divendres, 20 de febrer de 2015

Leviatan és una fera nocturna

     

Les últimes setmanes he tingut ocasió de veure al cinema dues pel·lícules formidables: "Leviathan", d'Andrey Zvyagintsev, i "Nightcrawler" de Dan Gilroy. Són dos films absolutaments distints, en factura i en missatge, però després de rumiar-hi una mica he arribat a la conclusió que en realitat són el mateix film.

"Leviathan" explica la història de Kolya, un home de mitjana edat que viu de reparar cotxes en una gèlida població del mar de Barents amb la seva dona Lilya i el seu fill d'un anterior matrimoni. La família viu en una bonica vivenda amb vistes a la badia que ara l'alcalde i cabdill local (esplèndida interpretació de Roman Madyanov) pretén expropiar per construir-s'hi una mansió. La resistència ferrenya de Kolya provocarà una espiral de xantatges, corrupció i violència que acaba mostrant-nos les interioritats de la Rússia contemporània amb una cruesa mai no vista. El títol fa referència a l'obra de Thomas Hobbes (1588-1679) "Leviathan", on el filòsof anglès escriu que la condició natural de l'ésser humà és la guerra perpètua i la manca de moral. "Leviathan" segons Hobbes és l'estat modern, un artefacte coercitiu i poderós creat amb l'objectiu d'inspirar temor i fer-se obeir cegament. El lligam amb la Rússia de Putin és diàfan: el despatx del cacic està presidit per un retrat del president rus. Sota els seus auspicis implacables, la peripècia de Kolya és tan terrible i tan sense esperança que sembla una actualització de la història bíblica de Job ("perquè el temor que m'espantava m'ha arribat / i m'ha succeït tot el que jo temia") tota ella banyada en vodka.

"Nightcrawler", produïda i protagonitzada per Jake Gyllenhaal, mostra la deriva d'un jove aturat, Lou Bloom, que després de presenciar un accident automobilístic i l'actuació dels nightcrawlers (homes que armats amb càmeres condueixen a tota velocitat per Los Angeles interceptant emissores de la policia, a la recerca d'imatges impactants), decideix convertir-se en un d'ells al preu que sigui. L'actuació de Gyllenhaal és extraordinària: els seus ulls desorbitats que semblen no parpellejar mai, la seva fredor de psicòpata i la seva tenacitat a fer-se un lloc en el submón de les televisions locals de la ciutat, el converteixen en una mena de doble del Travis Brickle de "Taxi Driver" (1976). "Nightcrawler" també presenta elements en comú amb "Drive" (2011): la nit obsessionant de la gran ciutat, les curses endimoniades en automòbil, el personatge solitari i desemparat. Però allò que en "Drive" era pur Western (Ryan Gosling enfrontant-se tot sol a la màfia local), en "Nightcrawler" és neurosi, obsessió i malaltia. Una malaltia social, ja que el personatge de Bloom no abandona mai el peculiar argot dels self-made men nord-americans, la lògica competitiva del Yes You Can, la manca d'escrúpols i d'humanitat dels emprenedors a qualsevol preu.

I és per això que totes dues pel·lícules, tan diferents, fetes cadascuna a banda i banda del Teló d'Acer, em semblen apuntar a la mateixa fallida moral: la cosificació de les persones, la reducció de l'individu a una mera baula d'un engranatge més poderós, la corrupció com a estat natural de l'ésser humà vivint en societat, la utilització d'eines molt potents (l'estat, la violència, els mitjans de comunicació) per sotmetre les persones a la submissió cega --en un cas-- i a la imbecil·litat deshumanitzada--en l'altre. No us les perdeu.

dimecres, 11 de febrer de 2015

Un poema de Mark Strand






MAN AND CAMEL

On the eve of my fortieth birthday
I sat on the porch having a smoke
when out of the blue a man and a camel
happened by. Neither uttered a sound
at first, but as they drifted up the street
and out of town the two of them began to sing.
Yet what they sang is still a mystery to me—
the words were indistinct and the tune
too ornamental to recall. Into the desert
they went and as they went their voices
rose as one above the sifting sound
of windblown sand. The wonder of their singing,
its elusive blend of man and camel, seemed
an ideal image for all uncommon couples.
Was this the night that I had waited for
so long? I wanted to believe it was,
but just as they were vanishing, the man
and camel ceased to sing, and galloped
back to town. They stood before my porch,
staring up at me with beady eyes, and said:
"You ruined it. You ruined it forever." 


HOME I CAMELL

El dia abans del meu quarantè aniversari
seia al meu porxo tot fumant un cigarret
quan de cop i volta un home i un camell
van passar-hi a la vora. Al principi
els dos caminaven en silenci, però
quan van ser al cap del carrer i sortiren
de la ciutat, tots dos van començar a cantar. 
Ara, el que cantaven és encara un misteri
per mi --els mots sonaven tots iguals, i la tonada
era massa banal per recordar-la. Van seguir
fins al desert, i a mesura que s'hi endinsaven
les seves veus es van fer més agudes, com el xiulet
que fa la sorra quan és enduta pel vent. 
La meravella del seu cant, la seva
barreja indestriable d'home i camell, semblaven
una representació ideal de totes les parelles estranyes.
Seria aquesta la nit que tant de temps havia esperat? 
Així ho volia creure, però tot just 
els havia perdut de vista que l'home i el camell
van deixar de cantar, i al galop
tornaren a ciutat. Es van plantar
davant del meu porxo, mirant-me amb ulls 
envidriats, i em van dir:
"Ho has espatllat. Ho has espatllat per sempre".