Històries del TBO

El TBO ha fet cent anys. Jo a poc a poc m'atanso a la cinquantena. L'efemèride em porta records boirosos: la família Ulises --que era una mica com la família de tothom--, el noble però rude Josechu el Vasco i els fabulosos invents del professor Franz de Copenhague (que ara que hi penso tenia una prodigiosa semblança amb l'exconseller Mas-Colell), entre altres personatges memorables. Jo devia ser un marrec de 6 o 7 anys quan vaig començar a llegir el TBO, una mica abans que em sentís atret pels colors virolats i els superpoders dels herois de la Marvel i la DC. Així, vaig passar d'admirar don Eustaqui Morcillón a venerar Spiderman, amb qui m'identificava perquè el seu alter ego, Peter Parker, era un noi tímid i retret les acrobàcies del qual no li impedien de fer sempre el paperina amb la seva eterna enamorada.

Al contrari de molts escriptors amb pedigrí acreditat, jo no puc dir que comencés a llegir amb Jules Verne, Robert L. Stevenson o Emilio Salgari. Tampoc amb Tintín. La meva iniciació com a lector van ser, com he dit, les historietes del Tebeo i sobretot les de Mortadelo i Filemón i els altres personatges de Bruguera (Zipi i Zape, Carpanta, Rompetechos, 13 Rue del Percebe), sense oblidar els quaderns de Don Miki amb l'inefable Tío Gilito. Això sí, llegia com un possés tot allò que em queia a les mans. Cada cap de setmana esperava amb ànsia el moment que el meu pare arribaria del quiosc i em duria alguna d'aquestes bagatel·les insubstancials. Aviat em vaig abonar a la producció èpico-nacional: El Jabato i especialment El Capitán Trueno, del gran Víctor Alba.

La meva mare solia explicar que amb cinc anyets ja era capaç de llegir el diari de forma inusualment prematura. Aquesta precocitat, afegida a la posterior voracitat amb què devorava les vinyetes d'Ibáñez o de Benejam, van fer escamnar el meu oncle, que no se n'acabava de refiar. De manera que em va plantejar un repte monumental: si aconseguia llegir-me una novel·la sencera de Salgari de la seva biblioteca (crec recordar que es tractava de "La cimitarra de Buda") i en acabat fer-li'n un resum coherent, acceptaria sense objeccions la llegenda de la meva insòlita competència lectora. Aleshores jo ja devia tenir nou o deu anys. El desafiament em va fer mandra, però finalment el vaig acceptar i en menys d'una setmana vaig guanyar l'aposta.

Aquella primera incursió en la novel·la de lletra menuda em va animar a rosegar els volums de literatura juvenil que llavors estaven de moda: Los cinco i Los siete secretos d'Enid Blyton, Alfred Hitchcock y los tres investigadores o Les aventures de Tom Sawyer de Mark Twain, a més de les versions adaptades --en lletra, però plenes d'il·lustracions-- de Moby Dick, Robinson Crusoe o l'Antic Testament.

Això sí: res del Patufet, El zoo d'en Pitus o La casa sota la sorra. El català escrit, a casa meva, simplement no existia. Els meus progenitors no havien format mai part de la fornada sorgida de les aules de Rosa Sensat. No obstant, gràcies a unes veïnes que em portaven els seus còmics usats, vaig iniciar-me al bell catalanesc de la mà de la revista Cavall Fort.

El primer autor seriós que vaig gosar endrapar va ser Stephen King. Coses de la tèrbola adolescència. De King ho vaig llegir absolutament tot, fascinat pels seus personatges tocats per poders sobrenaturals que en realitat eren una maledicció. M'enduia els llibres a classe i llegia d'amagat, per sota la taula del pupitre, mentre els mestres Salesians recitaven les seves llistes insulses de categories gramaticals o s'exaltaven amb les gestes del Cid. Jo per la meva banda havia decidit que de gran no volia ser Cervantes sinó Stephen King. Com que a aquelles altures ja llegia l'Avui i començava a tenir vagues nocions del que significava el compromís polític, em vaig proposar traduir tota l'obra de King al català, per omplir un buit que em semblava injustificable. Per aquella època ja estava familiaritzat --ara sí-- amb els contes de Calders i les novel·les de Pedrolo. Per descomptat, no vaig començar mai a traduir King. En algun confús moment de la post-adolescència, vaig prendre consciència que hi havia autors molt més interessants. I tot i que llavors ja havia perpetrat els primers assajos literaris, aviat vaig constatar que a mi, el que m'agradava més del món era llegir. Molt més que escriure. I d'aquí no m'he mogut.

Celebrem com es mereixen, doncs, els primers cent anys del TBO, la primera escola de lectura que va nodrir una generació de lectors privats d'historietes escrites en la seva pròpia llengua.

Els Reis d'Orient

Devia tenir set o vuit anys. Feia poc (no podria precisar quan) encara creia en els Reis Mags. Però aquell any, un nen de la meva classe (no sabria precisar quin) havia escampat el rumor que els Reis no existien. Que eren els pares. A més, sustentava la seva afirmació --que al principi ens va semblar completament esbojarrada--amb un munt de dades empíriques: com podien només tres vellets, per molts patges que els ajudessin, distribuir regals per a tots els infants del món? Com podia ser que els Reis, que en principi només eren tres, participessin simultàniament a la Cavalcada de Barcelona però també --el mateix dia, a la mateixa hora-- a la de Sabadell o a la de Granollers? Com era possible que el matí del dia de Reis no només hi hagués regals a casa meva, sinó que també me n'haguessin deixat algun a casa la tieta Elvira o a casa els oncles Marta i Antoni? Per què el Zamir (que era musulmà) o la Ishita (que era hindú) no rebien la visita dels Reis com la resta de nosaltres? Al començament no vaig donar gaire crèdit a la hipòtesi, però a poc a poc l'evidència va caure pel seu propi pes. De manera que, passat festes, quan els pares em van confiar que tenien una cosa important a dir-me, jo ja estava preparat. Secretament, gaudia per anticipat del moment en què em confessarien el seu secret i jo, impertorbable, els respondria que ja el sabia. A la nit, imbuït d'aquell instint una mica cruel que m'hauria d'acompanyar tota la vida, vaig decidir que els deixaria començar, cercar la fórmula més adient per comunicar-me la notícia, patint per si em traumatitzaria en conèixer la primera Gran Estafa, conscients que les bufetades rebudes a una edat tan tendra poden fer mal durant tota la vida.

Refiat de la meva sapiència, vaig dormir perfectament. L'endemà, tal com havia previst, els pares em van convocar al seu dormitori després d'esmorzar. I, tal com havia previst, van començar titubejant i esforçant-se per trobar la fórmula més adient per comunicar-me la notícia. Jo callava i esperava. Fou aleshores quan el pare, amb la llengua de drap, va prendre la iniciativa:

-"Veuràs, fill, la teva mare i jo volem dir-te una cosa que segurament et farà mal, però..."

Jo callava i esperava, fruint en veure com el meu progenitor maldava per trobar la forma menys lesiva de confiar-me el seu secret.

-"... però estem segurs que ja ets prou gran per entendre-ho i que comprendràs que ho fem a fi de bé" -el va ajudar la mare, ja que el pare s'havia quedat encallat.

Guiat per aquell instint una mica pervers que m'ha acompanyat tota la vida, vaig fer el desentès, com si no sabés de què m'estaven parlant.

Els pares es van mirar, desorientats. Finalment, va ser el pare qui va tornar a parlar, inaugurant la primera decepció d'una llarga llista:

-"Fill meu, la teva mare i jo volem dir-te que ens separem".

Meravellosament aclimatats a la vida

Les últimes setmanes les he passat engrescat amb la lectura d'un llibre remarcable: "Le Royaume" (El Reialme) d'Emmanuel Carrère. És una obra estranya; comença amb el relat d'un episodi personal de l'autor: la seva conversió al cristianisme 20 anys enrere, quan una crisi depressiva el porta a voler ser "tocat per la gràcia" de la religió. Durant aquella època, que dura 3 anys, Carrère "hi creu" i compleix amb totes les litúrgies i rituals del dogma catòlic (missa diària, oracions, confessió, etc.), sempre assetjat per una ombra de dubte que l'horroritza --potser perquè en el fons sap perfectament que s'acabarà fent realitat: "Potser al capdavall la veritat és que el Crist no va ressuscitar?" El seu bagatge intel·lectual l'impel·leix, fins i tot quan se sent més tocat per la "gràcia", a establir associacions vagament artístiques: "Parlaré del meu període cristià com un pintor del seu període rosa o blau. Em felicitaré d'haver sabut evolucionar, d'haver passat a una altra cosa. Serà horrible, i jo ni tan sols me n'adonaré". L'autor s'estén durant més de 100 pàgines a narrar aquest període de la seva vida, que efectivament, tal com ell es temia, un dia arriba a la fi: "T'abandono, Senyor. Tu no m'abandonis a mi".

Passat aquest parèntesi religiós enmig d'una vida marcada per l'agnosticisme (o directament, per l'ateisme), Carrère s'endinsa de nou en els textos sagrats, però ja no com a creient, sinó com a "investigador". Són 485 pàgines més. El protagonisme del relat recau primerament en Pau de Tarsos, un visionari, un seductor i un entabanador a qui arriba a comparar a un revolucionari o a un directiu empresarial, tot equiparant el cristianisme primitiu al comunisme soviètic o a una multinacional amb franquícies per tota la Mediterrània. Gradualment, però, el pes de la narració s'inclina per la figura de Lluc, l'evangelista, convertit en personatge de ficció i acompanyat per secundaris com ara Maria, Neró, Flavi Josep (l'historiador del judaisme) o els apòstols, mentre ens va guiant al llarg del primer segle de l'era cristiana, de la Macedònia oriental a Jerusalem i a Roma. Carrère fa de l'evangelista una mena de reporter o de novel·lista que visita els escenaris, entrevista els testimonis i  consulta tots els escrits en la seva cerca desesperada d'informació sobre la figura de Jesucrist. I on Lluc no hi arriba, s'hi posa ell mateix, com quan decideix omplir amb la seva imaginació la gran el·lipsi de dos anys que Lluc no explica en el seu Evangeli.

Però el que a mi m'interessava referir d'aquesta novel·la és la comparació que l'autor estableix entre la figura de Lluc i la de l'Ulisses de l'Odissea. Així, per Carrère, Ulisses seria el darrer representant de la saviesa antiga, en què "la vida de l'home val més que la del déu, per la senzilla raó que és l'autèntica. Un patiment autèntic val més que una felicitat il·lusòria. L'eternitat no és desitjable perquè no forma part del nostre destí. Aquest destí imperfecte, efímer i decebedor és l'únic que hauríem de desitjar, és cap a ell que hauríem de retornar incessantment, i tota la història d'Ulisses, tota la història dels homes que consenteixen a no ser més que homes per ésser plenament homes, és la història d'aquest retorn". L'autor es basa en l'episodi inclòs al llibre V de l'Odissea, on Ulisses recala a l'illa de Calypso, i on la bella nimfa el reté durant 7 anys, prometent-li la felicitat i la immortalitat reservada només als déus, benifets als quals l'heroi homèric renuncia per tornar a embarcar-se rumb a Ítaca, on una Penèlope envellida encara l'espera. La nimfa no se'n sap avenir: "Ulisses de les mil argúcies! És doncs veritat que estàs pensant a retornar al país dels teus pares? De seguida? Adéu doncs. Però si el teu cor pogués endevinar quins maldecaps la sort et té reservada abans d'arribar a la terra natal, és aquí, al meu costat, que voldries romandre, per governar aquesta llar i esdevenir un déu".

En canvi, Lluc s'allunya del destí d'aquest heroi a qui potser hauria volgut assemblar-se durant la seva joventut. Un heroi que se'n surt de tots els perills, que sedueix totes les dones i que sap conciliar-se la voluntat dels homes --un heroi "merveilleusement acclimaté à la vie"-- però al qual, malauradament, no s'hi assembla pas. Segons Carrère, Lluc no formava part de la feliç família dels homes que estimen la seva vida damunt la terra, que no en voldrien pas d'altra. Ell "formava part d'una altra família, aquella dels inquiets, dels melancòlics, d'aquells que creuen que la vida veritable és en un altre lloc". Al principi, aquesta mena d'homes eren una minoria dins la seva època, clandestins, reduïts al silenci, fins que van prendre el poder gràcies a l'ajuda del tenebrós Pau de Tarsos, però que tenien antecedents il·lustres com ara Plató, l'home segons qui la nostra vida es desenvolupa tota sencera dins una obscura caverna on no podem percebre més que alguns vagues reflexos del món veritable. En el fons, Pau deia en essència el mateix que Plató --que la vida terrenal és indesitjable perquè l'home és defectuós i la seva carn degradable. Que l'únic que hem d'esperar d'aquesta vida és deslliurar-nos-en per tal d'anar allà on regna el Crist. Un reialme on ja no envellirem, no patirem més, no desitjarem altra cosa que la glòria de Déu. (Aquí Carrère fa un curiós paral·lelisme amb l'ideal budista, l'absència de patiment).

En qualsevol cas, hi ha una similitud torbadora entre allò que promet Pau i el que Calypso prometia a Ulisses: ser alliberat de la vida dels mortals. Hi ha una divergència irreductible entre l'ideal de Pau i l'ideal d'Ulisses. Aquest diu que la saviesa és sempre retornar a la vida d'aquí baix i a la condició humana, mentre que Pau predicava que calia desfer-se'n. Ulisses afirma que el Paradís és una ficció, poc importa que sigui molt bella i enlluernadora, mentre que Pau assegura que és l'única realitat. És això últim el que Lluc ha escollit, i l'autor es pregunta si un cop embarcat cap a Jerusalem no l'ha assaltat mai la sospita que ha comès una enorme bestiesa. Dedicar la vida entera a una cosa que senzillament no existeix i que gira l'esquena a allò que existeix realment: "l'escalfor dels cossos, el gust agredolç de la vida, la imperfecció meravellosa del que és real".

La novel·la continua amb les vicissituds de Lluc i els seus companys, però jo m'aturo aquí, debatent-me com l'evangelista entre aquests dos pols oposats i els seus inevitables i inquietants reflexos --molt més presents que no sembla-- en l'actualitat.

Estrès i llibertat

No puc deixar de compartir amb l'amable lector el plaer que m'ha proporcionat la lectura d'un llibret molt recomanable. Es tracta d'"Estrès i llibertat", del filòsof alemany Peter Sloterdijk (Ed. Arcadia, 2016). El text reprodueix el discurs que l'autor va pronunciar el 6 d'abril de 2011 en el marc dels "Discursos berlinesos sobre la llibertat". Des de la lectura d'"El malestar de la cultura" de Sigmund Freud que no llegia un text tan suggeridor i tan ple de conceptes fonamentals per comprendre la perplexitat i la desubicació de les persones que vivim en societats avençades al segle XXI.

En aquest llibre, Sloterdijk posa en qüestió la mateixa essència de les nacions actualment existents --segons les seves paraules, els estats nació moderns, però de la seva crítica es pot inferir que també es refereix a les nacions sense estat com la nostra. L'assagista alemany considera que "cal concebre els macrocosmos polítics que anomenem societats en primer lloc com a camps de forces integrats per l'estrès, més precisament com a sistemes de preocupacions que s'autoestressen i que es precipiten sempre cap endavant". En conseqüència, per Sloterdijk una nació és principalment "una comunitat de preocupacions i excitacions que es regenera dia rere dia". És per això que els mitjans d'informació moderns són absolutament imprescindibles per generar coherència en les comunitats d'estrès nacionals i continentals. "Només aquests mitjans són capaços, amb una oferta de temes de confusió que no s'acaba mai, d'aferrar amb tensions contràries les col·lectivitats dominades per una deriva que les descompon". La funció dels mitjans "consisteix a evocar i provocar les col·lectivitats com a tals presentant-los cada dia i cada hora noves propostes d'excitació: propostes d'indignació, d'enveja, de presumpció, una multitud d'ofertes que s'adrecen a la sentimentalitat, a la disposició a angoixar-se i a la indiscreció dels membres de la societat". L'actualització del vincle social en el sentiment dels seus integrants "només es pot produir mitjançant un estrès temàtic crònic generat simbòlicament". "Com més gran és la col·lectivitat, més fortes han de ser les forces estressants que impedeixin que la col·lectivitat inunificable es descompongui en un patchwork de clans i enclavaments introvertits", etc. etc.

Mai havia llegit una definició de societat tan original --i tan moderna--com aquesta. Per a alguns podria passar com una ocurrència extravagant d'un filòsof desvagat. Però si fem els comptes, els números surten: a la noció tradicional del que és una nació (segons el model francès, "un plebiscit diari", és a dir, un contracte social signat entre la comunitat d'individus i les institucions que els governen; segons el model alemany, un poble caracteritzat per uns trets --la llengua, la raça, l'imaginari col·lectiu, el context geogràfic--que són els que li proporcionen la cohesió necessària) --a aquestes dues nocions històriques de nació ara caldria afegir-hi la de Sloterdijk: una nació com una comunitat de preocupacions imbuïdes des dels mitjans de comunicació controlats pels grups de poder. I dic que els números surten perquè des d'aquest punt de vista, Catalunya seria una nació moderna: als catalans ens preocupen més o menys les mateixes coses, unes "coses" que són diferents de les que amoïnen, posem per cas, els habitants de Múrcia o els de Montpeller. També Espanya seria una nació, sobretot si li apliquem un dels paràmetres que proposa Sloterdijk: "Si una col·lectivitat es pot excitar fins al roig viu pensant-se que s'aboleix a si mateixa, ha superat el seu test de vitalitat". Quants segles porta Espanya "excitada fins al roig viu" amb la preocupació de la seva unitat interna?

Cal aclarir que per a l'autor l'existència d'aquestes comunitats autocentrades és un fet anòmal i indesitjable. L'estrès que projecten en l'individu resulta intolerable, i per això "només és lliure qui aconsegueix conquerir la despreocupació". L'ideal individualista de Sloterdijk s'hauria manifestat per primer cop en la cinquena passejada de les "Rêveries du promeneur solitaire" (1770) de Jean-Jacques Rousseau, on l'escriptor ginebrí expressaria "per primera vegada en territori europeu una experiència de la llibertat en què el subjecte de la llibertat invoca exclusivament la seva existència sentida, més enllà de tota actuació i tota obligació, també més enllà de possibles aspiracions al reconeixement dels altres". En aquella passejada, Rousseau, envoltat de la calma i l'encís de l'illa de Saint Pierre, al bell mig d'un tranquil llac suís on s'havia retirat per fugir dels seus detractors, s'abandona, sol en una barca, a un somieig (rêverie), una meditació sense objecte que "li era cent vegades més dolça que tot el que ordinàriament anomenem plaers de la vida". Durant aquest somieig, Rousseau explica que va poder gaudir d'un estat en què no hi podia influir "res d'exterior a si mateix, res que no sigui un mateix i la pròpia existència". Segons Sloterdijk, aquesta és la primera irrupció d'un concepte d'existència en què entra en escena l'individu modern, un nou subjecte de llibertat capaç d'assolir un "estat de subtil desvinculació".

Per al pensador alemany, el somieig alliberador de Rousseau es troba a l'origen de la Declaració d'Independència dels Estats Units (1776), on es proclamen els tres drets inalienables de l'home: "Life, Liberty and the pursuit of Happiness". Però també és motiu d'inspiració --ni que sigui inconscient--de qualsevol experiència alliberadora posterior, com per exemple el fet de llegir (bona) literatura, ja que on aquesta es desplega "s'inicia una reacció en cadena que podria acabar contaminant la societat sencera si no s'adopten a temps mesures per esmorteir la subjectivitat" --és a dir, per esmorteir la llibertat i consolidar l'estrès. D'aquesta manera, el primer grup que es veuria positivament afectat per aquesta irradiació de llibertat seria el dels artistes, "que actuen com a avantguarda de la inutilitat", seguit pel dels joves, "que al llarg del segle XX s'han consolidat d'una manera cada cop més ofensiva" fins a convertir-se en una autèntica cultura d'estats de desvinculació, traduïts al llenguatge amb expressions com ara "passar", "no fotre brot", "ser un penjat", "fer el gos", etc. El tret decisiu que defineix aquests grups és l'absència de tota referència a la productivitat.

A nivell teòric, haig de dir que la teoria de Sloterdijk em resulta d'allò més atractiva. La seva idea de la societat com una "comunitat de preocupacions que entra en vibració en virtut de temes estressants induïts mediàticament" concorda perfectament amb allò que ens arriba cada dia a través dels mitjans de comunicació, des dels quals es dicta el que ens hauria d'atabalar a cada moment (refugiats, desnonaments, independència o unitat de la pàtria, virus zica, model educatiu, iniciativa per a la reforma horària, etc. etc.). Efectivament, quantes vegades s'ha criticat aquest efecte zàping sobre les nostres emocions, produït per uns temes que avui són notícia i demà desapareixen misteriosament del mapa, per tornar a reaparèixer (o no) mesos més tard? És ben bé allò que criticava Michel Lacroix a "El culte a l'emoció" (2005). Hi ha també en el llibre de Sloterdijk una crítica gens soterrada a la "sentimentalitat" exacerbada de manera artificial pels grups de poder per tal de tenir-nos a tots ben tenallats i evitar que es produeixin fugues del ramat. Però l'alemany va més enllà de Lacroix i també censura la pretesa racionalitat dels "advocats de la realitat" que volen "treure el somiador de la barca i reclutar-lo per al servei públic".

Ara bé, si a nivell teòric aquesta teoria pot semblar plausible, la proposta alternativa, "la desvinculació del subjecte respecte de l'esfera de les preocupacions comunes", no sé pas com es podria aplicar, llevat que ens fem tots socis d'algun grup cannàbic. La llibertat individual portada a les últimes conseqüències, sense cap element estressant que vinculi l'individu a la comunitat, ¿no acabaria per crear unes no-societats habitades per subjectes entotsolats en les seves activitats particulars, mancades d'aquell vincle de solidaritat que resulta imprescindible per a la vida en comú? El somieig de Rousseau és certament sensacional com a peça de literatura, però em temo que si tots ens poséssim a somiejar i a desvincular-nos de tot i de tothom, la barca tombaria i acabaríem xipollejant en un llac de solitud i desemparament. I és que en el fons som encara humans, massa humans, que deia un altre filòsof.

Mia madre

Fa un parell de setmanes vàrem anar al Meliès a veure "Mia madre", l'última pel·lícula de Nanni Moretti. Feia molt de temps que no veia un film d'aquest director italià, que em va enlluernar amb "Caro diario" (1994). Hi ha en l'estil de Moretti certes ressonàncies de Woody Allen: el to autobiogràfic, la barreja entre comèdia i drama (a vegades tragèdia), els diàlegs brillants, i un o altre tic autoreferencial. Però Moretti, com Allen, pot arribar a fer-se pesat per reiteració, i per això fins ara havia evitat tornar al cine a veure una de les seves obres ("Abril" i "L'habitació del fill" les vaig veure a casa). En aquest cas, el que em va animar fou la crítica exorbitant de Gregorio Morán sobre "Mia madre" ("Un adiós a otra época") que vaig llegir a La Vanguardia. (Cal aclarir que per regla general no suporto les "Sabatines" de Morán, excepte quan fa de crític de cine o de llibres. Només aleshores me'l llegeixo amb atenció. Aquesta pràctica em va resultar reeixida amb l'extraordinària "Leviatan" d'Andrey Zvyagintsev, que si no és per Morán no l'hagués anat a veure). 

Als primers cinc minuts de pel·lícula em va semblar entendre per què el periodista la va enaltir de forma hiperbòlica a la seva ressenya: el personatge principal, interpretat magistralment per Margherita Buy, és una directora de cinema que es troba en ple rodatge d'un film sobre la vaga d'uns treballadors afectats per una de tantes reduccions de personal fruit de la crisi que estem vivint. "Ah", vaig pensar, "vet aquí la vena comunistoide de Morán. No podia fallar".

Tanmateix, la pel·lícula només toca de forma tangencial el tema de la vaga. El que a mi m'interessa recalcar és un aspecte que Morán també aborda en el seu article. Es tracta del tema del llatí. De la llengua llatina. La mare de la protagonista, que s'està en un hospital on li diagnostiquen una malaltia terminal, és una professora jubilada de llatí en un institut de secundària. En principi, aquest podria haver estat un detall absolutament superflu: professora de llatí o entrenadora de waterpolo, tant li fa. S'està morint i aquest és el gran tema de la pel·lícula. Però no ho és gens, de superflu. Quan Morán titula el seu text "Un adiós a otra época", el llatí hi té molt a veure, en aquest adéu:

"Estimo que en el filme de Moretti el latín ejerce una especie de valor simbólico que va más allá de la propia lengua. Es el principal hilo conductor de las historias que introduce en el filme: desde las relaciones padres-hijos hasta el papel de la abuela, la angustia y la incomprensión de la adolescente –“¿Para qué sirve el latín? Explícamelo, mamá”–. 

Crec que el periodista exagera quan afirma que el llatí és el principal fil conductor de les històries que s'expliquen al film. Però és veritat que la pregunta de la néta (per a què serveix el llatí?) apunta al pinyol del que Moretti ha volgut comunicar-nos: la ruptura generacional en la continuïtat del saber i de l'experiència que tradicionalment els avis havien representat. A mi, hi ha un altre fragment de la pel·lícula que em trasbalsa en gran manera: quan la directora-protagonista (al capdavall un alter ego del mateix Moretti) es troba davant la biblioteca de la seva mare, plena de volums de clàssics greco-llatins, i mentre n'acaricia els lloms es pregunta: "I tot aquest saber, on anirà a parar?". Una angoixa que es multiplica quan Margherita comença a entreveure els primers símptomes d'Alzheimer (o demència senil) en la seva mare. On va a parar el saber acumulat al llarg d'una vida quan aquesta s'apaga? De què serveixen la constància, la sensibilitat i la intel·ligència esmerçades en adquirir una petita part de l'herència cultural llegada pels nostres avantpassats? "Esa profesora y esos alumnos se podría decir también que ya no son de este mundo. Ya no existen, ni existirán más", escriu Morán.

En aquest sentit, "Mia madre" no seria, al meu parer, un "elogi de l'herència" tal com afirma Irene Crespo a Cinemanía, sinó tot el contrari: és la constatació del fracàs en la transmissió de l'herència. Un fracàs o ruptura que avui dia es veuen accentuats per la marginació de la cultura humanística a les aules dels instituts i universitats de tot Europa. Per a què serveix el llatí, mare? O la seva variació, com m'he sentit a dir sovint a les meves classes, Per a què serveix la literatura, profe? La literatura o el llatí (o la filosofia) són actualment sabers inútils en un món abocat a la cultura de la novetat, a la veneració de la tecnologia i a l'obsolescència programada de tot quant aparell ens arriba a les mans amb la il·lusió de ser l'últim, el més avençat, el més prodigiós... fins a l'arribada del proper, pocs mesos més tard. La modernitat líquida, que deia Bauman. Per contra, el llatí o la filosofia eren coneixements sòlids, que servien per a tota la vida, més encara, que donaven un sentit a la vida. "Mia madre" no és, doncs, un elogi de l'herència. És una elegia a l'herència. "El retrato de la despedida de una época", per dir-ho com Morán.

Moretti ha fet una pel·lícula to the happy few, només comprensible en la seva profunda integritat per aquells que mostren alguna preocupació per aquests temes tan seriosos. La resta, des de la histriònica actuació de John Turturro fins a la peripècia vital d'una dona immersa en la típica crisi dels cinquanta, és correcte i entretingut, però altres ho han explicat millor que ell. 

Imagina que no hi ha cel

Al diari ARA d'aquest darrer diumenge, el director Carles Capdevila li fa una esplèndida entrevista a Salman Rushdie, l'escriptor britànico-hindú autor d'aquells "Versos satànics" que li van valer una fàtua de l'aitol·là Khomeini ara fa 26 anys. Alliberat d'aquella amenaça que el va obligar a amagar-se durant molt de temps, ara Rushdie és un home feliç i un escriptor prolífic, que acaba de publicar un nou llibre molt divertit, "Dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits" (Grup 62). Aprofundint en el tema del fanatisme lligat amb la religió, Capdevila li pregunta: "Creu que seria possible un món sense religió? Creu que seria millor?" I Rushdie contesta això:

"Jo ho preferiria. No sé si serà possible, però seria desitjable. Una de les coses que sempre m'han agradat de les antigues religions politeistes, el que ara anomenem els mites grecs i romans, i els mites nòrdics, que originàriament eren les religions d'aquests llocs, és que tots inclouen la idea que, en un moment donat, els déus van marxar. I els humans van haver de continuar sols. [...] Abans (els déus) havien pres partit en la Guerra de Troia, interferien constantment en la vida dels humans, però després d'això van deixar de fer-ho. Van marxar i no van tornar més. I els humans han de tirar endavant sense els déus. Són unes idees molt atractives. És semblant a la manera com els infants, quan són petits, necessiten que figures amb autoritat els ensenyin com s'han de comportar, necessiten els pares, etc. Però arriba un moment que creixen i ja no ho volen més. És com dir que la religió representa la infantesa de la raça humana. I que, quan creixes, ja no la necessites. És una idea força atractiva".

Jo també la trobo força atractiva. De fet, ja fa temps que hi penso en els mateixos termes que Rushdie (i com sempre passa quan trobes una idea que creies que era teva expressada per algú amb més galons intel·lectuals, he comès l'error de pensar-me que la idea original és la de Rushdie, i no la meva). Tant li fa. La idea seria aquesta: el politeisme entès com una forma més humana de relació amb la divinitat, i com a pas previ a l'ateisme, l'edat adulta de la humanitat. I a l'altra cara de la moneda, el monoteisme com una forma de religiositat excloent i basada essencialment en el temor. És un concepte que ja apareixia a la novel·la "Plataforma" (2001) de Michel Houellebecq. Per l'escriptor francès, el monoteisme --ell apuntava a l'Islam-- és un obstacle per al progrés, i si Occident va ser capaç de progressar fou gràcies a la proliferació de sants i mares-de-déu. Explica el mateix Rushdie en una entrevista a La Vanguardia:

"He reflexionat molt sobre la qüestió del politeisme. Vaig créixer en un país amb una gran religió politeista. Vivia en una llar musulmana, però l'evidència del politeisme era pertot arreu, inclòs el segon nivell dels déus, que eren les estrelles de cine (Bollywood). Crec que hi ha dues raons per les quals les religions politeistes són més atractives. En primer lloc, perquè hi ha millors històries, i en segon, perquè aquells déus no pretenen ser exemple moral. De fet prenen partit en la guerra, són vanitosos, rencorosos, venjatius, avariciosos, luxuriosos... No et diuen: "Fes com nosaltres". Simplement són com nosaltres però a una escala més gran i és fàcil sentir-hi empatia. El monoteisme és didàctic, dogmàtic, et diu què has de fer. Per això m'agrada la barreja de religions". 

En realitat, tot això ve de molt lluny, esclar. Hi va haver un moment, a la dècada prodigiosa dels 60-70, en què semblava possible el sorpasso: era l'època en què estava de moda viatjar a l'Índia per amarar-se del seu esperit, aquell temps en què molts intel·lectuals i artistes, des dels escriptors Beatniks fins a George Harrison, passant pel nostre Lluís Racionero, proclamaven als quatre vents les bondats del nirvana per contraposició a les enfadoses encícliques vaticanes.

Precisament, aquests dies llegia als papers que hi ha un poderós corrent soterrani al Vaticà que malda per revoltar-se contra l'"oberturisme" del papa Francesc en temes com l'homosexualitat o l'acollida als divorciats dins de l'Església. Que Jorge Mario Bergoglio acabés fracassant davant les resistències estructurals vaticanes seria el més normal, i potser el més desitjable, també. Al capdavall, per a què diantre serviria una institució com el Vaticà si tot d'un plegat el Papa decidís tractar els creients com a persones adultes, i si allò que fins ara constituïen desviacions es convertissin en formes diverses i igualment dignes de viure la vida? Moltíssima gent se sentiria desorientada, atès que obeir cegament sempre és més fàcil que triar lliurement entre diversos camins. No, no. Si el Vaticà vol actuar amb uns criteris més adults, el primer que hauria de fer no és permetre que els divorciats combreguin, sinó dissoldre's de manera immediata. Si les religions volen sortir de l'estadi de l'infantilisme, el pas més lògic no és fer concessions a la galeria, sinó autodestruir-se. El problema és que aleshores moltes persones --la immensa majoria de la humanitat-- no serien capaces d'afrontar una vida sense els regals de Reis. Molt em temo, doncs, que cadascú continuarà fent el seu paper: els capellans, els imams i els rabins, predicant amb cara de pomes agres el que hem o no hem de fer, i els escriptors com Rushdie publicant llibres que posen en entredit els dogmes però que només llegeixen quatre gats. Vist com està el pati, la infantesa de la raça humana té un esplendorós futur al davant.

Modiano el japonès

Llegint el suplement cultural d'un diari barceloní, ensopego amb aquesta frase --en realitat una idea-- de Patrick Modiano:

"La diferència entre les cuines francesa i japonesa és ben senzilla. Un cuiner francès no dóna per acabat un plat fins que ja no pot afegir un ingredient més; un cuiner japonès, en canvi, no el dóna per acabat fins que ja no pot treure cap ingredient més".

L'aforisme li serveix a Modiano per presentar-se com el més oriental dels escriptors europeus, una presumpció que no puc contrastar perquè no he llegit mai l'escriptor francès. No obstant, com que de literatura japonesa i francesa sí que en tinc, a casa, m'he molestat a fer-ne una comparació, i comprovar d'aquesta manera si l'afirmació de Modiano té base real.

Vegem-ne algun exemple. Agafo del prestatge les "Méditations poétiques" de Lamartine, poeta romàntic (1790-1869), i a la primera plana llegeixo:

L'ISOLEMENT

Souvent sur la montagne, à l'ombre du vieux chêne,
Au coucher du soleil, tristement je m'assieds;
Je promène au hasard mes regards sur la plaine,
Dont le tableau changeant se déroule à mes pieds.

Ici gronde le fleuve aux vagues écumantes,
Il serpente, et s'enfonce en un lointain obscur;
Là le lac immobile étend ses eaux dormantes
Où l'étoile du soir se lève dans l'azur...

... I el poema continua al llarg de 13 quartetes més, que en conjunt en fan 15, amb un total de 52 versos. El poema següent, titulat "L'Homme", i dedicat a Lord Byron, en té 256. El tercer, "À Elvire", en té 54.

A continuació obro el volum "Poemas japoneses a la muerte", una petita joia de l'editorial DVD Poesia publicada l'any 2000. Aquí hi trobo reflectida la màxima de Modiano: la majoria de composicions no tenen més de vuit versos, la majoria quatre o cinc. Vegem-ne dos exemples:

1. Un haikú de Matsuo Basho, el poeta més famós del període Edo del Japó (segle XVII). Està dedicat a la mort d'Aki-no-Bo, un altre poeta, i fa així:

Res no indica 
en el cant de la cigala
que aviat estarà morta.

2. Un poema de Kozan Ichikyo, del segle XIV. Uns dies abans de morir, va convocar els seus deixebles, els ordenà que l'enterressin sense cerimònia i els va prohibir que celebressin funerals en la seva memòria. Va escriure aquesta peça el mateix matí del dia en què va morir:

Vaig venir al món amb les mans buides,
descalç el deixo.
Venir, marxar:
dos senzills successos
que s'entrellaçaren.

Semblaria, doncs, que els textos atorguen la raó a Patrick Modiano. Segur? Potser no tant. La que és considerada com la gran obra mestra de la literatura japonesa de tots els temps, la "Novel·la de Genji" de Murasaki Shikubo (segle XI), presenta 54 capítols i prop de 900 pàgines. Un novel·lista japonès molt popular als nostres dies, Haruki Murakami, va escriure el 2011 un llibre titulat "1Q84" que en la traducció castellana (Ed. Tusquets) conté 744 pàgines. No sembla, doncs, que aquests autors antics i moderns siguin gaire partidaris de l'economia d'ingredients en el sentit que li donava Modiano.

I si torno a la meva biblioteca i agafo un volum d'un altre gran escriptor francès, el moralista François de la Rochefoucauld, que va ser contemporani de Basho (1633-1680), el que hi trobo és un prodigi de capacitat de síntesi: amb pocs ingredients, La Rochefoucauld era capaç de condensar els pensaments més complexos. Us en deixo dues mostres:

1. Nous ne désirerions guère de choses avec ardeur, si nous connaissions parfaitement ce que nous désirons.  (No desitjaríem gaires coses amb fervor, si poguéssim conèixer perfectament allò que desitgem).  (Màxima 439)

2. La calme ou l'agitation de notre humeur ne dépend pas tant de ce qui nous arrive de plus considérable dans la vie, que d'un arrangement commode ou désagréable de petites choses qui arrivent tous les jours.  (La calma o l'agitació del nostre ànim no depèn tant d'allò que ens passa de més important a la vida, sinó d'una disposició còmoda o desagradable de petites coses que ens passen tots els dies).  (Màxima 488)

En definitiva, que si ja resulta temerari fer literatura comparada a partir d'exemples triats amb criteris exclusivament nacionals (car sempre és possible trobar un cas que contradiu la tesi original), efectuar la mateixa operació amb les diferents gastronomies del món deu resultar, m'afiguro, igual de trampós. La frase del novel·lista francès és brillant i efectista, però presentar-se com "el més oriental dels escriptors occidentals" no deixa de ser una reducció basada en un compendi dels tòpics més suats.

Wagensberg i la lluna de Granada

En un dels seus Rum-rum a La Vanguardia (El xal i la lluna), Màrius Serra ens informa de la concessió dels premis Borni, dedicats als anacronismes i lapsus detectats pels lectors a l'interior d'obres literàries de renom. El tema és interessant. Serra explica com, per exemple, Mercè Rodoreda, a la seva obra Quanta, quanta guerra, ubicada als anys 30, fa que un personatge emboliqui una cosa amb paper d'alumni (o de plata), inexistent aleshores. O com Marguerite Yourcenar, al celebradíssim Mémoires d'Hadrien, vesteix l'emperador romà amb un "xal" (châle), una peça de roba que van portar a Europa els soldats colonials anglesos procedents de l'Índia a finals del segle XVII, 1500 anys després del regnat de l'emperador Adrià.

Però l'anècdota més suculenta de la columna de Serra és la que li va contar una vegada Jorge Wagensberg, l'exdirector del CosmoCaixa. Diu que trobant-se a la presentació d'un llibre d'Antonio Muñoz Molina, l'escriptor andalús hi rememorava un record molt poètic de la seva infància granadina: la fascinació que li provocava veure la lluna reflectida a l'aigua d'un pou. Wagensberg, que en feia la presentació, li va fer notar que aquest record només podia pertànyer al reialme de la imaginació poètica, ja que en la latitud i longitud de Granada la lluna mai no s'alça prou perpendicular al terra com perquè es pugui reflectir al fons del pou.

L'anècdota m'encanta, perquè posa de manifest com alguns suposats records poden ser tan fal·laços com els somnis de l'alba, i revela la infinita vanitat d'alguns literats, que pretenen convertir tot el que diuen (i escriuen) en matèria poètica, passant-se la versemblança per l'arc del triomf. Jo, que per formació i sensibilitat, hauria d'estar més aviat al costat de Muñoz Molina, en aquesta ocasió em sento en canvi totalment identificat amb l'esperit científic de Wagensberg, i trobo fantàstic que el pou granadí s'acabés convertint en una galleda d'aigua freda. Menos pozos, Molina.

L'efecte Lubitz

Jo hagués volgut escriure un article sobre Andreas Lubitz sense parlar de malalties mentals. M'hagués agradat escriure sobre com l'ambició desmesurada, la megalomania i la frustració poden portar un individu aparentment normal a perpetrar una estossinada inconcebible. Jo volia parlar d'aquell veí del barri que corria maratons i que aspirava a pilotar un Boeing de Lufthansa. Ara això ja no és possible. 

Vaig començar a sentir que no era possible el diumenge 29 de març, quan vaig llegir el principal titular de La Vanguardia d'aquell dia (pàgina 3): "Lubitz es medicava per depressió". La gran sotragada informativa s'havia produït el dia 26, dos dies després del cataclisme: Brice Robin, el fiscal de Marsella que dirigeix la investigació, anunciava que el copilot havia fet estavellar deliberadament l'avió. La hipòtesi que semblava més plausible era la del suïcidi ampliat, una forma corregida i augmentada del tipus que abans de clavar-se un tret a la templa liquida la seva dona i els seus fills. "Per estalviar-los el patiment", especifiquen els suposats experts. Com si els experts poguessin saber què hi ha dins la ment d'un ésser humà abans de perpetrar un acte tan gratuït i monstruós.

Fins aquí em vaig contenir.

Però la gota que va fer vessar el got va ser la crònica de Rafael Poch a LV del dia 30, titulada "Pastilles en dubte". Aquest text és una poca-soltada en la seva integritat. Si el titular esmentat més amunt induïa a pensar que el fet de medicar-se per una depressió constitueix un factor de risc, aquest entrava directament com un elefant en una cristalleria en la controvertida qüestió dels medicaments i els seus efectes secundaris. En la seva ignorància del tema, Poch parla per persona interposada, que sempre surt de franc. Així, és el diputat francès Bernard Debré, "especialista en medicina aeronàutica i espacial" (?) qui s'encarrega d'informar-nos que la persona depressiva "es desinhibeix pels medicaments que pren i la voluntat suïcida que no arribava a expressar abans del seu tractament es pot desencadenar gràcies a aquesta desinhibició medicamentosa". Poch també esmenta Ann Blake-Tracy, directora de la International Coalition for Drugs Awareness, autora d'un informe que es fa ressò de "68 casos de conducta estranya, 48 incidents de tirotejos en escoles, 52 accidents viaris, més de 600 homicidis, més de 180 casos d'assassinats amb suïcidi i altres actes de violència, inclosos 12 incidents en avions, tots ells relacionats amb l'ús d'antidepressius" d'ençà de l'any 2000. Veges tu quina precisió: per començar, què vol dir "conducta estranya"? I quina mena de causalitat es pot inferir del fet que un homicidi estigui "relacionat" amb l'ús d'antidepressius?

La curiosa forma d'entendre la professionalitat de Rafael Poch el porta a esmentar noms comercials d'antidepressius, com és ara Zoloft o Lexapro, que són d'ús corrent als Estats Units, però que a Europa presenten noms diferents. Tant per tant, podria haver-ne esmentat els principis actius (sertralina, escitalopram) i s'hauria estalviat d'enganxar-se els dits. En realitat és millor així, perquè a un lector català el nom de Zoloft probablement li sonarà a una substància exòtica i perillosa, mentre que si Poch hagués parlat de sertralina (o Besitran, que és el nom amb què es comercialitza a Espanya), a més d'un potser se li hagués posat malament el sopar. Perquè una altra dada igualment estadística és que el consum d'antidepressius s'ha triplicat a Espanya en els últims anys: de 26 dosis per cada 1000 habitants a gairebé 80 aquest últim any. I quins són els més receptats a hores d'ara? Ho heu endevinat: la sertralina i l'escitalopram.

Què significa això? Doncs que cadascun de nosaltres, si no som consumidors directes d'alguna d'aquestes substàncies, és gairebé segur que coneixem alguna persona que en pren. Pot ser el nostre germà, o un dels nostres companys de feina, o aquell veí del replà que semblava tan amable i tal. Per això el titular "Lubitz es medicava per depressió" és una informació poc rellevant. Si demà haguessin de plegar tots els pilots, controladors aeris, conductors d'autobusos, d'autocars infantils o de camions que es mediquen pels seus trasbalsos anímics, el país es col·lapsaria.

A Lubitz, segons el que ha sortit publicat, li haurien diagnosticat tot de trastorns pintorescos amb els seus corresponents psicofàrmacs. Però, ¿com es pot fer compatible un Trastorn d'Ansietat Generalitzada amb aquella respiració normal que diu que va enregistrar la primera caixa negra de l'avió minuts abans d'estavellar-se? ¿Com ens podem creure que el jove pertorbat consultés informació a Internet sobre maneres i mètodes per suïcidar-se, i en acabat decidís que el millor mètode era estavellar un aparell amb 150 persones a dins? ¿Com podem atorgar cap credibilitat a uns mitjans que un dia ens asseguren que Lubitz patia de problemes de visió i que estava sent tractat per un possible despreniment de retina i que l'endemà desmenteixen la informació sense immutar-se?

Llegint i escoltant totes aquestes hipòtesis, se m'acut que estem provant de donar sentit a un acte que no en té cap. No sabrem mai el que li passava pel cap a Andreas Lubitz el dia 24 de març de 2015. Una cosa, però, sí que sabem: una depressió, per greu que sigui, no indueix ningú a l'assassinat en massa. Un trastorn d'ansietat tampoc. No ho dic jo. Ho diu Francisco Toledo, psiquiatra i professor de la Facultat de Medicina de l'Hospital Virgen de Arrixaca (Múrcia). Toledo afirma en aquesta entrevista: "Para que una persona estrelle un avión no tiene que ser un enfermo mental, tiene que ser una mala persona". Naturalment! És el primer que em va passar pel cap quan vaig llegir aquell titular de La Vanguardia. Una depressió, continua Toledo, comporta una idea de culpabilitat i fins i tot d'autoagressió, però mai contra els altres, sinó contra un mateix. "Lo del copiloto no tiene nada que ver con la depresión ni con enfermedades mentales", assevera el psiquiatra, contundent. Té a veure amb ser un narcisista maligne, diu ell, amb el seu llenguatge vagament freudià. Jo ho diria d'una altra manera, que més val que no reprodueixi aquí. Cap diagnòstic de cap psiquiatra del món no em podrà convèncer que Andreas Lubitz patia d'alguna malaltia que li va impedir adonar-se del que estava fent. Tampoc em convenç l'explicació psicologista de Walter Oppenheimer i el seu "efecte Lucifer": "Podía haberse quitado la vida sin molestar a nadie, pero tenía el inmenso poder de estrellar el avión de Germanwings contra los Alpes y llevarse consigo un centenar y medio de vidas. Y lo aprovechó".

Doncs no senyor. No crec en l'efecte Lucifer. No crec que tothom que es trobi situat en una posició de poder tendeixi a abusar-ne per fer mal als altres. I menys per matar-los. Només un psicòpata és capaç de cometre a sang freda un acte tan horrorós. Un psicòpata, que no vol dir el mateix que algú que pateix brots de psicosi. El psicòtic delira i té al·lucinacions. Un psicòpata, en canvi, és una persona incapaç de sentir empatia per la resta d'éssers humans. Una persona capaç de proclamar que "un dia faré alguna cosa que canviarà tot el sistema. Aleshores tothom coneixerà el meu nom i el recordarà". Com diu el doctor Toledo, una personalitat maligna.

Andreas Lubitz potser patia depressió, o la va patir en el passat. Potser sí. Però en qualsevol cas, el que va fer el dia 24 de març no ho va fer perquè estigués deprimit o perquè prengués antidepressius. Anem amb compte amb les etiquetes. Segons l'Organització Mundial de la Salut*, una de cada quatre persones experimentaran al llarg de la seva vida un episodi depressiu o ansiós de certa gravetat. S'espera que el 2020 la depressió sigui la causa de malaltia número u en el món desenvolupat. Els malalts mentals no mereixen que els assenyalem amb el dit acusador. A més, com apunta Manuel Castells, si la inestabilitat mental comporta un risc, estaríem en una societat de bojos en la qual hauríem d'estar tots vigilats.

Anem amb compte doncs, no fos cas que a causa de l'efecte Lubitz els assenyalats no acabin sent els nostres parents o els nostres amics més propers. Persones com nosaltres, que poden ser víctimes d'un mal pas en la vida o d'una suspensió transitòria de la capacitat de ser feliços. Culpabilitzar els qui no troben consol seria la victòria final d'Andreas Lubitz.

(*) Mental Health: facing the challenges, building solutions. 2005

Salvatge

No ho puc evitar. M'encanten aquestes odissees tan típicament nord-americanes, tan salvatgement individualistes, en què el protagonista s'ha d'enfrontar tot sol a la immensitat de la natura fins que, de tan lluitar-hi, s'hi acaba fonent. Aquesta tradició que comença amb els pioners que se n'anaven a cercar or al Far West, que es doctora en filosofia amb el Walden de H.D. Thoreau, que es transmuta literàriament en les novel·les de Jack London o els relats curts de Hemingway i que acaba plasmant-se a les grans pantalles amb el Jeremiah Johnson interpretat per Robert Redford (1972) o, més actualment, amb pel·lícules com la que comentaré avui.

L'última obra de Jean-Marc Vallée ("C.R.A.Z.Y.", "Dallas Buyers Club") es diu precisament "Wild" (Alma Salvaje). Conta la història verídica de Cheryl Strayed, que el 2012, amb 43 anys, va relatar en un llibre la seva experiència de quan en tenia 26 i va recórrer a peu el Pacific Crest Trail, un sender de 2000 km des de Mèxic fins al Canadà, sense ser una experta en això que ara alguns esnobs anomenen trekking. L'actriu Reese Witherspoon encarna (i produeix) amb convicció la peripècia d'aquesta dona i ens transmet el seu camí d'expiació, emprès després que la seva vida, divorciada, amb la mare morta i addicta a l'heroïna, hagués arribat a un cul de sac. És Witherspoon, de fet, qui aconsegueix que el film s'enlairi per damunt de la típica història de superació i desprengui un aire de veracitat narrativa que els progressius flashbacks van acostant al bocabadat espectador. Això sumat als magnificents i desoladors paisatges de l'oest americà fan de "Wild" una obra en la mateixa línia i a l'alçada de les recents "Grizzly Man" (Werner Herzog, 2005), "Into the Wild" (Sean Penn, 2007) o "127 Hours" (Danny Boyle, 2010).

Però la pel·lícula de Vallée es veu enriquida amb altres aportacions valuoses, com la del novel·lista Nick Hornby, que en va fer l'adaptació del llibre, o la de l'actriu Laura Dern, que personifica la mare de la protagonista, Bobbi, el record de la qual és l'única cosa que sembla proporcionar-li forces per continuar caminant tot i que les ungles dels peus li salten literalment dins unes botes massa petites.

"Quan vaig escriure les pàgines següents, o més aviat la major part d'elles, vivia tot sol, en el bosc, a molts quilòmetres de qualsevol poble, en una casa que em vaig construir jo mateix, a la riba del llac Walden, a Concord, Massachussetts, i em guanyava la vida tan sols amb la feina de les meves mans. Hi vaig viure dos anys i dos mesos. Ara torno a ser un habitant del món civilitzat".
                                                                                                (Henry David Thoreau, "Walden",1854)

M'imagino el llibre de Cheryl Strayed començant d'una forma molt similar. És com si a Nord-Amèrica hi hagués un fil de continuïtat --una senda-- entre el filòsof rebel que marxa a viure entre els arbres i els rierols i les bestioles salvatges i aquesta Strayed (en anglès, extraviada) que decideix expiar les seves culpes amb una motxilla que simbolitza el pes que porta damunt la seva ànima.

De noi, jo també tenia tirada a vagarejar per boscos i muntanyes, encara que, enlloc de Yosemite, em conformés a pujar a un tren regional i baixar a qualsevol llogarret del Montseny. Més tard, de forma tan misteriosa com va aparèixer, la crida de la natura es va dissipar. Altres afectes, altres viaranys no tan saludables van substituir aquell delit juvenil per les caminades silvestres. Tanmateix, sempre em va quedar aquella fascinació pels grans paisatges desolats, una fascinació que vaig sublimar amb els llibres, les pel·lícules i els viatges a regions remotes.

De manera que, si algun cop heu sentit el mateix que jo, o simplement sou aficionats al gran cinema naturalista americà, no puc sinó recomanar-vos aquesta magnífica obra de Witherspoon i Vallée. Perquè, per a tots aquells que un dia vàrem somiar a marxar a alguna banda, ben lluny, into the wild (tot i que encabat mai tinguéssim els pebrots de dur-ho a terme), "Alma salvaje" és més que una pel·lícula: és una invitació.

Leviatan és una fera nocturna

     

Les últimes setmanes he tingut ocasió de veure al cinema dues pel·lícules formidables: "Leviathan", d'Andrey Zvyagintsev, i "Nightcrawler" de Dan Gilroy. Són dos films absolutaments distints, en factura i en missatge, però després de rumiar-hi una mica he arribat a la conclusió que en realitat són el mateix film.

"Leviathan" explica la història de Kolya, un home de mitjana edat que viu de reparar cotxes en una gèlida població del mar de Barents amb la seva dona Lilya i el seu fill d'un anterior matrimoni. La família viu en una bonica vivenda amb vistes a la badia que ara l'alcalde i cabdill local (esplèndida interpretació de Roman Madyanov) pretén expropiar per construir-s'hi una mansió. La resistència ferrenya de Kolya provocarà una espiral de xantatges, corrupció i violència que acaba mostrant-nos les interioritats de la Rússia contemporània amb una cruesa mai no vista. El títol fa referència a l'obra de Thomas Hobbes (1588-1679) "Leviathan", on el filòsof anglès escriu que la condició natural de l'ésser humà és la guerra perpètua i la manca de moral. "Leviathan" segons Hobbes és l'estat modern, un artefacte coercitiu i poderós creat amb l'objectiu d'inspirar temor i fer-se obeir cegament. El lligam amb la Rússia de Putin és diàfan: el despatx del cacic està presidit per un retrat del president rus. Sota els seus auspicis implacables, la peripècia de Kolya és tan terrible i tan sense esperança que sembla una actualització de la història bíblica de Job ("perquè el temor que m'espantava m'ha arribat / i m'ha succeït tot el que jo temia") tota ella banyada en vodka.

"Nightcrawler", produïda i protagonitzada per Jake Gyllenhaal, mostra la deriva d'un jove aturat, Lou Bloom, que després de presenciar un accident automobilístic i l'actuació dels nightcrawlers (homes que armats amb càmeres condueixen a tota velocitat per Los Angeles interceptant emissores de la policia, a la recerca d'imatges impactants), decideix convertir-se en un d'ells al preu que sigui. L'actuació de Gyllenhaal és extraordinària: els seus ulls desorbitats que semblen no parpellejar mai, la seva fredor de psicòpata i la seva tenacitat a fer-se un lloc en el submón de les televisions locals de la ciutat, el converteixen en una mena de doble del Travis Brickle de "Taxi Driver" (1976). "Nightcrawler" també presenta elements en comú amb "Drive" (2011): la nit obsessionant de la gran ciutat, les curses endimoniades en automòbil, el personatge solitari i desemparat. Però allò que en "Drive" era pur Western (Ryan Gosling enfrontant-se tot sol a la màfia local), en "Nightcrawler" és neurosi, obsessió i malaltia. Una malaltia social, ja que el personatge de Bloom no abandona mai el peculiar argot dels self-made men nord-americans, la lògica competitiva del Yes You Can, la manca d'escrúpols i d'humanitat dels emprenedors a qualsevol preu.

I és per això que totes dues pel·lícules, tan diferents, fetes cadascuna a banda i banda del Teló d'Acer, em semblen apuntar a la mateixa fallida moral: la cosificació de les persones, la reducció de l'individu a una mera baula d'un engranatge més poderós, la corrupció com a estat natural de l'ésser humà vivint en societat, la utilització d'eines molt potents (l'estat, la violència, els mitjans de comunicació) per sotmetre les persones a la submissió cega --en un cas-- i a la imbecil·litat deshumanitzada--en l'altre. No us les perdeu.

Un poema de Mark Strand

MAN AND CAMEL On the eve of my fortieth birthday I sat on the porch having a smoke when out of the blue a man and a camel happened by. Neither uttered a sound at first, but as they drifted up the street and out of town the two of them began to sing. Yet what they sang is still a mystery to me— the words were indistinct and the tune too ornamental to recall. Into the desert they went and as they went their voices rose as one above the sifting sound of windblown sand. The wonder of their singing, its elusive blend of man and camel, seemed an ideal image for all uncommon couples. Was this the night that I had waited for so long? I wanted to believe it was, but just as they were vanishing, the man and camel ceased to sing, and galloped back to town. They stood before my porch, staring up at me with beady eyes, and said: "You ruined it. You ruined it forever."

HOME I CAMELL

El dia abans del meu quarantè aniversari

seia al meu porxo tot fumant un cigarret

quan de cop i volta un home i un camell

van passar-hi a la vora. Al principi

els dos caminaven en silenci, però

quan van ser al cap del carrer i sortiren

de la ciutat, tots dos van començar a cantar. 

Ara, el que cantaven és encara un misteri

per mi --els mots sonaven tots iguals, i la tonada

era massa banal per recordar-la. Van seguir

fins al desert, i a mesura que s'hi endinsaven

les seves veus es van fer més agudes, com el xiulet

que fa la sorra quan és enduta pel vent. 

La meravella del seu cant, la seva

barreja indestriable d'home i camell, semblaven

una representació ideal de totes les parelles estranyes.

Seria aquesta la nit que tant de temps havia esperat? 

Així ho volia creure, però tot just 

els havia perdut de vista que l'home i el camell

van deixar de cantar, i al galop

tornaren a ciutat. Es van plantar

davant del meu porxo, mirant-me amb ulls 

envidriats, i em van dir:

"Ho has espatllat. Ho has espatllat per sempre". 

La nostra vida ansiosa

"Fear and I were born twins together" 
Thomas Hobbes (1588-1679)

Scott Stossel (Estats Units, 1969) ha escrit el llibre que jo sempre havia volgut escriure. Si alguna vegada, benvolgut lector, t'has despertat de sobte a les 3 de la matinada, suant, tremolós, amb un estrany formigueig a les mans i amb el cor bategant a mil per hora sense saber què diantre t'està passant, aleshores formes part del nostre club. El club d'Stossel, de fet, és encara més ampli que el meu; aquesta és la seva llista de convidats:

-Fòbia social
-Agorafòbia
-Emetofòbia (por de vomitar)
-Acrofòbia (por de les altures)
-Astenofòbia (por de desmaiar-se)
-Bacilofòbia (por dels gèrmens i microbis)
-Urofòbia (por de l'orina o d'orinar)
-Aerofòbia (por de volar)
-Turofòbia (por del formatge -sí, ho heu llegit bé!)

Fa patxoca, oi? I tanmateix cap d'aquestes pors no ha invalidat la carrera professional d'Scott Stossel, que és editor en cap de The Atlantic Magazine, columnista del New Yorker i comentarista de la BBC i la CNN. D'entrada sorprèn que, en un país tan purità i calvinista com els USA, algú amb càrrecs de responsabilitat gosi sortir de l'armari amb la determinació i la prolixitat amb què ho ha fet Stossel. Perquè aquesta obra de 341 pàgines no és pas un tractat sobre l'ansietat, com n'hi ha tants, ni encara menys un llibre d'autoajuda. Tècnicament és una memoir, això és, un relat autobiogràfic. Comença amb l'hilarant episodi del dia de la seva boda --quan ja és dalt de l'altar, esperant la núvia--i es veu aclaparat per la por de vomitar i desmaiar-se en públic (o a la inversa), i els seus membres es posen a tremolar. A partir d'aquí els capítols se succeeixen i el lector no sap si esclafir a riure o a plorar: Stossel és un cas clínic però posseeix una vena còmica innegable, que recorda una mica la de dos jueus universals i altament neuròtics com Franz Kafka o Woody Allen. El nostre autor ressegueix la seva trajectòria ansiosa d'ençà dels 10 anys, l'edat que tenia quan li van fer la primera diagnosi, fins als nostres dies, en què, per poder impartir una conferència sobre el seu llibre, ha de proveir-se de dos o tres Trankimazins i empassar-se'ls gola avall amb un got d'Scotch.

L'obra d'Stossel, però, no és només una relació autobiogràfica més o menys extravagant. Constitueix també un estudi molt seriós de la malaltia, el més complet que jo hagi llegit mai (i creieu-me, els he llegit gairebé tots). No deixa res per verd: hi desfilen des d'Hipòcrates, Aristòtil i Plató fins als més moderns neurocientífics (Damásio, Ledoux), passant per clàssics del gènere ansiós com Hobbes, Kierkegaard o Freud. A l'autor li plauria que el consideréssim un modernitzador de la magna obra de Robert Burton, "The Anatomy of Melancholy" (1676), de qui Stossel es confessa deutor.

Recomanar un llibre com aquest resulta pertinent si tenim en compte que, com ell mateix indica, un de cada quatre adults pateix o patirà un trastorn d'ansietat al llarg de la seva vida. A mi, sense anar més lluny, "My Age of Anxiety" m'ha ajudat a acceptar conviure amb aquest molestíssim dimoni interior que m'afligeix, com al seu autor, des de la més tendra infància. Isabel Gómez Melenchón, que en féu la ressenya al suplement cultural de La Vanguardia, confessava que ella també pateix d'aerofòbia i és "capaç de posar-se a plorar en braços d'un veí de seient desconegut a la més mínima turbulència". La confidència de Gómez Melenchón ens mostra que el trastorn està molt més estès del que podria semblar. Jo no podia donar crèdit al que sentia quan la meva psicòloga, una dona jove i eficientíssima en la seva feina, que semblava saber totes les respostes, em va confiar un dia que patia d'aracnofòbia i que amb totes les tècniques que m'havia ensenyat, no seria capaç de romandre ni un minut en una habitació en companyia d'un aràcnid.

"Posar-se a viure és desenvolupar símptomes i síndromes", escriu Susana Quadrado en una columna de Tendències titulada "Ansietat". Alguns, malauradament, per tal de superar-los hem de recórrer sovint a la farmaciola, en una mena de fast food emocional que ens manté més o menys funcionals en el dia a dia familiar i laboral. No podem deixar de trobar fascinant com la majoria dels nostres parents, amics i companys de feina surfegen per les adversitats de la vida amb un aire de naturalitat que mai no sabem ben bé si és genuí o impostat. Vivim emboscats, mirant al cel amb aprensió i preguntant-nos quan caurà la propera falconada, parapetats rera una màscara d'aparent normalitat. Per això és important que persones rellevants com Scott Stossel hagin decidit no tenir pèls a la llengua i hagin donat a conèixer els seus ridículs i terribles combats amb ells mateixos o amb una part d'ells mateixos sense importar-los la repercussió que pugui tenir el fet d'esbombar el seu secret. Un secret que no hauria de comportar cap vergonya: anticipar el patiment causat per un fet percebut com una amenaça, encara que aquesta amenaça no sigui real, és allò que ens diferencia dels animals. L'ansietat és la malaltia humana per excel·lència.

Posats a recomanar. Avui dia, l'únic autor que pot competir amb Stossel a l'hora d'exposar-se a tomba oberta és el noruec Karl Ove Knausgârd, que amb la seva formidable sèrie de sis llibres titulada "La meva lluita" s'ha obert en canal per mostrar al públic les seves interioritats. L'objectiu és diferent: Knausgârd no té interès a divulgar res, sinó a construir un personatge literari. Però la publicació del segon d'aquests llibres, "Un home enamorat", va provocar en la seva dona un agudíssim atac d'ansietat. I és que ja ningú pot considerar-se a recer de la malaltia més prototípica de la modernitat. El llibre "My Age of Anxiety" ha estat traduït i publicat en castellà per l'editorial Seix Barral amb el títol d'"Ansiedad".

Tànger

Hem estat uns dies a Tànger. De sempre --o més aviat d'ençà que vaig saber que la Casablanca de Bogart era en realitat Tànger-- havia tingut ganes de visitar-la, tot i que amics de confiança m'havien previngut de la seva lletjor. Doncs bé, ni és pas tan lletja ni tampoc té res a veure amb la ciutat que van plasmar als seus llibres els Bowles, Burroughs, Genet, etc. Com altres ciutats amb fama llegendària de maleïdes (ara penso en Medellín), Tànger, la ciutat blanca de l'Estret, s'està reinventant. Quan Paul Bowles hi va arribar als anys trenta, va escriure: "No hi havia escullera ni moll. El transbordador de Gibraltar ancorava al port i els passatgers arribaven a terra en una llanxa pneumàtica, a rems". Ara, al port tradicional i els seus grans ferris del segle XX se li han afegit el Tànger Med, amb la seva zona franca, i l'Aeroport Internacional Ibn Batuta. Al seu port esportiu s'hi poden amarrar fins a 1.600 iots. Aviat serà possible arribar en un creuer de luxe i accedir a la medina gràcies a un telefèric.

Afirma Jorge Carrión que el gran símbol cultural d'aquest nou projecte de ciutat és la Cinématèque, ubicada a la gran Plaça del 9 d'Abril. Home, no ho sé. Quan el meu germà i jo hi vam fer cap, just a la sortida del Grand Socco, hi projectaven "Malèfica", la infecta pel·lícula nord-americana protagonitzada per Angelina Jolie. També és cert que al cartell hi havia altres films més o menys autòctons i internacionals, de títols laurencearabescos com "Zineb, la Rose d'Aghmat" o "Rock the Casbah". L'establiment està dirigit per Malika Chaghal, que abans havia treballat en un cinema d'art i assaig a París, i col·labora amb el nostre CCCB. Aquesta dimensió cosmopolita no impedeix, però, al Govern marroquí d'aplicar-hi mahometanament la censura amb les escenes de sexe explícit o amb les que li dóna la reial gana.

Segons Carrión, l'equivalent del Rick's Cafè de Casablanca a l'actual Tànger és el Morocco Club de la Kasbah. Casualment, el nostre hotelet (sensacional La Tangerina!) es trobava a dues passes de l'esmentat club. A partir de les deu de la nit hi feien jazz en directe, o una forma del jazz en directe que és la chanson française barrejada amb estàndards internacionals. En tornar de sopar, habitualment no gaire lluny, ens agradava d'enfilar les escales del Morocco i demanar-nos un parell de Glenfiddich mentre ens deixàvem gronxar per les melodies de Michel Polnareff o Ray Charles, interpretades per una parella, Marianne (vocal) i Philippe (vocal & piano), que anava incrementant el grau d'entusiasme a mesura que augmentaven els graus etílics de la clientela. El Morocco és un club selecte (la segona nit va anar d'un pèl que no ens hi deixen entrar) i és un club amb un marcat accent gay-friendly. Em temo que si algun dia els jovenets de l'ISIS comandats per Al-Baghdadi estenen els seus tentacles al Magreb (Al·là no ho permeti), els primers caps que rodaran seran els dels nostres estimats amics del Morocco Club.

Els turistes culturals anem a la recerca del Tànger de Paul Bowles i de William Burroughs, però, com ens recorda Carrión, Bowles només fou el traductor de la ciutat blanca; si voleu conèixer l'original heu de recórrer a Mohamed Chukri. A "Paul Bowles, el reclús de Tànger", Chukri discuteix la centralitat de l'americà en un escenari que ell (Chukri) considerava producte de la colonització: "Molts són els occidentals i els americans que opinen que, sense Paul Bowles, Tànger no seria el mateix. Però, de quin Tànger parlen? Sense cap mena de dubte, d'aquell Tànger que Bowles i els seus amics van estimar: l'elegant i distingit, el de la vida fàcil". Chukri és un maleït per partida doble: d'una banda, perquè va participar del clima transgressor que respirava la generació beat: de l'altra, perquè com a escriptor marroquí va ser censurat i relegat pel seu desvergonyiment. Avui, la seva tomba jeu oblidada de tothom al cementiri de Marshan.

En definitiva, que Tànger ja no és la metròpoli culta, canalla i cosmopolita (ni tampoc el centre d'espionatge, de contraban i d'evasió de capital) que un dia va ser. L'any 1960, quan l'exèrcit hi va entrar per incorporar-la al Marroc, la població d'origen estranger representava la meitat del total; actualment amb prou feines arriba a l'1%. Els bohemis, milionaris, escriptors i rodamons van abandonar-la fa temps, i avui Tànger és simplement la gran ciutat marroquina del nord del país, una ciutat que a poc a poc va consolidant la seva identitat en àrab i en francès, mirant a Espanya però a distància, cada cop més allunyada del seu passat contracultural i dels mites occidentals que van portar dos passavolants com el meu germà i jo a vagarejar uns quants dies d'agost pels seus carrers laberíntics.

Oh la maduresa!

Quan arribarà? Amb 46 anys fets i repicats, ja no sé si esperar-la gaire més estona. Semblo condemnat a acabar sent un jovenàs ficat o encabit dins un cos de vell. D'altra banda, cada cop que m'he topat amb una persona que s'autoconsiderava madura, vull dir madura en un sentit moral, sempre he tingut la impressió d'estar davant d'un perfecte imbècil. Potser és per això que m'agrada tant la primera frase de la novel·la "Plateforme", de Michel Houellebecq:

"Mon père est mort il y a un an. Je ne crois pas à cette théorie selon laquelle on devient réellement adulte à la mort de ses parents; on ne devient jamais réellement adulte".

I potser és per això que em va agradar tant, també, aquest fragment de diàleg extret d'un personatge de l'obra "Shell", de Sarah Kane, que fa poc s'ha representat al Festival Grec:

"Que sàpigues que anomenem mostres de maduresa a allò que són simplement renúncies, i que ja no passen coses importants. Totes les coses importants van passar fa segles".

Livro do desassossego

“Tenho por mais minhas, com maior parentesco e intimidade, certas figuras que estâo escritas em livros, certas imagens que conheci de estampas, do que muitas pessoas, a que chamam reais, que sâo dessa inutilidade metafísica chamada carne e osso. E “carne e osso”, de facto, as descreve bem: parecem coisas cortadas postas no exterior marmóreo de um talho, mortes sangrando como vidas, pernas de costeletas do Destino”.

                                                                                     Bernardo Soares (F. Pessoa), 1888-1935

Triar l'última vida

Catherine Millot, psicoanalista de l'escola de Lacan, acaba de publicar un llibre anomenat "¡Oh, soledad!" (NED Ediciones). Segons la ressenya, en aquest llibre la psicòloga "s'endinsa en experiències diferents de la solitud. Millot creu que la solitud no és només la malenconia que neix arran de l'absència d'algú. Que es presenta en formes diferents. Una trucada que esperes i no arriba, la carta no enviada, aquella pregunta sense resposta, un retard... percebre aquesta absència: això és solitud per a ella".

Molt bé. Però a mi el que més m'ha agradat de l'entrevista que li fa el suplement "Qui" de LV és quan explica què és per a ella el procés d'envellir (acaba de fer 70 anys): "Es tracta de triar la teva última vida, donant-te el luxe de trencar amb les coses inútils i les supèrflues. I si no fer taula rasa, almenys netejar el terreny, és a dir, viure segons el teu desig, perquè no hi ha temps per a cap altra cosa".

Magnífic. És el carpe diem perfecte: com que (a les velleses) ja no queda gaire temps, més val triar bé i no perdre'l amb coses --i jo afegiria: amb persones-- inútils. Un excel·lent programa, que per cert ja apareix en una escena memorable de "La Grande Bellezza", quan Jep Gambardella surt d'amagat de casa d'una amant pesada amb la següent reflexió: "El descobriment més consistent que he fet després de complir 65 anys és que no puc perdre temps fent coses que no vull fer".

La madona burleta

"Era molt bonica físicament --estil segle XIX, cara ovalada i trets delicats. Semblava una madona. Però amb un toc burleta i divertit. Si es pot imaginar una marededéu burleta, aquesta és la imatge que en tinc".

Així descrivia Lord David Cecil d'All Souls la bellesa irònica de Virginia Woolf. Un nom que primer ens suggereix tendra puresa i que després esdevé un ullal temible. D'Adeline Virginia Stephen es pot dir que tothom la cita per una raó o altra --com a puntal del moviment feminista, per exemple--i ben pocs l'han llegit. Qui ha llegit Virginia Woolf?, podríem dir, parafrasejant la pel·lícula de Mike Nichols. Jo sóc dels que sí que l'han llegit, però poc i malament. Quan era universitari va caure a les meves mans una traducció castellana de To the Lighthouse, una obra que em va semblar confusa però estranyament seductora. No sóc, en qualsevol cas, un fan de l'escriptora britànica.
En canvi, em plauen molt aquestes ratlles que li va dedicar E. M. Forster, un dels membres del cèlebre grup de Bloomsbury que més la van tractar: "Li agradava escriure amb una intensitat que pocs autors han aconseguit, ni tan sols desitjat. La major part escriuen amb mig ull en els drets, mig ull en els crítics i un tercer mig ull a millorar el món, la qual cosa els deixa amb tan sols mig ull per a la tasca en què ella concentrava tota la seva visió".

Aquest era potser el secret de la seva escriptura. Una rara i superlativa intensitat. La mateixa, potser, que en un moment de depressió la va dur a omplir-se les butxaques de pedres i endinsar-se per sempre a les aigües del riu Ouse, comtat de Sussex.

Les dones del llop estepari

Dimecres passat, al suplement cultural de La Vanguardia, s'hi podia llegir una crònica de Laura Freixas titulada "A l'ombra (masculina) dels escriptors". Un altre dels titulars, que apareixia a la següent pàgina, feia així: "Les biografies dels "genis" (homes) reprodueixen sovint certes pautes: al seu costat hi ha una dona que dedica la vida a servir-lo i a donar-li suport". Tot plegat, tractant-se d'un treball d'aquesta autora, no és gens sorprenent: Freixas--com Isabel Clara-Simó, per exemple--milita en el feminisme old-style. Juntament amb l'anti-sobiranisme català, és el tema de la seva vida.

Partint d'aquest supòsit, la crònica era relativament fàcil de confegir. Jo mateix, per bastants menys calerons, la podria haver escrit amb més gràcia i molt menys sectarisme. Només calia triar els exemples adients. Els de Freixas són clàssics de tota la vida: Hermann Hesse, Scott Fitzgerald, André Gide, Miguel Delibes, Juan Ramón Jiménez, Dylan Thomas, José Donoso, Octavio Paz i els inevitables Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir. Llevat d'aquests dos últims, tots els altres són casos paradigmàtics i indiscutibles d'aquelles pautes masclistes de què es vantava el titular.

El primer a passar pel sedàs obsessiu de l'escriptora és Hermann Hesse. L'autora es basa en la lectura d'un llibre recentment publicat a Espanya: "Les dones de Hermann Hesse", de la investigadora alemanya Bärbel Reetz. Anomenar crònica a allò que surt del teclat de Freixas és una mera hipèrbole. El text sobre Hesse --i sobre tots els altres--és un pur judici d'intencions, on l'únic que fa és justificar la seva tesi inicial, i on els noms que maneja només serveixen per il·lustrar aquest judici sumaríssim. Sobre Hesse, l'acumulació de maldats és de tal magnitud que fan venir ganes de pujar-se'n a una màquina del temps i afusellar-lo abans no compleixi la majoria d'edat. En copio un fragment:

"Maria Bernouilli, la primera dona de Hesse, va deixar la feina perquè Hermann pogués escriure, tancat en el seu estudi, o buscar la inspiració viatjant. Ella s'ocupava de cuinar, passar a net els manuscrits, organitzar mudances, obres, reparacions [...] i, sens dubte, dels nens. Quan naixien, Hesse s'absentava durant mesos, i se n'anava per exemple "a la selva a caçar papallones" [...]. L'esgotada Maria --que un cop va demanar com a regal d'aniversari dos dies lliures per anar-se'n d'excursió--ho suportava tot estoicament i fins i tot enviava a Hesse mitjons nets per correu. El dia en què ell li va confessar que li havia estat infidel, es va enfonsar. Va haver de ser internada en un psiquiàtric".

El que Freixas no menciona --no sé pas si Reetz ho fa--és que el mateix Hesse va haver de ser ingressat diverses vegades en establiments psiquiàtrics al llarg de la seva vida. I el que Freixas no fa i no sé si ha fet mai són els deures abans d'escriure certes coses sobre un autor. Perquè abans de triar les víctimes de les teves invectives, quan es tracta d'autors literaris, el mínim que pots fer és llegir-te les seves obres. És allà on hi trobaràs l'autor, si el que de debò pretens és conèixer-lo.

A mi --precisament perquè de noi vaig ser un lector insaciable de les obres de Hesse--tot això que escriu Laura Freixas, o Bärbel Reetz, no m'estranya en absolut. De fet, és el més normal del món. Quan un, amb aquella set d'absolut que mostren els adolescents, s'ha embegut de "Siddhartha", "El llop estepari" o l'estratosfèrica "Demian", el que no pot esperar després és que el seu autor sigui un burgeset afeccionat a la pintura de paisatges i pare de família exemplar. L'autor d'aquests llibres havia de ser la bomba.

Hesse, com Thomas Mann, es va moure sempre entre l'aversió per l'ordre burgès i la impossibilitat d'esquivar-lo en la vida pràctica. Però així com Mann el va acceptar formalment en la seva vida per encabat poder dinamitar-lo des de dins a les seves obres, Hesse va ser més tastaolletes. Va anar fluctuant entre períodes d'aparent felicitat casolana amb altres (per exemple el viatge a Indonèsia de 1911) de profunda nostàlgia per la vida aventurera de l'home solter i lliure de càrregues: el llop estepari. Té raó Freixas quan censura l'escriptor germànic per, entre altres pocasoltades, marxar de casa unes setmanes cada cop que la seva dona es posava de part. Ara bé, tinc raons per demanar-me si aquest tipus de model patriarcal no era el que, en realitat, es reproduïa en la pràctica majoria de les famílies d'aquella època.

A Joan Maragall, per exemple (per citar una patum nostrada), no li va caldre mai tocar el dos quan la dona trencava aigües. Ja hi corrien les minyones. O és que ens pensem que l'autor del "Cant Espiritual" va canviar els bolquers dels 13 fills que va tenir amb Clara Noble? La biografia de Maurici Serrahima més aviat ens inclina a concloure que no. Maragall disposava d'un despatx situat a la planta superior de la casa de Sant Gervasi on residia la família, i en aquella casa estava absolutament prohibit interrompre o destorbar el poeta en les seves estones d'entotsolament. Un altre exemple. Quan jo estudiava Filologia a la Universitat, vaig coincidir amb un dels néts del gran Carles Riba. El que m'explicava de la figura del seu avi, a qui recordava com una mena de divinitat ebúrnia i sobretot llunyana, feia feredat. Suposo que, en aquest cas, si la Freixas hagués sabut mai un borrall sobre literatura catalana, hagués descrit amb adjectius sagnants el sacrifici que va haver de fer Clementina Arderiu per mantenir la intendència familiar i, a estones esparses, poder escriure alguns poemes a l'ombra del marit. I què dir de Picasso, aquell gran depredador femení que feia servir el seu fill Paulo de xofer, o del recentment traspassat García Márquez, que per escriure "Cien años de soledad" es va recloure en un estudi de 3 x 2,5 metres quadrats al qual anomenà La Cueva, li va fer a mans 5.000 dòlars a Mercedes Barcha, la seva dona, i bàsicament li va dir que s'hi espavilés mentre durés la redacció de la Gran Obra? (Sembla que no va complir amb els terminis previstos. Per poder subsistir, Mercedes va haver d'empenyorar totes les seves joies, el televisor, la ràdio, i les seves tres últimes pertinences: l'assecador de cabell, la batedora per preparar sucs als seus fills i l'escalfador d'aigua).

No cal continuar. La llista és infinita.

Però és que no cal anar a cercar grans figures literàries o artístiques. Pensem en els nostres propis avis, en la vida que portaven els nostres avis. En el 90% dels casos, si hi burxeu una mica, ensopegareu amb un matrimoni més o menys de conveniència regit per un masclisme irreductible. Eren els signes del temps. Quan la sra. Freixas escriu, citant Reetz, que la pobra Bernouilli enviava a Hesse els mitjons nets per correu, estic segur que podríem trobar milers d'anècdotes similars en parelles de la mateixa època. Recordo quan la meva àvia em va assenyalar un dia un vell portal del carrer de les Tàpies. "Aquí és on el teu avi anava de putes", em va dir. Ho va fer com qui et mostra, amb un sospir d'enyorança, el local on hi havia hagut la merceria on venien el fil de fer mitja. Són coses molt bèsties, o que avui ens semblen molt bèsties, però que potser en aquella època no ho eren tant.

Tornant a Hermann Hesse, probablement no passarà a la història com un marit exemplar (em temo que tampoc com un gran escriptor), però potser li devem altres coses més importants. Tot i que a la crònica Freixas l'anomeni "escriptor suís", en realitat Hesse va néixer a Calw (Suàbia, sud-oest d'Alemanya). És veritat que el 1923 adoptà la nacionalitat suïssa, però sabeu per què? Pel seu enfrontament amb les autoritats alemanyes. El 1931 dimití de l'Acadèmia prussiana de les Arts amb aquestes paraules profètiques: "Tinc el pressentiment que en la guerra futura aquesta Acadèmia contribuirà molt a formar aquell grup de noranta o cent personatges eminents que, per encàrrec de l'Estat, enganyaran el poble en totes les qüestions vitals, igual que el 1914". Quan escriptors de tots els països europeus s'embrancaven en una espiral d'odi que comportaria les conseqüències que tots sabem, Hesse publicà un assaig titulat "O Freunde, nicht diese Töne" (Oh amics, no en aquest to), on reivindicava l'herència cultural comuna de tots els europeus i cridava els intel·lectuals a no caure en el nacionalisme, l'anti-semitisme i les picabaralles estatals. La tercera esposa de l'escriptor era jueva. Quan Hitler assolí el poder, Hesse, des del seu refugi suís a prop de Lugano, ajudà molts alemanys, entre els quals hi havia Thomas Mann i Bertolt Brecht, a fugir del país. Naturalment, el règim nazi prohibí les reedicions de tots els seus llibres. Ah per cert, està força documentat el fet paradoxal que alguns dels oficials nazis més sanguinaris eren, en la seva vida privada, esposos amantíssims i uns bons pares de família. Un pèl autoritaris, m'afiguro, però vaja, en general gente muy maja.

Per acabar. Els escriptors i els artistes solen ser gent en qui les virtuts i els vicis de l'època s'hi reflecteixen multiplicats i grotescos, com a la galeria dels miralls del Tibidabo. Són tots egòlatres sense excepció, ja que sense el pic d'ambició que proporciona l'egotisme, a qui li vindria de gust passar-se la vida fent provatures febrils fins que en surt una pàgina o un esbós més o menys satisfactoris? És per això que ja fa temps que sostinc que, qualsevol persona que senti dins seu una forta vocació artística, hauria d'allunyar-se com de la pesta de la vida familiar convencional. Per no perjudicar-se ell (o ella), però sobretot per no amargar la vida als altres. És a dir, fer el camí invers que sembla que faran els capellans. Ser escriptor és, al capdavall, una forma secular de ser un monjo. Per sort, avui dia podem escollir. Fa un segle, amiga Freixas, no era tan fàcil.