dilluns, 29 de setembre de 2014

La nostra vida ansiosa



"Fear and I were born twins together" 
Thomas Hobbes (1588-1679)

Scott Stossel (Estats Units, 1969) ha escrit el llibre que jo sempre havia volgut escriure. Si alguna vegada, benvolgut lector, t'has despertat de sobte a les 3 de la matinada, suant, tremolós, amb un estrany formigueig a les mans i amb el cor bategant a mil per hora sense saber què diantre t'està passant, aleshores formes part del nostre club. El club d'Stossel, de fet, és encara més ampli que el meu; aquesta és la seva llista de convidats:

-Fòbia social
-Agorafòbia
-Emetofòbia (por de vomitar)
-Acrofòbia (por de les altures)
-Astenofòbia (por de desmaiar-se)
-Bacilofòbia (por dels gèrmens i microbis)
-Urofòbia (por de l'orina o d'orinar)
-Aerofòbia (por de volar)
-Turofòbia (por del formatge -sí, ho heu llegit bé!)

Fa patxoca, oi? I tanmateix cap d'aquestes pors no ha invalidat la carrera professional d'Scott Stossel, que és editor en cap de The Atlantic Magazine, columnista del New Yorker i comentarista de la BBC i la CNN. D'entrada sorprèn que, en un país tan purità i calvinista com els USA, algú amb càrrecs de responsabilitat gosi sortir de l'armari amb la determinació i la prolixitat amb què ho ha fet Stossel. Perquè aquesta obra de 341 pàgines no és pas un tractat sobre l'ansietat, com n'hi ha tants, ni encara menys un llibre d'autoajuda. Tècnicament és una memoir, això és, un relat autobiogràfic. Comença amb l'hilarant episodi del dia de la seva boda --quan ja és dalt de l'altar, esperant la núvia--i es veu aclaparat per la por de vomitar i desmaiar-se en públic (o a la inversa), i els seus membres es posen a tremolar. A partir d'aquí els capítols se succeeixen i el lector no sap si esclafir a riure o a plorar: Stossel és un cas clínic però posseeix una vena còmica innegable, que recorda una mica la de dos jueus universals i altament neuròtics com Franz Kafka o Woody Allen. El nostre autor ressegueix la seva trajectòria ansiosa d'ençà dels 10 anys, l'edat que tenia quan li van fer la primera diagnosi, fins als nostres dies, en què, per poder impartir una conferència sobre el seu llibre, ha de proveir-se de dos o tres Trankimazins i empassar-se'ls gola avall amb un got d'Scotch.

L'obra d'Stossel, però, no és només una relació autobiogràfica més o menys extravagant. Constitueix també un estudi molt seriós de la malaltia, el més complet que jo hagi llegit mai (i creieu-me, els he llegit gairebé tots). No deixa res per verd: hi desfilen des d'Hipòcrates, Aristòtil i Plató fins als més moderns neurocientífics (Damásio, Ledoux), passant per clàssics del gènere ansiós com Hobbes, Kierkegaard o Freud. A l'autor li plauria que el consideréssim un modernitzador de la magna obra de Robert Burton, "The Anatomy of Melancholy" (1676), de qui Stossel es confessa deutor.

Recomanar un llibre com aquest resulta pertinent si tenim en compte que, com ell mateix indica, un de cada quatre adults pateix o patirà un trastorn d'ansietat al llarg de la seva vida. A mi, sense anar més lluny, "My Age of Anxiety" m'ha ajudat a acceptar conviure amb aquest molestíssim dimoni interior que m'afligeix, com al seu autor, des de la més tendra infància. Isabel Gómez Melenchón, que en féu la ressenya al suplement cultural de La Vanguardia, confessava que ella també pateix d'aerofòbia i és "capaç de posar-se a plorar en braços d'un veí de seient desconegut a la més mínima turbulència". La confidència de Gómez Melenchón ens mostra que el trastorn està molt més estès del que podria semblar. Jo no podia donar crèdit al que sentia quan la meva psicòloga, una dona jove i eficientíssima en la seva feina, que semblava saber totes les respostes, em va confiar un dia que patia d'aracnofòbia i que amb totes les tècniques que m'havia ensenyat, no seria capaç de romandre ni un minut en una habitació en companyia d'un aràcnid.

"Posar-se a viure és desenvolupar símptomes i síndromes", escriu Susana Quadrado en una columna de Tendències titulada "Ansietat". Alguns, malauradament, per tal de superar-los hem de recórrer sovint a la farmaciola, en una mena de fast food emocional que ens manté més o menys funcionals en el dia a dia familiar i laboral. No podem deixar de trobar fascinant com la majoria dels nostres parents, amics i companys de feina surfegen per les adversitats de la vida amb un aire de naturalitat que mai no sabem ben bé si és genuí o impostat. Vivim emboscats, mirant al cel amb aprensió i preguntant-nos quan caurà la propera falconada, parapetats rera una màscara d'aparent normalitat. Per això és important que persones rellevants com Scott Stossel hagin decidit no tenir pèls a la llengua i hagin donat a conèixer els seus ridículs i terribles combats amb ells mateixos o amb una part d'ells mateixos sense importar-los la repercussió que pugui tenir el fet d'esbombar el seu secret. Un secret que no hauria de comportar cap vergonya: anticipar el patiment causat per un fet percebut com una amenaça, encara que aquesta amenaça no sigui real, és allò que ens diferencia dels animals. L'ansietat és la malaltia humana per excel·lència.

Posats a recomanar. Avui dia, l'únic autor que pot competir amb Stossel a l'hora d'exposar-se a tomba oberta és el noruec Karl Ove Knausgârd, que amb la seva formidable sèrie de sis llibres titulada "La meva lluita" s'ha obert en canal per mostrar al públic les seves interioritats. L'objectiu és diferent: Knausgârd no té interès a divulgar res, sinó a construir un personatge literari. Però la publicació del segon d'aquests llibres, "Un home enamorat", va provocar en la seva dona un agudíssim atac d'ansietat. I és que ja ningú pot considerar-se a recer de la malaltia més prototípica de la modernitat. El llibre "My Age of Anxiety" ha estat traduït i publicat en castellà per l'editorial Seix Barral amb el títol d'"Ansiedad".