La utilitat de l'inútil

Llegint aquesta petita delícia del professor de la Universitat de Calàbria Nuccio Ordine. Simultaniejo l'original italià amb la traducció catalana de Jordi Bayod. Arriba un moment, però, que aturo la lectura i em poso a rumiar. Quanta gent, a part de mi, l'haurà llegit o l'estarà llegint en aquests instants? Provo d'imaginar-me'ls. No costa gaire: professors (com jo o com el mateix Ordine), escriptors, persones a qui el nom de Montaigne o el de Ionesco no els sonin a accidents geològics en llengües vagament properes. La idea del llibre és que en aquest món d'avui on sembla que només compti la rendibilitat, o com en diu ell "la dictadura del profit", els sabers inútils com la literatura, la filosofia o l'art són més necessaris que mai. Està entès. D'això ja se'n queixava amargament --com ens recorda el mateix autor-- Jean Jacques Rousseau al segle XVIII.

El llibre és una delícia, però el cert és que si només el llegim nosaltres, the happy few, professors, escriptors i altres éssers de similar pelatge, servirà de ben poc. Que, fet i fet, és el que precisament reivindica el seu autor. Potser és que cada cop som més a prop de la profecia de Joyce: la literatura, i les humanitats en general, aviat esdevindran un entreteniment tan minoritari i tan excèntric com ho són ara la filatèlia o la numismàtica.

Un poema de Thomas Krampf

GRACE Speak not about it. Describe neither the place nor the incident. Silence. Don't run the risk of poetry. Never forget it.

L'últim got de Philip Seymour Hoffman

Philip Seymour Hoffman no només era el millor actor de la seva generació. També era heroïnòman, i addicte a allò que els cursis anomenen altres substàncies. Ja en sabeu la història. Va ser trobat diumenge 2 de gener mort al seu apartament de N. York, amb la xeringa encara clavada al braç. Així era com solien morir els heroïnòmans del nostre país allà pels anys vuitanta, primers dels noranta. "Apareixien morts, amb la xeringa clavada al braç, en carrerons, descampats i portals", recorda José Mesegué, inspector cap de la Policia Nacional. Sembla que després d'unes dècades de declivi, torna el cavall a galopar amb força. La mort de Hoffman ha propiciat que ens assabentéssim que hi ha un repunt del consum d'heroïna als Estats Units. Això vol dir que ben aviat podrem afirmar que hi ha un repunt del consum d'heroïna a tot Europa. Per què? Vés a saber. L'explicació més freudiana la proporciona Francesc Abella, doctor en Psicologia i dedicat durant molts anys a l'atenció de toxicòmans: "Aquest tipus de drogues solen prendre's més en moments grisos de la vida, en societats on predomina la tristesa. En canvi, altres substàncies més estimulants, com la cocaïna, es consumeixen amb més alegria quan les coses, a escala laboral i personal, van més bé". Segons es dedueix d'aquest comentari, la crisi econòmica seria la gran culpable del repunt en el consum d'heroïna.

Ara bé, de P. S. Hoffman no es pot pas afirmar, em sembla, que fos cap víctima de la crisi econòmica. Aquí hi han de concórrer altres factors. Mesegué, més pragmàtic, n'apunta algun de molt convincent: "Molts càrtels de la cocaïna han començat a produir heroïna en països com Veneçuela o Colòmbia i han de col·locar aquestes substàncies al mercat. El resultat és que l'heroïna és molt més fàcil i barata de trobar al carrer".

Hoffman havia estat heroïnòman durant la seva joventut (com Aaron Sorkin, el creador de "The West Wing", que li dedica aquest magnífic homenatge a Time Magazine). Va aconseguir allunyar-se de la droga durant 22 anys. La recaiguda ha estat fatal. Escriu Sorkin, "no va morir d'una sobredosi d'heroïna --va morir d'heroïna". Home, jo no seria tan puntillós amb el llenguatge. Escampats pel terra del seu apartament, diu que la policia hi va trobar més de 50 sobres amb la canyella a dintre. Molts d'aquests sobres eren oberts. Hoffman no va morir, com morien tants drogoaddictes dels 80s, perquè la matèria estigués adulterada. Ell es podia permetre comprar-ne la millor, la més pura. De manera que no cal que ens enganyem: se li'n va anar la mà.

Arran de la mort de l'actor, han proliferat els comentaris típics del cas: "S'ho va buscar ell mateix", "a mi no em fa cap pena", etc. Els imbècils de sempre. Caldria viatjar a la ment d'un addicte per poder-los explicar la diferència entre un cercador de plaer i un addicte. Els imbècils solen confondre els segons amb els primers. Cal armar-se de paciència i explicar-los que l'autèntic addicte no és el que es fot una ratlla de coca en una discoteca per tal de mantenir l'eufòria tota la nit. Aquest és el cercador de plaer. L'autèntic addicte és un malalt. Un malalt igual que ho és un senyor diabètic, un nen asmàtic o una noia anorèxica. Russell Brand, estrella de la tele britànica i ex-heroïnòman ell mateix, ho explica admirablement en un article a The Guardian: "There is a predominant voice in the mind of an addict that supersedes all reason and that voice wants you dead. This voice is the unrelenting echo of an unfulfillable void". Estic totalment d'acord amb la segona frase de Brand; molt menys amb la primera.

Jo no crec pas que la veu interior de l'addicte a les drogues vulgui la seva mort. En absolut. El vol ben viu; per això el fa continuar consumint. El que la veu li diu al drogoaddicte és: "Si no consumeixes això en aquest mateix moment, no te'n sortiràs". No te'n sortiràs. En el cas d'un actor com P. S. Hoffman, això pot voler dir no estar a l'altura en un rodatge especialment estressant. En un cantant com Michael Jackson, que no sobreviurà a les 50 actuacions que acaba de signar per contracte. En un camioner de Torredembarra, que no podrà resistir conduint tota la nit fins a Montpeller. La veueta és, en efecte, el ressò incessant d'un buit interior molt gran. El buit és la malaltia. "Drugs and alcohol are not my problem," escriu Brand, "reality is my problem. Drugs and alcohol are my solution". El que fa un drogoaddicte quan pren la seva dosi és, en realitat, automedicar-se. El cardiòleg francès Olivier Ameisen ho va deixar molt clar al seu llibre "Le dernier verre" ("L'últim got"). Ameisen, alcohòlic durant més de 30 anys, teoritzà que en el fons de la seva addicció al whisky hi havia, en realitat, un trastorn ansiós-depressiu impossible de tractar amb altres mitjans. L'alcohol, per cert, com l'heroïna o qualsevol altre opiaci, és un depressor del sistema nerviós. És a dir, segons F. Abella, una d'aquestes substàncies que consumeixen les societats --o els individus-- en els quals predomina la tristesa. Pregunteu als russos.

                                                                    Olivier Ameisen

Després hi ha l'estructura genètica de cadascú, naturalment. No és fàcil esbrinar si el craving (l'impuls irrefrenable de consumir la droga) prové d'una deficiència congènita o bé és fruit dels canvis neuronals que es produeixen com a conseqüència del consum. En qualsevol cas, Ameisen va ser un precursor, perquè va aconseguir destriar el debat científic (sobre el consum de substàncies) del debat moral. Tip d'acudir a les reunions d'Alcohòlics Anònims, tip de fracassar un cop i un altre en el seguiment de les famoses Dotze Passes, fart i cuit de fer l'enze en les anomenades teràpies grupals, va concloure que el seu problema era una qüestió purament biològica i no de tipus conductual. I és per això que, ell que era científic, va ensopegar, de pura xamba, amb una solució bioquímica (el baclofè, un relaxant muscular agonista del receptor GABAb) i la va assajar amb ell mateix. Va tenir molta sort. Ara com ara, un consumidor d'heroïna pot recórrer, en tot cas, a la metadona. Però en el fons està substituint una addicció per una altra. Menys letal, sí. Però addicció al capdavall. El baclofè, en canvi, no és addictiu, en el sentit que no cal anar apujant les dosis per obtenir el mateix resultat. Arribes a la teva dosi-llindar i t'hi quedes per sempre. Segons Ameisen, un cop arribat a la dosi-llindar (la seva era de 270 mg), ja no tornes a sentir mai més la necessitat compulsiva de beure.

Actualment, a França hi ha més de 50.000 persones que segueixen aquest tractament. Es calcula que, en realitat, la xifra és molt més alta, tenint en compte que le baclo és sovint prescrit de forma "no autoritzada", és a dir, sense l'"Autorisation de mise sur le marché" (AMM). Per què de forma no autoritzada? Doncs perquè, fins ara, l'ús d'aquest medicament només està permès de manera oficial en cas de contractures musculars. Els metges francesos que el recepten a pacients alcohòlics ho fan jugant-s'hi la llicència. Però d'ençà de la publicació de "Le dernier verre" (2008), l'afer del baclofè ha aixecat una enorme polseguera al país veí. Hi ha estudis clínics en curs. I la taca s'estén ràpidament. A la Universitat d'Amsterdam, un magnat holandès ha signat un xec de 500.000 euros per fer-hi un estudi que serveixi de referència. A la Gran Bretanya, el fòrum My Way Out té un fil exclusivament reservat al baclofè, amb un llistat de metges que es mostren disposats a prescriure'l. Com per exemple el dr. Philip Thomas, un altre ex-alcohòlic també guarit per aquesta singular mol·lècula, que ha publicat un llibre d'instruccions sobre el seu ús i ha creat un lloc web, baclofen4alcoholism, que gestiona ell mateix.

Segons R. Brand, allò que en realitat va matar P. S. Hoffman van ser les nostres "extremely stupid laws" en relació a les drogues. "Som una cultura", afirma Brand, "que no sap com tractar els addictes. S'hagués pres una sobredosi l'actor si les drogues estiguessin regulades, controlades i administrades professionalment?" Bé, tot i no estar controlades i administrades professionalment, hi ha gent que és capaç de fer-ne un ús selectiu i no morir en l'intent, com l'escriptor W. S. Burroughs, que va consumir heroïna tota la vida i va arribar a viure 83 anys. També és interessant el que en diu Lucía Etxebarria a propòsit de la mort de Hoffman: "En mi juventud consumí muchas drogas, muchas. [...] Creo que lo he probado todo. Jamás me enganché a nada, excepto al alcohol. Y sin embargo, a mi alrededor caían como moscas. ¿Por qué yo no me enganchaba y otros sí? No se sabe".

I és que al voltant de les addiccions i el cervell humà, tot és misteri i confusió. Per què no ha tingut més difusió el baclofè, si tan eficaç és? Potser perquè, en tractar-se d'un medicament antic, cap laboratori no podria explotar-ne comercialment la patent? Potser perquè no és la panacea que ens va voler vendre Ameisen? I per què Russell Brand va quedar de seguida enganxat a l'heroïna i Lucía Etxebarria no? Per què Brand o Sorkin van poder escapar de la dinàmica letal de l'addicció i Philip Seymour Hoffman no? No se sabe.

En qualsevol cas, la demanda creixent d'una regulació legal de les substàncies addictives troba sempre l'oposició d'una opinió pública encara hostil a la idea. Som una cultura on a la majoria del ramat la fa feliç sentir-se superior a les ovelletes esgarriades. La condemna moral és sempre més fàcil que l'intent de comprensió. És la genètica, idiotes! Ameisen ho va descobrir, i encara és hora que en aquest país nostre li parlis a un metge (fins i tot a especialistes en addiccions) sobre el baclofè, i no et prenguin per boig. En realitat, és molt més còmode fer-te acudir a unes reunions on tothom té el mateix problema (però ningú la solució), i dir-te que per molt temps que passi sempre seràs un addicte. Malauradament, morts com la de Hoffman els donen la raó. On és, doncs, la veritat? No se sabe.

Però, ¿i si un altre Ameisen trobés el baclofè de l'heroïna, o de la coca? En la meva opinió, encara haurien de passar molts anys abans no fos acceptat, primer entre el gremi dels metges, i després socialment. Costaria molt desinfectar el tema de l'addicció de tota la crosta moral que se li ha encastat al damunt. "No pot ser tan fàcil", dirien els experts, probablement, a desgrat de l'evidència. I continuarien tan feliços amb les seves croades a favor de l'abstinència total i amb les seves --absolutament inútils-- teràpies grupals.

Entrevista a Gimferrer

No és el meu poeta de capçalera, però sempre té coses interessants a dir. Dissabte sortia a La Vanguardia una entrevista a Pere Gimferrer, que acaba de publicar un llibre de poemes en català després de dotze anys. Vet aquí alguns dels fragments que m'han interessat:

1. El títol. El llibre de Gimferrer es diu "El castell de la puresa". Diu que va agafar-lo d'un text de Mallarmé, Igitur, que fa: "Le Néant parti, reste le château de la pureté". Gimferrer el tradueix com "Un cop la mort se n'ha anat, queda el castell de la puresa". La frase (com no podia ser altrament en Mallarmé) és enigmàtica, però jo em demano: per què la mort? La mort és un dels possibles significats de "le Néant" (literalment, el No-res). No obstant, si Mallarmé s'hagués volgut referir a la mort, no hagués escrit directament La Mort?

2. Sobre el procés sobiranista, Gimferrer, membre de la RAE, no es mulla gaire, però afirma el següent: "Catalunya ja va ser independent d'Espanya, no de França, durant 18 anys al segle XVII". Suposo que es refereix al període que va encetar-se el gener de 1641 quan els Braços Generals presidits per Pau Claris proclamaren Lluís XIII de França com a Comte de Barcelona, tot posant el Principat sota sobirania francesa. Estem parlant, doncs, de les conseqüències de la Guerra dels Segadors. Mmm... faig el ferm propòsit d'estudiar-me aquest episodi històric. Ara bé, com a resposta a la pregunta del periodista, no deixa de ser una elegant evasiva.

3. Un gran consell literari. "Cabral de Melo -explica Gimferrer- em va donar un consell que no he oblidat mai. Posava exemples de Berceo o Villon. Berceo diu que la Mare de Déu se li va aparèixer en un prat. T'ho pots creure o no, però el que compta és si ho visualitzes. Un poeta pot dir coses inversemblants, fins i tot rares, però no que no es puguin visualitzar".

4. "Intento evitar sempre que puc que la meva poesia tingui cap punt de contacte amb els informatius de televisió. És difícil trobar un poema que no tingui traducció prosística, però l'argument no substituirà mai el poema. De la mateixa manera, com deia Gil de Biedma, un poeta hauria de ser molt pobre home perquè no es vegi que és al darrere d'un poema". L'argument no substituirà mai el poema. D'acord. Així mateix, podríem afirmar tot el contrari pel que fa al gènere narratiu: l'estil, la marqueteria, l'artifici, no podran substituir mai un bon argument (apunta-t'ho, Albert Serra).

5. "Aquí en aquest llibre tinc un poema en què faig servir la mètrica d'Ausiàs March, tot i que sense rima. Ara no es podria fer el que va aconseguir Foix amb Ausiàs March. Quan ho va fer, March acabava de ser redescobert i la gent el tenia present. Ausiàs March va ser el primer gran poeta que va escriure en català, i per això el seu vers s'entenia bé. Ara no, però no per culpa seva, sinó per la distància que hi ha entre el seu temps i el d'ara. El lector català ha perdut contacte amb la seva poesia". És una gran veritat. I una gran paradoxa: avui dia, quan l'ensenyament de la llengua i la literatura catalanes ja no són víctimes de persecució o de censura, resulta que és també quan el lector català mitjà està més allunyat dels que foren els grans escriptors del país.

Un poema d'Ungaretti

SOLDATI Bosco di Courton Iuglio 1918 Si sta come d'autumno sugli alberi le foglie

SOLDATS Bosc de Courton, juliol de 1918 Som com a la tardor en els arbres les fulles (Trad. de Narcís Comadira)

Albert Camus i la mare que el va parir

"Aujourd'hui, maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas. J'ai reçu un télégramme de l'asile: "Mère décédée. Enterrement demain. Sentiments distingués." Cela ne veut rien dire. C'était peut-être hier."
(Avui, la mare ha mort. O potser ahir, no ho sé. He rebut un telegrama del geriàtric: "Mare morta. Enterrament demà. Condolences". Això no vol dir res. Potser va ser ahir.)

Aquest és un dels començaments més cèlebres de la literatura de tots els temps. És el primer paràgraf de L'étranger, d'Albert Camus. El protagonista-narrador, un tal Meursault de qui no se'ns proporcionen més detalls personals, rep el telegrama, agafa un autocar que el durà des d'Alger fins a Marengo, vetlla la seva mare tota la nit i l'endemà assisteix impassible al funeral. Després reprèn la seva activitat laboral, coneix a la platja una noia, la Maria, etc.etc.

Vaig llegir l'obra de Camus de jovenet, tot just abans d'entrar a la universitat. Em va impressionar molt. Com és habitual en el jovent, per afany d'imitació vaig adoptar un temps (no gaire) el posat existencialista d'estar de tornada de tot de Meursault. Després em vaig fer nietzscheà (tampoc per gaire temps) i vaig abandonar les gavardines fosques i la posa autosuficient. No obstant, sempre em va quedar aquella visió un punt naïf de l'existencialisme: un senyor a qui se li mor la mare (lo más sagrado!, que diuen les narco-ranxeres) i que es queda tan ample; un senyor a qui condemnen a la guillotina per homicidi i que tant se li'n fot. "El sol cremava massa", argüeix quan el jutge li demana per quina raó va matar aquell àrab a la platja. Kafka passat pel sedàs del cuscús mediterrani.

No he llegit gaire res més de Camus. M'he assabentat, això sí, que de tota la colla existencial francesa, l'obra de Camus és la que millor ha resistit el pas del temps. També m'he assabentat que la major part dels existencialistes francesos, amb Jean Paul Sartre al capdavant, eren marxistes dogmàtics que donaven suport a les salvatjades que perpetrava el camarada Stalin per aquella època. Camus no. Per això el van condemnar. No a la guillotina, però sí a l'ostracisme.

Aquest mes se celebra el centenari del naixement de l'autor de L'étranger. Les planes de cultura dels diaris se n'han fet ressò. Han destacat, especialment, la ruptura entre Camus i Sartre arran de la publicació per part del primer de l'assaig L'homme révolté. "Els sartrians, que llavors dominaven l'escena intel·lectual, van decretar que era un pensador burgès, un filòsof per als estudiants de batxillerat, i el van acusar de ser un lector superficial i de tenir coneixements de segona mà", escrivia Carles Casajuana a La Vanguardia. Però Camus no només va trencar amb els existencialistes francesos a causa de l'estalinisme. Nascut a Algèria (per cert, la seva mare, Catherine Sintes, era néta d'emigrants menorquins), l'escriptor, que residia a París, va viure amb angoixa el procés d'alliberament del seu país d'origen respecte de la metròpoli francesa. Era partidari de la independència dels algerians, però no dels mètodes terroristes que feia servir el FLN (Front de Libération National) per obtenir-la. Defensava els presos algerians condemnats, com Meursault, a la guillotina, però alhora, per referir-se als atemptats comesos pel FLN, escrivia frases com aquesta:

"En aquests moments s'estan posant bombes als tramvies d'Alger. La meva mare podria trobar-se en un d'aquests tramvies. Si això és justícia, prefereixo la meva mare."

De noi, no ho hagués entès. Per mi, la vida i l'obra d'un autor eren indestriables. Si al Meursault de L'étranger li suava un peu la mort de la seva mare, Albert Camus, l'home, l'escriptor, es revoltava contra la possibilitat que uns compatriotes li matessin la seva com a dany col·lateral d'un atemptat.

És una gran lliçó. Tots tenim una mare. Els narco-corridos, en aquest aspecte, tenen raó. Visca Camus.

La millor cançó de Lou Reed

La mort de Lou Reed el passat 27 d'octubre ens va deixar a tots glaçats. No era pas el millor cantant de rock, no era pas el millor creador de melodies, ni tan sols les seves lletres es poden comparar, si ens posem gaire místics, amb les d'un Bob Dylan o un Leonard Cohen. Al web de Listology (especialitzat a crear llistes idiotes de qualsevol cosa), sota l'epígraf de "Top 15 Rock Songwriters", el nom de Lewis Allan Reed ni tan sols apareix al costat dels Dylan, Morrison, Bowie, etc. En qualsevol cas, tant li fa: cadascú fa les llistes que li surten de les freixures. Jo, personalment, de Lou Reed em quedaria amb un grapat de grandíssimes cançons i una cosa tan etèria com l'autenticitat. Escoltes la seva dicció greu i les seves tortuoses històries sobre derelictes urbans i d'una manera visceral, intuïtiva, tens la percepció que allò és veritat. El llegeixes en una entrevista mofant-se de les infantils transgressions de Jim Morrison i els seus Doors ("porqueria de Los Angeles. No hagués pogut resistir una nit a The Factory") o de la possibilitat de rebre el Nobel ("Bob Dylan ja cobreix la quota de candidats en l'apartat de cantants-compositors jueus"), i d'alguna manera intueixes que diu la veritat. La seva veritat. Molts--la majoria--no arriben ni a això.

Si fem un breu repàs de les lletres d'algunes de les cançons més cèlebres de Lou Reed, o de Lou Reed quan formava part de The Velvet Underground, constatarem que, tot i pertànyer a una òrbita molt diferent de la dels cantautors citats, constitueixen magnífics poemes de la desolació. Agafem "Heroin", per exemple:

Heroin, be the death of me 
Heroin, it's my wife and it's my life 
Because a mainer to my vein 
Leads to a center in my head 
And then I'm better off and dead 
Because when the smack begins to flow 
I really don't care anymore 
About all the Jim-Jim's in this town 
And all the politicians makin' crazy sounds 
And everybody puttin' everybody else down 
And all the dead bodies piled up in mounds 

És ben possible que el fetge de Lou Reed no resistís, de vell, els excessos amb l'alcohol i altres substàncies (sobretot amfetamines) que perpetrà durant la seva joventut, però el que sí que sabem --ho va dir ell mateix--és que una d'aquestes substàncies que l'ha matat no fou l'heroïna. De manera que la lletra d'"Heroin" és literatura en estat pur: es posa en la pell d'un paio que s'ha injectat cavall i ens explica què sent aquest paio. Fins i tot, admetent la possibilitat que Reed hagués tastat la droga de manera ocasional, només el primer vers ("Heroin, be the death of me") ja posseeix una càrrega poètica innegable. No era un poeta literal. No era Loquillo.

La influència que va tenir la primera banda de Lou Reed en altres formacions fou enorme. Brian Eno va dir al respecte que "el primer disc de la Velvet va vendre 30.000 còpies els primers cinc anys. Em sembla que cada un dels qui van comprar una d'aquelles còpies va formar una banda de rock". Avui, The Velvet Underground sonen com una variant apòcrifa dels Beatles, més canalla, més fosca -a estones- i, per damunt de tot, inequívocament newyorquina. The Velvet, Lou Reed, New York. Tot i que avui dia sigui més aviat difícil reconèixer en "la ciutat pulcra i segura que han deixat Giuliani i Bloomberg" aquella obscura metròpoli que inspirà les lletres de Reed i el Gotham de Bill Finger, l'univers poètic i musical de l'autor de "Walk On The Wild Side" resulta indestriable de la ciutat del Chrysler Building. El seu menyspreu envers el món de la costa Oest (Los Angeles, San Francisco) el delata. És el mateix menyspreu que hi senten Woody Allen o Martin Scorsese, per esmentar dos newyorkers militants com ell. És estúpid afirmar, com fa Miquel Molina, que "avui sabem, gràcies al seu testimoni, que en realitat constituïen una acomplexada comunitat d'inadaptats en una ciutat que els menyspreava". Acomplexats, Warhol i Reed? Amic Molina, totes les ciutats menyspreen sempre els seus inadaptats. Fins al dia que un quadro o un disc o un llibre d'un d'aquests inadaptats ven un milió de còpies.

Però admetem-ho: malgrat l'excel·lència de les seves lletres, era la veu de Reed i la forma de cantar de Reed allò que dotava els seus temes d'un caràcter especial. Acostumats, en el món del rock, que el qui cridava més o el qui feia més escarafalls damunt l'escenari era el més salvatge (ni tan sols McCartney està exempt d'aquesta pueril forma de rebequeria: escolteu Helter Skelter), la sobrietat de Reed va fer irrupció enmig d'aquell món com un curiós animal exòtic: "Et podies cagar en Déu sense cridar!", resumia l'Albert Pla, que molts anys més tard el versionaria de forma genial a "El lado más bestia de la vida". Aquí cal fer una precisió: les lletres de Mr. Reed--com les de Dylan o les de Cohen--no són res de l'altre món si les posem al costat d'un poema de Yeats, però, és clar, comparades amb les cafrades que estem avesats a escoltar en el món del rock'n roll, són alta cultura.

D'on va treure Lou Reed la seva personalíssima veu poètica? A l'entrevista que mencionàvem més amunt, el cantant es reconeix deutor del novel·lista Raymond Chandler i del poeta i narrador Delmore Schwartz (que va donar-li classes a la Universitat de Syracuse). A Chandler tothom el coneix: és un dels grans noms de la novel·la negra, el pare del detectiu Philip Marlowe i l'autor de The Big Sleep. A Schwartz no se'l coneix tant. Potser se l'hauria de conèixer. La seva narració In Dreams Begin Responsabilities constitueix un dels relats més formidables i esfereïdors que mai s'hagin escrit en llengua anglesa. La història és la següent: un noi somia que es troba en un cine de barri. La pel·lícula en blanc-i-negre mostra escenes de la vida d'una jove parella. El noi no triga a reconèixer els seus propis pares en aquella parella d'enamorats. Arriba un moment que la relació comença a deteriorar-se. El noi es neguiteja. Comença a cridar a la pantalla. La resta dels espectadors s'impacienten amb ell. Quan la parella és a punt de trencar, el noi s'esgargamella provant d'impedir-ho. L'acomodador l'ha de fer fora, entre els improperis dels altres espectadors. El noi es desperta. A fora neva i avui ha fet vint-i-un anys.

        Delmore Schwartz

No és difícil trobar rastres del singular estil autobiogràfic de Schwartz (els seus pares es van divorciar quan ell tenia 9 anys) en molts dels temes de Lou Reed. No puc evitar pensar en el noi del conte de Schwartz sempre que escolto "Waves of Fear", del gran àlbum de Reed dels 80s, "The Blue Mask":

Waves of fear, squat on the floor
Looking for some pill, the liquor is gone
Blood drips from my nose, I can barely breathe
Waves of fear, I'm too scared to leave

Precisament és en aquest àlbum que Reed, a la cançó "My House", homenatjà el seu antic professor de literatura:

My friend and teacher occupies a spare room
he's dead, at peace at last the wandering Jew
Other friends had put stones on his grave
he was the first great man that I had ever met

Però Delmore Schwartz morí embogit i alcohòlic, sol i miserable, als carrers de NY, mentre que el seu deixeble ha mort a casa seva, mirant els arbres i realitzant la postura n. 21 del tai-xi, "amb només les seves mans de músic movent-se per l'aire", segons deixà escrit la seva vídua Laurie Anderson a la publicació local East Hampton Star el passat 31 d'octubre. Em sembla una pura meravella aquest obituari de L. Anderson en un mitjà tan poc glamurós. Diu que, una setmana abans del decés, va fer mans i mànigues per treure'l de l'hospital, i que el cantant "va passar els seus últims dies aquí [a la seva casa de Long Island], sentint-se feliç i meravellat per la bellesa, la força i la suavitat de la naturalesa".

No deixa de ser irònic que el poeta maleït de la gran urbs, el qui en cantà com ningú els seus racons més inhòspits, acabés abandonant aquesta vida meravellat, com el Fèlix de Ramon Llull, per la bellesa de la natura i del món.

Com apuntava M. Molina al seu article, "l'adhesió a la causa de Lou Reed sorgeix de la part menys civilitzada del nostre ésser, la que sovint queda sepultada sota les renúncies que imposa la vida. De sobte, en tornar a escoltar les velles cançons, evoquem el costat salvatge dels anys de joventut".

Deu ser per això que m'agrada més el seu final que qualsevol de les seves composicions.