dimarts, 27 de maig de 2014

La madona burleta


"Era molt bonica físicament --estil segle XIX, cara ovalada i trets delicats. Semblava una madona. Però amb un toc burleta i divertit. Si es pot imaginar una marededéu burleta, aquesta és la imatge que en tinc".

Així descrivia Lord David Cecil d'All Souls la bellesa irònica de Virginia Woolf. Un nom que primer ens suggereix tendra puresa i que després esdevé un ullal temible. D'Adeline Virginia Stephen es pot dir que tothom la cita per una raó o altra --com a puntal del moviment feminista, per exemple--i ben pocs l'han llegit. Qui ha llegit Virginia Woolf?, podríem dir, parafrasejant la pel·lícula de Mike Nichols. Jo sóc dels que sí que l'han llegit, però poc i malament. Quan era universitari va caure a les meves mans una traducció castellana de To the Lighthouse, una obra que em va semblar confusa però estranyament seductora. No sóc, en qualsevol cas, un fan de l'escriptora britànica.
En canvi, em plauen molt aquestes ratlles que li va dedicar E. M. Forster, un dels membres del cèlebre grup de Bloomsbury que més la van tractar: "Li agradava escriure amb una intensitat que pocs autors han aconseguit, ni tan sols desitjat. La major part escriuen amb mig ull en els drets, mig ull en els crítics i un tercer mig ull a millorar el món, la qual cosa els deixa amb tan sols mig ull per a la tasca en què ella concentrava tota la seva visió".

Aquest era potser el secret de la seva escriptura. Una rara i superlativa intensitat. La mateixa, potser, que en un moment de depressió la va dur a omplir-se les butxaques de pedres i endinsar-se per sempre a les aigües del riu Ouse, comtat de Sussex.

dijous, 15 de maig de 2014

Les dones del llop estepari

Dimecres passat, al suplement cultural de La Vanguardia, s'hi podia llegir una crònica de Laura Freixas titulada "A l'ombra (masculina) dels escriptors". Un altre dels titulars, que apareixia a la següent pàgina, feia així: "Les biografies dels "genis" (homes) reprodueixen sovint certes pautes: al seu costat hi ha una dona que dedica la vida a servir-lo i a donar-li suport". Tot plegat, tractant-se d'un treball d'aquesta autora, no és gens sorprenent: Freixas--com Isabel Clara-Simó, per exemple--milita en el feminisme old-style. Juntament amb l'anti-sobiranisme català, és el tema de la seva vida.

Partint d'aquest supòsit, la crònica era relativament fàcil de confegir. Jo mateix, per bastants menys calerons, la podria haver escrit amb més gràcia i molt menys sectarisme. Només calia triar els exemples adients. Els de Freixas són clàssics de tota la vida: Hermann Hesse, Scott Fitzgerald, André Gide, Miguel Delibes, Juan Ramón Jiménez, Dylan Thomas, José Donoso, Octavio Paz i els inevitables Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir. Llevat d'aquests dos últims, tots els altres són casos paradigmàtics i indiscutibles d'aquelles pautes masclistes de què es vantava el titular.

El primer a passar pel sedàs obsessiu de l'escriptora és Hermann Hesse. L'autora es basa en la lectura d'un llibre recentment publicat a Espanya: "Les dones de Hermann Hesse", de la investigadora alemanya Bärbel Reetz. Anomenar crònica a allò que surt del teclat de Freixas és una mera hipèrbole. El text sobre Hesse --i sobre tots els altres--és un pur judici d'intencions, on l'únic que fa és justificar la seva tesi inicial, i on els noms que maneja només serveixen per il·lustrar aquest judici sumaríssim. Sobre Hesse, l'acumulació de maldats és de tal magnitud que fan venir ganes de pujar-se'n a una màquina del temps i afusellar-lo abans no compleixi la majoria d'edat. En copio un fragment:

"Maria Bernouilli, la primera dona de Hesse, va deixar la feina perquè Hermann pogués escriure, tancat en el seu estudi, o buscar la inspiració viatjant. Ella s'ocupava de cuinar, passar a net els manuscrits, organitzar mudances, obres, reparacions [...] i, sens dubte, dels nens. Quan naixien, Hesse s'absentava durant mesos, i se n'anava per exemple "a la selva a caçar papallones" [...]. L'esgotada Maria --que un cop va demanar com a regal d'aniversari dos dies lliures per anar-se'n d'excursió--ho suportava tot estoicament i fins i tot enviava a Hesse mitjons nets per correu. El dia en què ell li va confessar que li havia estat infidel, es va enfonsar. Va haver de ser internada en un psiquiàtric".

El que Freixas no menciona --no sé pas si Reetz ho fa--és que el mateix Hesse va haver de ser ingressat diverses vegades en establiments psiquiàtrics al llarg de la seva vida. I el que Freixas no fa i no sé si ha fet mai són els deures abans d'escriure certes coses sobre un autor. Perquè abans de triar les víctimes de les teves invectives, quan es tracta d'autors literaris, el mínim que pots fer és llegir-te les seves obres. És allà on hi trobaràs l'autor, si el que de debò pretens és conèixer-lo.

A mi --precisament perquè de noi vaig ser un lector insaciable de les obres de Hesse--tot això que escriu Laura Freixas, o Bärbel Reetz, no m'estranya en absolut. De fet, és el més normal del món. Quan un, amb aquella set d'absolut que mostren els adolescents, s'ha embegut de "Siddhartha", "El llop estepari" o l'estratosfèrica "Demian", el que no pot esperar després és que el seu autor sigui un burgeset afeccionat a la pintura de paisatges i pare de família exemplar. L'autor d'aquests llibres havia de ser la bomba.

Hesse, com Thomas Mann, es va moure sempre entre l'aversió per l'ordre burgès i la impossibilitat d'esquivar-lo en la vida pràctica. Però així com Mann el va acceptar formalment en la seva vida per encabat poder dinamitar-lo des de dins a les seves obres, Hesse va ser més tastaolletes. Va anar fluctuant entre períodes d'aparent felicitat casolana amb altres (per exemple el viatge a Indonèsia de 1911) de profunda nostàlgia per la vida aventurera de l'home solter i lliure de càrregues: el llop estepari. Té raó Freixas quan censura l'escriptor germànic per, entre altres pocasoltades, marxar de casa unes setmanes cada cop que la seva dona es posava de part. Ara bé, tinc raons per demanar-me si aquest tipus de model patriarcal no era el que, en realitat, es reproduïa en la pràctica majoria de les famílies d'aquella època.

A Joan Maragall, per exemple (per citar una patum nostrada), no li va caldre mai tocar el dos quan la dona trencava aigües. Ja hi corrien les minyones. O és que ens pensem que l'autor del "Cant Espiritual" va canviar els bolquers dels 13 fills que va tenir amb Clara Noble? La biografia de Maurici Serrahima més aviat ens inclina a concloure que no. Maragall disposava d'un despatx situat a la planta superior de la casa de Sant Gervasi on residia la família, i en aquella casa estava absolutament prohibit interrompre o destorbar el poeta en les seves estones d'entotsolament. Un altre exemple. Quan jo estudiava Filologia a la Universitat, vaig coincidir amb un dels néts del gran Carles Riba. El que m'explicava de la figura del seu avi, a qui recordava com una mena de divinitat ebúrnia i sobretot llunyana, feia feredat. Suposo que, en aquest cas, si la Freixas hagués sabut mai un borrall sobre literatura catalana, hagués descrit amb adjectius sagnants el sacrifici que va haver de fer Clementina Arderiu per mantenir la intendència familiar i, a estones esparses, poder escriure alguns poemes a l'ombra del marit. I què dir de Picasso, aquell gran depredador femení que feia servir el seu fill Paulo de xofer, o del recentment traspassat García Márquez, que per escriure "Cien años de soledad" es va recloure en un estudi de 3 x 2,5 metres quadrats al qual anomenà La Cueva, li va fer a mans 5.000 dòlars a Mercedes Barcha, la seva dona, i bàsicament li va dir que s'hi espavilés mentre durés la redacció de la Gran Obra? (Sembla que no va complir amb els terminis previstos. Per poder subsistir, Mercedes va haver d'empenyorar totes les seves joies, el televisor, la ràdio, i les seves tres últimes pertinences: l'assecador de cabell, la batedora per preparar sucs als seus fills i l'escalfador d'aigua).

No cal continuar. La llista és infinita.

Però és que no cal anar a cercar grans figures literàries o artístiques. Pensem en els nostres propis avis, en la vida que portaven els nostres avis. En el 90% dels casos, si hi burxeu una mica, ensopegareu amb un matrimoni més o menys de conveniència regit per un masclisme irreductible. Eren els signes del temps. Quan la sra. Freixas escriu, citant Reetz, que la pobra Bernouilli enviava a Hesse els mitjons nets per correu, estic segur que podríem trobar milers d'anècdotes similars en parelles de la mateixa època. Recordo quan la meva àvia em va assenyalar un dia un vell portal del carrer de les Tàpies. "Aquí és on el teu avi anava de putes", em va dir. Ho va fer com qui et mostra, amb un sospir d'enyorança, el local on hi havia hagut la merceria on venien el fil de fer mitja. Són coses molt bèsties, o que avui ens semblen molt bèsties, però que potser en aquella època no ho eren tant.

Tornant a Hermann Hesse, probablement no passarà a la història com un marit exemplar (em temo que tampoc com un gran escriptor), però potser li devem altres coses més importants. Tot i que a la crònica Freixas l'anomeni "escriptor suís", en realitat Hesse va néixer a Calw (Suàbia, sud-oest d'Alemanya). És veritat que el 1923 adoptà la nacionalitat suïssa, però sabeu per què? Pel seu enfrontament amb les autoritats alemanyes. El 1931 dimití de l'Acadèmia prussiana de les Arts amb aquestes paraules profètiques: "Tinc el pressentiment que en la guerra futura aquesta Acadèmia contribuirà molt a formar aquell grup de noranta o cent personatges eminents que, per encàrrec de l'Estat, enganyaran el poble en totes les qüestions vitals, igual que el 1914". Quan escriptors de tots els països europeus s'embrancaven en una espiral d'odi que comportaria les conseqüències que tots sabem, Hesse publicà un assaig titulat "O Freunde, nicht diese Töne" (Oh amics, no en aquest to), on reivindicava l'herència cultural comuna de tots els europeus i cridava els intel·lectuals a no caure en el nacionalisme, l'anti-semitisme i les picabaralles estatals. La tercera esposa de l'escriptor era jueva. Quan Hitler assolí el poder, Hesse, des del seu refugi suís a prop de Lugano, ajudà molts alemanys, entre els quals hi havia Thomas Mann i Bertolt Brecht, a fugir del país. Naturalment, el règim nazi prohibí les reedicions de tots els seus llibres. Ah per cert, està força documentat el fet paradoxal que alguns dels oficials nazis més sanguinaris eren, en la seva vida privada, esposos amantíssims i uns bons pares de família. Un pèl autoritaris, m'afiguro, però vaja, en general gente muy maja.

Per acabar. Els escriptors i els artistes solen ser gent en qui les virtuts i els vicis de l'època s'hi reflecteixen multiplicats i grotescos, com a la galeria dels miralls del Tibidabo. Són tots egòlatres sense excepció, ja que sense el pic d'ambició que proporciona l'egotisme, a qui li vindria de gust passar-se la vida fent provatures febrils fins que en surt una pàgina o un esbós més o menys satisfactoris? És per això que ja fa temps que sostinc que, qualsevol persona que senti dins seu una forta vocació artística, hauria d'allunyar-se com de la pesta de la vida familiar convencional. Per no perjudicar-se ell (o ella), però sobretot per no amargar la vida als altres. És a dir, fer el camí invers que sembla que faran els capellans. Ser escriptor és, al capdavall, una forma secular de ser un monjo. Per sort, avui dia podem escollir. Fa un segle, amiga Freixas, no era tan fàcil.