu germà i jo hi vam fer cap, just a la sortida del Grand Socco, hi projectaven "Malèfica", la infecta pel·lícula nord-americana protagonitzada per Angelina Jolie. També és cert que al cartell hi havia altres films més o menys autòctons i internacionals, de títols laurencearabescos com "Zineb, la Rose d'Aghmat" o "Rock the Casbah". L'establiment està dirigit per Malika Chaghal, que abans havia treballat en un cinema d'art i assaig a París, i col·labora amb el nostre CCCB. Aquesta dimensió cosmopolita no impedeix, però, al Govern marroquí d'aplicar-hi mahometanament la censura amb les escenes de sexe explícit o amb les que li dóna la reial gana.

Segons Carrión, l'equivalent del Rick's Cafè de Casablanca a l'actual Tànger és el Morocco Club de la Kasbah. Casualment, el nostre hotelet (sensacional La Tangerina!) es trobava a dues passes de l'esmentat club. A partir de les deu de la nit hi feien jazz en directe, o una forma del jazz en directe que és la chanson française barrejada amb estàndards internacionals. En tornar de sopar, habitualment no gaire lluny, ens agradava d'enfilar les escales del Morocco i demanar-nos un parell de Glenfiddich mentre ens deixàvem gronxar per les melodies de Michel Polnareff o Ray Charles, interpretades per una parella, Marianne (vocal) i Philippe (vocal & piano), que anava incrementant el grau d'entusiasme a mesura que augmentaven els graus etílics de la clientela. El Morocco és un club selecte (la segona nit va anar d'un pèl que no ens hi deixen entrar) i és un club amb un marcat accent gay-friendly. Em temo que si algun dia els jovenets de l'ISIS comandats per Al-Baghdadi estenen els seus tentacles al Magreb (Al·là no ho permeti), els primers caps que rodaran seran els dels nostres estimats amics del Morocco Club.

Els turistes culturals anem a la recerca del Tànger de Paul Bowles i de William Burroughs, però, com ens recorda Carrión, Bowles només fou el traductor de la ciutat blanca; si voleu conèixer l'original heu de recórrer a Mohamed Chukri. A "Paul Bowles, el reclús de Tànger", Chukri discuteix la centralitat de l'americà en un escenari que ell (Chukri) considerava producte de la colonització: "Molts són els occidentals i els americans que opinen que, sense Paul Bowles, Tànger no seria el mateix. Però, de quin Tànger parlen? Sense cap mena de dubte, d'aquell Tànger que Bowles i els seus amics van estimar: l'elegant i distingit, el de la vida fàcil". Chukri és un maleït per partida doble: d'una banda, perquè va participar del clima transgressor que respirava la generació beat: de l'altra, perquè com a escriptor marroquí va ser censurat i relegat pel seu desvergonyiment. Avui, la seva tomba jeu oblidada de tothom al cementiri de Marshan.

En definitiva, que Tànger ja no és la metròpoli culta, canalla i cosmopolita (ni tampoc el centre d'espionatge, de contraban i d'evasió de capital) que un dia va ser. L'any 1960, quan l'exèrcit hi va entrar per incorporar-la al Marroc, la població d'origen estranger representava la meitat del total; actualment amb prou feines arriba a l'1%. Els bohemis, milionaris, escriptors i rodamons van abandonar-la fa temps, i avui Tànger és simplement la gran ciutat marroquina del nord del país, una ciutat que a poc a poc va consolidant la seva identitat en àrab i en francès, mirant a Espanya però a distància, cada cop més allunyada del seu passat contracultural i dels mites occidentals que van portar dos passavolants com el meu germà i jo a vagarejar uns quants dies d'agost pels seus carrers laberíntics.

Oh la maduresa!

Quan arribarà? Amb 46 anys fets i repicats, ja no sé si esperar-la gaire més estona. Semblo condemnat a acabar sent un jovenàs ficat o encabit dins un cos de vell. D'altra banda, cada cop que m'he topat amb una persona que s'autoconsiderava madura, vull dir madura en un sentit moral, sempre he tingut la impressió d'estar davant d'un perfecte imbècil. Potser és per això que m'agrada tant la primera frase de la novel·la "Plateforme", de Michel Houellebecq:

"Mon père est mort il y a un an. Je ne crois pas à cette théorie selon laquelle on devient réellement adulte à la mort de ses parents; on ne devient jamais réellement adulte".

I potser és per això que em va agradar tant, també, aquest fragment de diàleg extret d'un personatge de l'obra "Shell", de Sarah Kane, que fa poc s'ha representat al Festival Grec:

"Que sàpigues que anomenem mostres de maduresa a allò que són simplement renúncies, i que ja no passen coses importants. Totes les coses importants van passar fa segles".

Livro do desassossego

“Tenho por mais minhas, com maior parentesco e intimidade, certas figuras que estâo escritas em livros, certas imagens que conheci de estampas, do que muitas pessoas, a que chamam reais, que sâo dessa inutilidade metafísica chamada carne e osso. E “carne e osso”, de facto, as descreve bem: parecem coisas cortadas postas no exterior marmóreo de um talho, mortes sangrando como vidas, pernas de costeletas do Destino”.

                                                                                     Bernardo Soares (F. Pessoa), 1888-1935