dilluns, 21 d’abril de 2014

Diari d'un home desenganyat


No era un dandi, tot i que per moments podria recordar Lord Byron. No era un estilista, encara que de vegades podia fer pensar en Henry James. No va ser cap filòsof, per més que hi ha fragments seus que els podria haver escrit Nietzsche.

Journal of a Disappointed Man, o "Diari d'un home desenganyat", és l'obra més rellevant d'un autor que, més que desenganyat, entre nosaltres és pràcticament desconegut.

Wilhelm Nero Pilate Barbellion (d'ara endavant W. N. P. Barbellion) era el nom literari de Bruce Frederick Cummings. Nascut el 1889 a Barnstaple (Devon), Cummings va estudiar de manera autodidacta per ser biòleg --en aquella època se'n deia naturalista. La mala salut de les finances familiars el va privar d'acabar els estudis, però malgrat tot va aconseguir treballar com a entomòleg al Museu d'Història Natural de South Kensington. Als 13 anys va començar a escriure el seu dietari. Les primeres entrades són purament descriptives, anotacions del natural força puerils, pròpies d'un aprenent entusiasta armat amb caçapapallones:

1903
19 de gener

Anat al bosc d'A. amb S... i L... Vist una òliba (Strix Flamea) volant a plena llum del dia. En aquest bosc hi ha un cingle elevat on hem pujat per tal d'inspeccionar-lo i trobar-hi tots els llocs on els ocells hi poden fer niu de cara a la pròxima primavera.*

A mesura que el temps passa, però, el seu estil es va fent més i més personal, d'un gruix literari sorprenent per a un noi tan jove. Un noi que, com gairebé tots els nois, és impetuós i una mica fatxenda i que es deleix per assolir la glòria: com a naturalista, com a escriptor, o per les dues coses alhora. El noi vol destacar, vol transcendir. Tanmateix, aviat la vida --i l'obra--del jove Cummings havien de fer un tomb transcendental. A Europa havia començat la Gran Guerra, i ell era ferm candidat a incorporar-se a files amb l'exèrcit britànic. Havent consultat el seu doctor per tal de rebre'n el vistiplau, aquest li entrega una carta segellada a fi que la presenti a l'oficial mèdic del centre de reclutament. Cummings desconeixia què deia la carta. L'oficial mèdic, després de llegir-la, l'ausculta de manera superficial i li fa avinent que no pot allistar-se amb l'exèrcit de Sa Majestat. No gaire afectat, el jove biòleg es decideix a obrir la carta de camí de tornada a casa. El que hi troba a dins és una sentència de mort. El seu metge declara que pateix d'esclerosi múltiple i que li queden, com a molt, cinc anys de vida.

1915
27 de novembre

Finis

"Fa alguns mesos," deia la carta, "Mr. Barbellion mostrava ben visibles els símptomes de M.E., i tot i que aquest fet va ser immediatament comunicat als meus familiars, a mi em fou ocultat, i M [el meu doctor] va demanar a l'oficial mèdic que respectés aquesta confidència i que em rebutgés sense especificar el motiu".

Feia tot just un mes i mig que s'havia casat amb Eleanor Benger. El seu dietari adquireix, amb la notícia de la malaltia, un to més intens i més dramàtic. De tota manera, el que més colpeix el lector no és tant el dramatisme ocasional --del qual, com a bon romàntic, ja havia donat mostres abans--sinó ben al contrari, la fredor gairebé científica amb què és capaç d'enregistrar els canvis físics i psíquics que acompanyen la lenta i progressiva demolició de la seva salut. Condemnat a morir, es dedica en cos i ànima a l'única tasca científica que es podia permetre: presentar al món la seva pròpia dissecció. Tot d'un plegat, Barbellion passa a ser el seu propi objecte d'observació: la papallona es caça a ella mateixa.

1916
11 de juny

D'ençà d'aquell fatídic 27 de novembre, la meva vida ha esdevingut totalment pòstuma. Ara visc amb un peu a la tomba i estic tot enfeinat decorant-la amb alegries pòstumes. Accepto el meu destí amb gran satisfacció: la meva antiga i infatigable ambició és per fi adormida, la meva antiga i furiosa arrogància està anestesiada per l'esclat de la Gran Guerra; entre la guerra i el descobriment de la meva malaltia m'he alliberat d'aquell càncer de l'egocentrisme. 

L'octubre de 1916 el matrimoni té una filla, Penelope. Poc després, l'autor descobreix que Eleanor va saber el seu diagnòstic bastant abans que ell mateix, i que tot i saber-ho va acceptar tirar endavant amb el compromís. Aquest fet li produeix un gran estupor. Sobretot, perquè Cummings procedia d'una família ben humil. No hi havia cap raó material per la qual la seva nòvia hagués d'accedir a casar-se amb un futur jove cadàver.

1916
6 de novembre

Ella ho sabia tot des del principi! M [el meu doctor] va aconsellar-li que no es casés amb mi. Que valenta i que lleial ha sigut! I que estúpid he sigut jo. Ara em sento aclaparat per sentiments de vergonya i auto-odi i llàstima per ella. I tanmateix sembla ben alegre i m'és d'una enorme ajuda. 

El diari abasta fins a l'hivern de 1917. La malaltia segueix el seu curs de manera implacable. Aquell mateix any renuncia a la seva feina al Museu. De vegades, s'esplaia consignant-hi els símptomes, els dolors, els senyals que l'esclerosi deixa impresos al seu cos. Altres cops, el jove de 28 anys que en definitiva és, revifa i torna a reencarnar-se en gran naturalista o (sobretot) en escriptor de renom. Cada dia que passa hi veiem augmentar l'obsessió per l'Obra --el diari--, la preocupació pel ressò que obtindrà quan finalment es publiqui, per la vàlua real que algun dia pugui tenir. Els dubtes l'assetgen. Ja no és només una mera qüestió d'ambició literària. La seva dona i el seu fill, quan ell no hi sigui, no tindran mitjans per valdre's. De l'èxit del "Journal" en dependrà, també, en bona part, el seu futur.

1916
12 de novembre

Si només pogués tenir la certesa que després de la meva mort aquest Diari rebrà la cura necessària --la mateixa tendra cura que rep ara aquest beneït infant! Seria molt cruel que, fins i tot després d'haver complert l'última sentència, el meu esforç i patiment haguessin de continuar sumits en l'anonimat o negligits. Què no donaria per conèixer l'efecte que produirà quan sigui publicat! Em mortifiquen dos dubtes: si aquest manuscrit (la tasca i esperança de tants anys) sobreviurà a la meva mort i si tindrà realment cap valor. No confio en cap de les dues coses. 

El llibre, dèiem, s'acaba l'octubre de 1917. Ho fa amb aquesta demolidora frase: "Barbellion died on December 31". Probablement, a causa de les infinites sofrences que aleshores patia, no esperava pas excedir aquella data. No obstant, encara va viure dos anys més. I encara, durant aquells dos anys, va tenir esma d'escriure un altre llibre, "Enjoying Life and Other Literary Remains", i un últim dietari, sumàriament titulat "A Last Diary". Tots dos van ser publicats el 1920, després de la seva mort.

Amb tot, la gran obra de Barbellion és sens dubte "Journal of a Disappointed Man". El seu autor va tenir ocasió de veure'l publicat el 1919. El pròleg de la primera edició va anar a càrrec de H. G. Wells, el gran escriptor britànic de ciència ficció (de fet, molts van pensar que Barbellion era un pseudònim del propi Wells i que el llibre era una més de les seves obres). El "Journal" va tenir una gran acollida entre el públic, tot i els escarafalls dels puritans habituals (com la important editorial Collins, que es va negar a publicar-l'hi). Comentant el prefaci de Wells, el jove autor assegura que "Wells em defineix com a biòleg, tot i que jo m'estimo més imaginar-me pòstumament com un escriptor". També en això fou un visionari. Com a escriptor, se situa en aquella època nebulosa que els crítics anomenen Modernisme literari: Joyce publicava Dubliners el 1914, Kafka escrivia la seva famosa "Carta al pare" el mateix 1919 i la Recherche de Proust veié la llum entre 1913 i 1927. A "The Last Diary" (desembre de 1918), Cummings comenta amb infinita admiració ("James Joyce is my man!") la gran impressió que li ha produït la lectura del "Portrait of the Artist as a Young Man".

El "Journal" és un dels meus llibres més preuats. Ni que només fos per aquestes dues entrades que ara transcriuré, ja mereixeria passar per un dels grans clàssics del gènere epistolar, al costat del "Werther" de Goethe i les "Cartes a un jove poeta" de Rilke.

La primera és una mena de declaració exultant i panteista on l'autor constata la insignificança d'allò que som per comparació a un univers infinit:

1912
22 de desembre

Estic content de viure perillosament, indiferent al meu destí; he descobert que sóc una mosca, que tots nosaltres som mosques, que res no importa gaire. És un gran pes que m'he tret de sobre, perquè no em sap gens greu de ser un microorganisme. Per mi, és suficient honor de pertànyer a l'univers --un univers tan gran, i una tan extraordinària disposició de totes les coses. Ni tan sols la Mort pot llevar-me aquest honor. Perquè no hi ha res que pugui alterar el fet que he viscut; jo he estat jo, ni que sigui per un breu lapse de temps. I quan seré mort, la matèria que composa el meu cos serà indestructible --i eterna, de manera que ja pot esdevenir-li el que sigui a la meva "Ànima", que la meva pols continuarà el cicle, cada un dels meus àtoms fent via per separat --jo continuaré tenint sempre una carta en aquest joc. Quan seré mort, em podreu llençar al foc, tirar al mar, escampar les meves cendres, --però no em podreu destruir. Els meus petits àtoms se'n fotran de la vostra gran venjança. La mort no pot fer res més que matar-nos. 

És un dels fragments més impressionants de tota la literatura del s. XX. Qui no hi sent ressonar l'esperit que impregna els versos de Whitman?... "El més inofensiu insecte o animal, els sentits, la mirada, l'amor [...] / M'aturo i vagarejo tot el temps per cantar-los amb cants extasiats".

La segona entrada (la meva preferida) és una escopinada a la cara del lector, del bon i sofert lector que ha arribat al final del llibre ben arrepapat a la seva butaca, estremint-se amb aquesta història estremidora, elevant mil gràcies al cel per no haver hagut de patir mai els turments que va patir el pobre Barbellion, i malgrat tot, envejant-li el seu destí romàntic, la seva dignitat davant la Inconeguda, la seva voluntat d'ésser ell mateix fins al final. Hi ha alguna cosa de Baudelaire en aquesta traca final del llibre de Barbellion, de la mateixa manera que hi ha alguna cosa de Rimbaud en la seva prematura mort:

1917
12 d'octubre

Us dec fer llàstima, oi? Estic sol, sense un penic, paralític, i tot just acabo de fer-ne vint-i-vuit. Però faig petar els dits davant la vostra cara i amb la mateixa arrogància jo us tinc llàstima a vosaltres. Em fa llàstima la vostra llefiscosa bona fortuna i l'estantissa serenitat de la vostra ment. M'estimo més el meu turment. M'estic morint, però vosaltres ja sou un cadàver. No heu viscut mai. El vostre cos no ha estat mai fuetejat pel desesperançat desig de viure, d'estimar, de conèixer, d'actuar, de triomfar. No us envejo gens la vostra absorció en els petits quefers d'una existència mediocre. 
Us penseu que canviaria la comunió amb el meu propi cor per les bombolles juganeres de la vostra banal conversa? O la meva curiositat pels vostres interessos superficials? O la meva desesperació per la vostra confortable Esperança? O la meva actual vida innoble per la vostra, tan neta i polida com una moneda de tres penics? Doncs no. Em tapo amb el meu capot i agraeixo solemnement a Déu que no sóc com els altres homes. 

(*) Les traduccions de l'original anglès són meves. Actualment no hi ha cap traducció al català de l'obra de W.N.P. Barbellion. N'hi ha una al castellà, publicada a l'editorial Alba (2003). La meva edició (que vaig aconseguir via Amazon.com) és la de 1984, de The Hogarth Press. Si sabeu una mica d'anglès i us vaga de llegir-lo, podeu fer-ho en aquest weblog: The Complete Works of W.N.P. Barbellion

divendres, 4 d’abril de 2014

La utilitat de l'inútil



Llegint aquesta petita delícia del professor de la Universitat de Calàbria Nuccio Ordine. Simultaniejo l'original italià amb la traducció catalana de Jordi Bayod. Arriba un moment, però, que aturo la lectura i em poso a rumiar. Quanta gent, a part de mi, l'haurà llegit o l'estarà llegint en aquests instants? Provo d'imaginar-me'ls. No costa gaire: professors (com jo o com el mateix Ordine), escriptors, persones a qui el nom de Montaigne o el de Ionesco no els sonin a accidents geològics en llengües vagament properes. La idea del llibre és que en aquest món d'avui on sembla que només compti la rendibilitat, o com en diu ell "la dictadura del profit", els sabers inútils com la literatura, la filosofia o l'art són més necessaris que mai. Està entès. D'això ja se'n queixava amargament --com ens recorda el mateix autor-- Jean Jacques Rousseau al segle XVIII.

El llibre és una delícia, però el cert és que si només el llegim nosaltres, the happy few, professors, escriptors i altres éssers de similar pelatge, servirà de ben poc. Que, fet i fet, és el que precisament reivindica el seu autor. Potser és que cada cop som més a prop de la profecia de Joyce: la literatura, i les humanitats en general, aviat esdevindran un entreteniment tan minoritari i tan excèntric com ho són ara la filatèlia o la numismàtica.