dijous, 31 d’octubre de 2013

Una prosa de Sabines (que no de Sabina)



"He repartido mi vida inútilmente entre el amor y el deseo, la queja de la muerte, el lamento de la soledad. Me aparté de los pensamientos profundos, y he agredido a mi cuerpo con todos los excesos y he ofendido a mi alma con la negación.
Me he sentido culpable de derrochar la vida y no he querido quedarme en casa a atesorarla. Tuve miedo del fuego y me incineré. Amaba las páginas de un libro y corría a las calles a aturdirme. Todo ha sido superficial y vacío. No tuve odio sino amargura, nunca rencor sino desencanto. Lo esperé todo de los hombres y todo lo obtuve. Sólo de mí no he sacado nada: en esto me parezco a las tumbas.
¿Pude haber vivido de otro modo? Si pudiera recomenzar, ¿lo haría?"

                                                                                               Jaime Sabines (1926 - 1999)

diumenge, 20 d’octubre de 2013

Happiness




Dilluns passat, mentre mirava a la tele el programa "El convidat", vaig tenir una revelació. Va ser durant la conversa que l'Albert Om i el Jorge Javier Vázquez tenen asseguts en un banc del barri de Sant Cosme de Badalona --minut 43, probablement el millor moment del programa. En aquesta conversa, l'Albert Om li pregunta, de manera franca, al presentador de Sálvame: "I ara què passarà amb Catalunya?" A la qual cosa el de Tele Cinco respon: "Pues chico, yo es que por principio no le digo no a nada... yo quiero que la gente sea feliz y que le vaya bien, y que todo el mundo tenga una vida mejor... si eso pasa por la independencia... pues tampoco pasa nada, no?"

A banda de l'oportunitat o de la sinceritat d'aquesta resposta (Vázquez no és cap ase, sap perfectament a quina audiència s'adreça), les seves paraules em van deixar rumiant uns instants, i me'n vaig anar a dormir sense poder treure-me-les del cap. Ell i el convidat Om havien estat parlant feia un moment sobre les penúries i les humiliacions que de jovenet va patir el popular presentador pel fet de ser homosexual i viure en un lloc com Sant Cosme. D'alguna manera, en el meu cervell les dues coses --el fet d'haver patit molt i l'afirmació que a ell ja li semblava bé la independència si servia perquè la gent fos més feliç-- hi tenien una relació molt estreta. De fet, és un tipus de resposta que he sentit o he pensat molt sovint, davant de dilemes que a altres persones els semblen molt més complicats de resoldre. "Servirà perquè siguin més feliços? Doncs endavant". Sé perfectament que a molts aquesta mena de raonament els pot semblar una simplificació o, directament, una carallotada. Al cap i a la fi, qui sap què diantre és la felicitat?

Però la resposta de Vázquez --i la meva intuïtiva identificació amb ella-- m'ha fet pensar que a vegades els més partidaris de la felicitat --no de la felicitat en general, sinó de la felicitat concreta de les persones que tenen al voltant-- són precisament els qui n'han patit un dèficit profund en algun moment de les seves vides. Vaja, els qui han estat dissortats. Per què? No ho sé. Possiblement per compensació. També se'm pot replicar, naturalment, que a alguns la dissort, com la pobresa, només els serveix per convertir-los en pitjors persones. I se'm poden posar tots aquests desgraciats exemples d'homes i dones que van patir abusos quan eren menuts i que de grans els han reproduït sobre els seus descendents, o sobre les seves parelles, o sobre les seves mascotes. D'acord. Admetem-ho, és veritat. No obstant, així com hi ha un patró de nen-víctima-que-esdevé-adult-victimitzador, jo crec que n'hi ha un altre, també molt estès, de nen-víctima-que-esdevé-adult-compassiu.

Siguem francs: en aquest món, hi ha poques persones que de debò desitgin la felicitat dels altres. L'ésser humà és més aviat envejós, egoista i caïnita. D'aquestes poques persones, la majoria han conegut en pròpia carn el patiment i és per això que més endavant són capaços d'empatitzar amb el patiment aliè.

És només una teoria. Però en el cas de J. J. Vázquez funciona. I estic segur que en molts altres també. Jo coincideixo totalment amb Jigme Singye Wangchuk, pare de l'actual rei de Bhutan, que el 1974, en ser coronat amb només 18 anys, va declarar que "la felicitat interior bruta és molt més important que el producte interior brut". Ben mirat, en una hipotètica Catalunya independent, hi podríem incloure, com fan en aquell país asiàtic, el FIB (índex de Felicitat Interior Bruta). Dels arguments que hem escoltat fins ara a favor o en contra de la independència, el de la felicitat no em sembla pas el més escabellat de tots.

diumenge, 13 d’octubre de 2013

Un poema de Milosz


                                                          TROBADA

                                     Anàvem per camps gelats abans de l'alba,
                                     L'ala vermella s'aixecava, encara era de nit.

                                     I de cop va passar corrent una llebre,
                                     I un de nosaltres la va assenyalar amb la mà.

                                     Això va ser fa temps. Avui ja no viuen
                                     Ni la llebre ni qui l'assenyalà.

                                     Amor meu, on són, on van
                                     El centelleig de la mà, la línia del moviment,
                                     El cruixir de la terra gelada?
                                     No hi ha tristesa en la meva pregunta, sinó astorament.                                                        
                                                         

diumenge, 6 d’octubre de 2013

De la invisibilitat


"Nosotros, cubanos errantes, hemos descubierto que en Barcelona las personas no se miran. Mucho menos a los ojos. Hemos descubierto que en Barcelona se mira al pavimento. Y ahora, cuando escribo que la madrugada de la calle Valencia, con los árboles artificiosamente iluminados y los edificios dormidos y también artificiosos, confería a la ciudad el aspecto de un decorado teatral, debo agregar un detalle: se trataba de un escenario abandonado, de un teatro cuyo espectáculo y toda su abundante y pomposa parafernalia habían sido temporalmente abandonados hasta la siguiente función. En unas horas amanecería en Barcelona y las calles se poblarían otra vez de actores y de actrices, el eterno ir y venir en el "gran teatro del  mundo". Por aquellos días, yo me suponía el descubridor de un grave error de actuación, de una importante negligencia en aquella puesta en escena barcelonesa: los actores no se miraban a los ojos. [...] Veía a los actores salir de sus casas, hacer sus compras, adquirir y leer el periódico, beber un café en las cafeterías atestadas, subir a los andamios, bajar al metro, viajar en el metro, andar por el Paseo de Gracia, cada actor dueño de su mirada, sin brindarla, sin ofrecerla a cambio de algo tan humano, es decir tan vulnerable y atractivo, como la curiosidad. Estos personajes creados por estos actores del día a día barcelonés (catalanes, españoles, europeos..., como quiera llamárseles), ¿pecan de civilidad? (¿y qué es, por Dios, la "civilidad"?), ¿o acaso pecan de desinterés? ¿o sucederá tal vez que la civilidad es el desinterés? ¿o puede que se evite reparar en el otro para que el otro no cometa la imprudencia de querer devolver la mirada y reparar en nosotros?, ¿y cómo se puede vivir en una ciudad sin atender al otro, sin descubrirlo, sin buscar los ojos de quien pasa a tu lado?"

Aquest és un paràgraf del llibre d'Abilio Estévez "Inventario secreto de La Habana", del 2004. Ja fa anys que Estévez va venir a viure a Barcelona, i m'afiguro que a hores d'ara ja es deu haver acostumat a la peculiar forma d'entendre la "civilitat" barcelonina. O tal vegada no. Jo, per exemple, sóc nascut a Barcelona i encara no m'hi he sabut acostumar.
Recordo que fa anys, coincidint amb els meus primers viatges a Cuba, comentàvem aquesta qüestió amb un amic valencià també afectat de cubanitis que solia acompanyar-me. El moment més dur, més atroç, solia tenir lloc els primers dies després del retorn. Aquella mala llet que irradiava pertot, aquella indiferència còsmica, aquella absoluta manca de curiositat. L'assumpció en tota la seva cruesa de la pròpia invisibilitat. Una autèntica depressió post-peregrinationem. Amb el pas del temps, t'hi anaves avesant. De fet, t'hi avesaves tant que, encabat, tu també acabaves per participar-hi, per mirar amb resignació el paviment, o les llambordes modernistes del Passeig de Gràcia. Fins al proper viatge.

Durant algun temps vaig estar convençut que era un afer exclusiu de Cuba. Que la particular situació geopolítica d'aquell petit país afavoria la interacció de les mirades, com si la curiositat fos una més de les conseqüències del bloqueo nordamericà. Però posteriors visites a altres països em van confirmar que m'equivocava. Que en altres llocs del món la gent també et mira als ulls i t'interpel·la amb la mirada. Potser no amb aquella expressiva vivacitat cubana, esclar. Però sí amb ganes de descobrir-te, com escriu Estévez. Un altre amic meu porta més de deu anys vivint a diferents països asiàtics, on diuen que la gent és tan hermètica i misteriosa. Cada cop que torna a Barcelona -tots els estius- el seu comentari és el mateix: "Aquí sóc invisible".

I això que l'any que Estévez va publicar el seu llibre encara no s'havien posat de moda els estris tecnològics que ens tenen tot el dia abocats a la pantalleta! Feu la prova: entreu al metro un dia qualsevol i fixeu-vos en què fa la gent. Vuit de cada deu persones es troben completament absorbides per la seva tauleta, smartphone, ebook o qualsevol altre artefacte per l'estil. Del tot impermeables a allò que passa al seu voltant.

Amb aquestes ratlles no pretenc fer una anàlisi sociològica. Només constato un fet. Al meu entendre, es tracta d'un fet lamentable. Però és molt possible que m'equivoqui. Perquè sembla que en això no estem sols i que no som tan rarets. He constatat el mateix fenomen en moltes altres ciutats del món; Londres, París, Brussel·les, New York, San Francisco, Àmsterdam, etc. etc. Totes elles ciutats fantàstiques (com Barcelona), plenes d'avingudes elegants, de museus i monuments admirables i plenes també d'éssers humans que passen pel teu costat com si fossis una estàtua de marbre. Totes, curiosament, situades a l'hemisferi nord.

Que no m'hi esperin. Personalment, fa anys que només viatjo a indrets on sigui possible practicar el turisme visual.