dimecres, 1 de juliol del 2015

Modiano el japonès


Llegint el suplement cultural d'un diari barceloní, ensopego amb aquesta frase --en realitat una idea-- de Patrick Modiano:

"La diferència entre les cuines francesa i japonesa és ben senzilla. Un cuiner francès no dóna per acabat un plat fins que ja no pot afegir un ingredient més; un cuiner japonès, en canvi, no el dóna per acabat fins que ja no pot treure cap ingredient més".

L'aforisme li serveix a Modiano per presentar-se com el més oriental dels escriptors europeus, una presumpció que no puc contrastar perquè no he llegit mai l'escriptor francès. No obstant, com que de literatura japonesa i francesa sí que en tinc, a casa, m'he molestat a fer-ne una comparació, i comprovar d'aquesta manera si l'afirmació de Modiano té base real.

Vegem-ne algun exemple. Agafo del prestatge les "Méditations poétiques" de Lamartine, poeta romàntic (1790-1869), i a la primera plana llegeixo:

L'ISOLEMENT

Souvent sur la montagne, à l'ombre du vieux chêne,
Au coucher du soleil, tristement je m'assieds;
Je promène au hasard mes regards sur la plaine,
Dont le tableau changeant se déroule à mes pieds.

Ici gronde le fleuve aux vagues écumantes,
Il serpente, et s'enfonce en un lointain obscur;
Là le lac immobile étend ses eaux dormantes
Où l'étoile du soir se lève dans l'azur...

... I el poema continua al llarg de 13 quartetes més, que en conjunt en fan 15, amb un total de 52 versos. El poema següent, titulat "L'Homme", i dedicat a Lord Byron, en té 256. El tercer, "À Elvire", en té 54.

A continuació obro el volum "Poemas japoneses a la muerte", una petita joia de l'editorial DVD Poesia publicada l'any 2000. Aquí hi trobo reflectida la màxima de Modiano: la majoria de composicions no tenen més de vuit versos, la majoria quatre o cinc. Vegem-ne dos exemples:

1. Un haikú de Matsuo Basho, el poeta més famós del període Edo del Japó (segle XVII). Està dedicat a la mort d'Aki-no-Bo, un altre poeta, i fa així:

Res no indica 
en el cant de la cigala
que aviat estarà morta.

2. Un poema de Kozan Ichikyo, del segle XIV. Uns dies abans de morir, va convocar els seus deixebles, els ordenà que l'enterressin sense cerimònia i els va prohibir que celebressin funerals en la seva memòria. Va escriure aquesta peça el mateix matí del dia en què va morir:

Vaig venir al món amb les mans buides,
descalç el deixo.
Venir, marxar:
dos senzills successos
que s'entrellaçaren.

Semblaria, doncs, que els textos atorguen la raó a Patrick Modiano. Segur? Potser no tant. La que és considerada com la gran obra mestra de la literatura japonesa de tots els temps, la "Novel·la de Genji" de Murasaki Shikubo (segle XI), presenta 54 capítols i prop de 900 pàgines. Un novel·lista japonès molt popular als nostres dies, Haruki Murakami, va escriure el 2011 un llibre titulat "1Q84" que en la traducció castellana (Ed. Tusquets) conté 744 pàgines. No sembla, doncs, que aquests autors antics i moderns siguin gaire partidaris de l'economia d'ingredients en el sentit que li donava Modiano.

I si torno a la meva biblioteca i agafo un volum d'un altre gran escriptor francès, el moralista François de la Rochefoucauld, que va ser contemporani de Basho (1633-1680), el que hi trobo és un prodigi de capacitat de síntesi: amb pocs ingredients, La Rochefoucauld era capaç de condensar els pensaments més complexos. Us en deixo dues mostres:

1. Nous ne désirerions guère de choses avec ardeur, si nous connaissions parfaitement ce que nous désirons.  (No desitjaríem gaires coses amb fervor, si poguéssim conèixer perfectament allò que desitgem).  (Màxima 439)

2. La calme ou l'agitation de notre humeur ne dépend pas tant de ce qui nous arrive de plus considérable dans la vie, que d'un arrangement commode ou désagréable de petites choses qui arrivent tous les jours.  (La calma o l'agitació del nostre ànim no depèn tant d'allò que ens passa de més important a la vida, sinó d'una disposició còmoda o desagradable de petites coses que ens passen tots els dies).  (Màxima 488)

En definitiva, que si ja resulta temerari fer literatura comparada a partir d'exemples triats amb criteris exclusivament nacionals (car sempre és possible trobar un cas que contradiu la tesi original), efectuar la mateixa operació amb les diferents gastronomies del món deu resultar, m'afiguro, igual de trampós. La frase del novel·lista francès és brillant i efectista, però presentar-se com "el més oriental dels escriptors occidentals" no deixa de ser una reducció basada en un compendi dels tòpics més suats.